A l'Argentina són "escraches"; a Xile, "funas"; a ca nostra encara no hem decidit què dir-ne: "escarni", "escarn", "encalç" o "escratx".
Es tracta d'un tipus de manifestació en la qual un grup d'activistes es dirigeix al domicili o lloc de treball d'algú a qui es vol denunciar. A l'Espanya se'n parla d'ençà que gent de la Plataforma d'Afectats per els Hipoteques acudeixen a les cases d'alts càrrecs del PP reclamant-los que votin a favor de les mesures que, a través d'una Iniciativa Legislativa Popular, varen obtenir més d'un milió d'avals ciutadans.
El PP ha posat el crit al cel, i ha arribat a comparar-los amb els nazis (no diré la meva opinió sobre aquest comentari, perquè serien paraules massa grosses), i ho ha convertit en un motiu per a desacreditar, més o menys directament, tota la lluita antidesnonaments.
A mi no m'agrada que es vulgui condicionar els representants polítics a través de la seva privacitat; per exemple, com a regidor i com a persona que creu en el dret de les dones a l'avortament em preocuparia que un grup d'aquests filoRouco es plantàs davant ca nostra exigint-me que els votàs una proposta antiavortista. I evidentment crec que això no hauria de canviar mai la meva actuació política, que ve marcada pel que decideix en assemblea el grup que represent.
Fet aquest posicionament general inicial, no crec que es pugui rebutjar sempre una actuació que neix de la desesperació: sens dubte hi ha desesperances que avalen actuacions desesperades. Pos dos exemples que he llegit al
blog d'en David Fernàndez, l'un relacionat amb Xile i l'altre amb Itàlia: en el primer, un grup de joves es plantaren al lloc de feina de l'assassí material d'en Víctor Jara; en el segon centenars de persones escridassaren els polítics que pretenien assistir al funeral del jutge antimàfia Giovanne Falcone. Hi tenien dret? Jo crec que sí, foren veus de dignitat davant un sistema podrit. I el mateix diria de la resta de casos que cita en Fernàndez en el seu post, que vos recoman, i d'una gent enganyada que es queda sense casa i no reb solucions justes dels seus representants.
Els escarnis no són un problema, són el símptoma d'un problema: com diu l'amic Toni Noguera, "
si la democràcia no només fos anar a votar cada 4 anys... si hi hagués possibilitats d'esmena ciutadana per corregir els incompliments electorals... si els pressupostos participatius, les consultes populars o altres espais de participació ciutadana fossin eines vinculants a les decisions polítiques... si no ens governessin Draghis, agències de qualificacions, troikes, BCE i altres màfies anarcocapitalistes... no hi hauria escraches".
Si els polítics no actuen justament, si no articulen mecanismes per representar en tot moment la voluntat dels seus votants, si obeeixen interessos aliens als populars... el poble es farà escoltar. Cal que es faci escoltar. Com diu un vers del poeta Carles Rebassa "
cranc no hi ha que el poble venci!".
