Enc que sembli que no...

Enc que sembli que no, tengué un principi.
Ara és tan natural, que no pareixen meves
totes les hores d'abans, d'abans que tu existissis.
M'ha entrat un tremolor, aquest capvespre
de setembre aigualit: és que pens que ens trobàrem
un dia, a un lloc, tu i jo: pogué no ocórrer.
Hauria estat senzill! Potser i tot aquell dia
t'hauria a tu semblat, des del teu món, perfecte,
i, des del meu, a mi, tot un noble transcórrer.
Res no hauria avisat del que perdíem.
Tu no series tu: potser ara hi hauria
una ombra vora meu patint el tràgic
destí d'haver de ser el que tu no series.
Talment com succeí, pogué no ocórrer.
Tant a tu com a mi, cadascú dins ca seva,
potser ens haurien dit "Has tengut un bon dia?",
i hauríem dit que sí, espargint existència
com qui vessa un saler damunt la taula.
Just hi pens i m'esglai: aquests milers de dies,
aquest gaudi exultant, els guanys, les coses,
la salut, tants de llibres, els amics, la casa...,
sense haver existit tu,
tot seria tan curt, tan poca cosa...

Miquel Àngel Riera




17 de març.

Dia de la poesia en català a internet.