Pregó commemoratiu del desembarcament del Rei En Jaume a Santa Ponça

Calvianers i calvianeres,
mallorquins i mallorquines,
turistes que encara sou per aquí,

bon vespre a tothom,

abans de res, permeteu-me donar les gràcies a l'agrupació de MÉS per Calvià i de forma molt especial al regidor i amic Rafel Sedano per haver confiat en mi avui.

Sóc un assidu d'aquest acte. Intentant recordar, crec que no he fallat mai del 2010 ençà, quan na Rosa Barceló va exercir de pregonera i encara se celebrava a la capella de Sa Pedra Sagrada. Així, i sota la protecció sempre amable de na Dolors primer i en Rafel ara, han passat els anys i els pregons, sincerament sense que mai pensàs que em tocaria a mi pronunciar-lo.

Però ja que m'heu fet confiança, esper estar-hi a l'altura. No dels pregoners il·lustres que m'han precedit, sinó almanco de les vostres expectatives.

Fa 788 anys, un rei i la seva host desembarcaren prop d'aquí. Es va iniciar una conquesta que culminà -a excepció d'uns quants focus de resistència- el 31 de desembre d'aquell mateix any, amb la presa i saqueig de Madina Mayurqa, la capital. 

S'acabava així un període -el musulmà- i se n'iniciava un altre -el cristià-, però sobretot moria un món i en naixia un de nou. A Mallorca els fets de 1229, des del 10 de setembre al 31 de desembre (ja feliçment Diada oficial), i encara més el repoblament posterior, suposen l'eliminació d'un poble i el naixement d'un de nou. 

Aquí permeteu-me recordar uns versos d'en Guillem d'Efak, en què parla del desembarcament i de la guerra que avui recordam:

Digué que aquestes fetes 

sols són per bons cristians; 

ens feu lluitar per veure 

la nostra Fe triomfant. 

Però no pensà a dir-nos, 

que darrera els penons, 

creu alçada i banderes 

venien els senyors. 

Però no pensà a dir-nos, 

no pensà a dir-nos, no, 

que d'aquesta conquesta 

entre ells faran partions. 

Tampoc no pensà a dir-nos 

que és el comerciant 

qui, amb el mar sense moros, 

farà negocis grans. 

Tampoc no pensà a dir-nos 

que sols la nostra part 

fou i és suar la terra 

que regàrem amb sang 

tant cristians com moros, 

tant moros com cristians. 

Aquesta gent que havia de suar la terra que havia regat amb la seva pròpia sang és el poble que d'una forma més o manco continuada i d'una forma més o manco homogènia s'ha vengut considerant a si mateix, fins el dia d'avui, el poble mallorquí. 

Els segles després de la conquesta la identitat mallorquina es va definir -d'una forma simplificada- per l'origen europeu, la religió cristiana, la llengua catalana, la fidelitat a un determinat rei i un sistema socioeconòmic estamental primer i senyorial-caciquil després.

Aquest esquema d'autodefinició roman vigent fins entrat el segle XX, podríem dir que fins mitjan segle XX, en què entra en crisi com entren en crisi totes les identitats col·lectives.

Quan pensava què podia aportar jo a una commemoració així, vaig pensar que en el debat sobre el sobre el canvi de la Diada vaig insistir que havia de ser una jornada per reflexionar sobre què i què volem ser els mallorquins.

Per això avui us propòs que ens plantegem:

Què és ara ser mallorquí o mallorquina? 

Com ens podem autodefinir? 

Ens podem autodefinir? 

Segueixen vigents les identitats col·lectives en el món individualitzat i globalitzat en què vivim?

L'expressió shakesperiana “to be or not to be, that is the question” (ser o no ser, aquesta és la qüestió) ha estat replantejada per alguns moviments feministes, LGTBI i de minories ètniques dels Estats Units pel clam “to belong or not to belong, that is the question” (pertànyer o no pertànyer, aquesta és la qüestió). 

Si partim de la tesi que la pròpia identitat es construeix sempre respecte l'altri, en un joc de semblances i divergències, és innegable que anam construint comunitats de semblants amb qui compartim més trets definitoris. Aquestes comunitats també s'interrelacionen entre elles amb el mateix joc de semblances i divergències i acaben constituint pobles. 

Tanmateix, és evident que els esquemes amb què plantejam aquestes identitats no poden ser els mateixos que fa cent anys, ni tan sols que fa cinquanta anys. I això especialment a una identitat amenaçada com la nostra, que no té un estat i tota la seva infraestructura creant consciència col·lectiva; no debades el “to belong or not to belong” és plantejat per feministes, grups LGTBI i minories ètniques, que tampoc interessen a la superestructura estatal, capitalista i patriarcal.

Les identitats en la globalització i la postmodernitat s'han de definir contínuament, perquè ja no existeix una solidesa, una permanença pròpia d'altres temps. Les nacions actuals no poden ser definides per qüestions transcendents als ciutadans i ciutadanes que les conformen, perquè aquests ciutadans i ciutadanes varien, es mouen, es redefineixen perquè els altres a partir dels quals es defineixen a si mateixos també varien i es mouen. 

És la modernitat líquida del sociòleg i filòsof polonès Zygmunt Bauman. 

La nova identitat mallorquina que propòs -i molts altres a més de jo-, la nova mallorquinitat que hem de construir entre tots i que el mallorquinisme social, cultural i polític hauria de tenir com a referent, és líquida perquè es produeix en un món líquid. 

No tenim les mateixes armes que identitats més potents, així que just podrem triomfar si ens adaptam millor a aquest nou món.

Ara adaptaré al nostre cas unes paraules de n'Amadeu Mesquida, un politòleg vinculat a Compromís i un dels màxims exponents de la renovació del valencianisme:

Els nacionalismes clàssics dels estats nacionals han cercat sempre la fidelitat exclusiva i excloent dels seus ciutadans a la seva nació. Això podia tenir cert sentit en un moment històric on l’estat nacional era totpoderós. Però, què hi podem esperar ara que els estats han perdut sobirania per dalt i per baix i que els moviments migratoris s’han tornat incontrolables? Idò que els nacionalismes que demanen fidelitat exclusiva i excloent perden el sentit, perquè la pluralitat i compatibilitat d’identitats es trasllada també al terreny de les identitats nacionals. 

Avui en dia hi ha mallorquins que se senten només mallorquins, només espanyols, espanyols i mallorquins, espanyols i equatorians, marroquins, pakistanesos i mallorquins... les combinacions són infinites. Per tant la identitat nacional avui en dia té una dimensió molt més individual (sense perdre la seva dimensió col·lectiva). 

La meva tesi (que és la seva tesi) sobre la mallorquinitat líquida és bàsicament que el mallorquinisme no ha de ser qui negui o amagui aquesta pluralitat existent, ni tan sols qui la consideri un problema o un maldecap, sinó qui la tregui a la llum i la posi en valor. 

Si el mallorquinisme defensa una postura d’identitat excloent i cerca el xoc frontal amb l’espanyolisme acaba perdent, sempre, perquè l’espanyolisme té més força, més acceptació i més mitjans de nacionalització. Per contra, agafar la bandera de la pluralitat i la diversitat identitària és ser conseqüent amb la realitat de la nostra societat i és lligar-la a l’àmbit individual a l’hora que planteges l’àmbit col·lectiu com una qüestió deslligada de sentiments on prima la racionalitat i la utilitat.

Es tracta de plantejar que les identitats no tenen persones, que són les persones les que tenen identitats. Des d’aquesta concepció de la identitat, aquesta pot ser utilitzada per l’individu, utilitzada perquè l’individu li troba una utilitat, segons el lloc, el moment o el context. 

“Útil”. Aquesta és la paraula clau. 

Hem de crear una mallorquinitat útil. La gent ha de voler ser mallorquina perquè ser mallorquina ha de significar viure millor, tenir un projecte col·lectiu de justícia social, de millor finançament, de defensa del territori i el medi ambient, de radicalitat democràtica, d'administració de qualitat, de feminisme, de solidaritat, d'economia dinàmica, d'excel·lència educativa, d'interculturalitat... 

Hem de posar en valor el nostre autogovern, que malgrat les seves infinites mancances, ha fet que visquem millor, amb un Regne d'Espanya quasi sempre en contra. Si un petit autogovern ens ha servit per millorar, qui no voldria apuntar-se a un major autogovern?

Hem d'abandonar el pessimisme i l'autocrítica displicent i canviar-los per un orgull col·lectiu contagiós, constructivament crític però que posi en valor que ser mallorquí i mallorquina, que sentir-se mallorquí i mallorquina mola. 

Abans he parlat d'interculturalitat, i aquí un exemple d'orgull: és el mallorquinisme que te com un dels seus emblemes un poeta d'origen africà com és en Guillem d'Efak, i és el mallorquinisme polític que ha duit un negre -i ho dic així perquè sé que ell sap que la seva negritud té un poder simbòlic i normalitzador importantíssim- a una batlia mallorquina. Val a dir que les nostres institucions encara no són tan plurals com ho és la societat, i ho dic sense dramatisme perquè és normal que la ciutadania recentment vinguda tardi a incorporar-s'hi; però qui ho ha de fer hem de ser nosaltres, i serà millor quan abans ho facem.

Hem de crear elements col·lectius de referència col·lectiva. A més d'unes institucions i una administració pròpia que ens autocentri mentalment -aquí la meva enhorabona a la recent proposta de constituir a la fi un cos propi de policia-, hem d'autoreferenciar-nos amb qüestions que tradicionalment s'han trobat més naïfs però que tenen un abast impressionant: literatura, música, sèries, gastronomia, notícies de societat, esports i un llarg etcètera. L'existència de les seleccions esportives al País de Gal·les o Escòcia, per exemple, són uns dels pilars de la seva identitat.

Notareu que hi ha certs elements tradicionals del mallorquinisme polític i cultural que no he esmentat, com són la llengua pròpia o la història. No em malinterpreteu, consider que són cabdals, i la meva militància política en bona part neix i creix lligada a reivindicació de la llengua catalana. 

Però crec i defens que no poden exercir de pal de paller d'una mallorquinitat massiva al segle XXI. 

Evidentment són elements de cohesió comunitària importantíssims, a més d'un bagatge singular acumulat i la nostra principal aportació col·lectiva a la humanitat, i com a tal s'han de crear i impulsar les condicions que n'assegurin la pervivència, i alhora hem de fer que tothom que se senti mallorquí se senti també cridat a conèixer, emprar i estimar la llengua catalana. I, evidentment, cap passa enrere en el just procés de normalització lingüística; tot el meu suport a les valentes dones de MÉS que estan aguantant la dignitat per tal d'assegurar que qualsevol ciutadà es podrà dirigir en català a qualsevol treballador públic de la sanitat balear. No afluixeu!

També hem de convidar tothom que se senti mallorquí a conèixer la nostra història col·lectiva que ell o ella engrandeix amb la seva pròpia. No som terra de grans herois no heroïnes, o tots els que tenim són anònims, però ens han precedit moments d'èpica col·lectiva apassionants, des de les germanies a les grans mobilitzacions ecologistes, per l'autogovern o la llengua passant pels moviments obrers de primeries de segle o la resistència antifranquista.

I així, quan haguem aconseguit un sentiment de mallorquinitat massiu, una consciència col·lectiva ferma, un projecte de país il·lusionant, podrem exercir el nostre dret a la plena sobirania, que és el que ara està passant legítimament a Catalunya, poble amb qui com a MÉS hem demostrat i demostrarem la nostra solidaritat i complicitat en aquests moments difícils, perquè sempre hem estat i estarem devora els pobles que vulguin exercir la democràcia de forma pacífica i lliure. 

Com va dir Vicent Andrés Estellés, res podran contra un poble unit, alegre i combatiu i més prest que tard la República mallorquina serà un fet per tal que tothom que viu i treballa a Mallorca, tothom que viu i està a l'atur a Mallorca, tothom que ha hagut d'emigrar per a treballar fora de Mallorca però se sent mallorquí... perquè tothom visqui millor.

Voldria acabar amb dos fragments de dos poemes d'en Salvador Espriu. 

El primer és:

"Diverses són les parles i diversos els homes,

i convindran molts noms a un sol amor."

L'altre, i per acabar, és una interpel·lació que faig meva i amb la que us invoc:

Ara digueu: "Ens mantindrem fidels

per sempre més al servei d'aquest poble."

Moltes gràcies, que visca Mallorca i que el mambo no deixi de sonar!

El mal no és Arran. Ni en Klaus o na Brigitte. Ni na Rosa o en Rafael.

El passat dissabte 22 de juliol, devers les 20:30, Arran va fer una acció al Moll Vell de Palma contra "el turisme massiu que destrueix Mallorca, que condemna la classe treballadora dels Països Catalans a la misèria". La performança va consistir en desplegar unes pancartes, encendre unes bengales i tirar confeti mentre es cridaven una sèrie de lemes contra la turistificació i la precarietat.

Tot plegat va passar desapercebut fins que, al cap de 10 dies, un mitjà de comunicació se'n va fer ressò i va començar un turmentós debat entre defensors i detractors de l'acció, amb postures polaritzadíssimes i sovint excessivament dramaqueenístiques (pels dos costats). Per un costat o defenses l'acció Arran sense cap emperò o ets un reaccionari; per l'altre, o el condemnes o ets un pro terrorista que fas perillar la nostra economia. Idò ni una cosa ni l'altra, malgrat així corri el risc de no deixar ningú content.

L'acció d'Arran s'inscriu en un clima evident en què l'excessiva turistització del país, que ve de molt enrere però que ens ha sobrepassat d'una forma evident, ha suposat l'enèsima estocada a una generació, la meva, malmenada per la crisi econòmica, el liberalisme desbocat, la corrupció sistèmica i l'allunyament/privatització dels centres on es prenen decisions de pes. Els efectes han afectat també altres franges d'edat i sectors, sobretot les més vulnerables -per posició social o per origen-; però en la nascuda els anys 80 i principis dels 90 s'ha encarnissat d'una forma especialment virulenta i sobretot transversal.

Així, malgrat els esforços i polítiques (sempre millorables, evidentment) de l'actual administració autonòmica, tan curta de pressupost com de competències, som observadors de com aquest territori, tan fràgil com petit, és immensament explotat sense que els creixents i creixents beneficis arribin a la majoria de la població. Els sous cauen mentre les plantilles són retallades i la càrrega de feina augmenta; els petits empresaris veuen com els ingressos cauen quan les temporades són més exitoses; la diversificació segueix sense arribar; i el lloguer turístic pateix una concentració brutal en mans de cada vegada més poca gent o fons d'inversió, i ja no possibilita que les classes mitjanes illenques participin d'una part de la riquesa generada sinó que s'ha transformat en una dificultat palpable per a què els seus fills i néts accedeixin a un habitatge.

Per tant, el mal no és Arran o les pintades antiturístiques que apareixen arreu de Palma. El mal és el sistema. Per dir-ho en un acudit: a qui li preocupa més el confeti d'Arran que el d'Ana Mato té un problema de prioritats evident.

Altra cosa és que l'acció en concret em sembli encertada. Més enllà que ha aconseguit el focus d'atenció mediàtic sobre un problema, no crec que estàs ben enfocada. M'explicaré: volia denunciar l'excessiva turistització de l'illa; molt bé, ho compartim molts. Però fa l'acció a un restaurant (que desconec, però en principi no representa els poders que han convertit i volen mantenir Mallorca en un gran centre d'oci estival) i sobre uns turistes concrets (que desconec també, però que en tot cas havien vengut a Mallorca perquè és un destí atractiu i possible, pressumesc que tampoc eren els que havien decidit turistització-nos en excés). Fent una analogia, és com si les protestes contra les preferents s'haguessin fet a una sucursal bancària de Biniali i sobre els seus clients.

D'altra banda, també es volia denunciar l'explotació de la classe treballadora. Desconec les condicions laborals dels cambrers i cuiners d'aquest restaurant, però si sé que foren els primers que es rebotaren contra l'acció. Això no té per què voler dir res, l'alienació ja té aquestes coses, però les actituds messiàniques no crec que ajudin gaire. Tal vegada caldria que la lluita es vehiculàs a través de la lluita sindical, comptant sempre amb la implicació i complicitat dels treballadors (o d'una bona part dels treballadors) explotats.

Per tant, jo sí entenc i compartesc el fons de les reivindicacions d'Arran. No compartesc les formes, no perquè el confeti sigui violència (com a molt, una molèstia desencertada i ben segur un bon ensurt per als turistes que menjaven paella i no devien entendre res) sinó perquè no atacava l'arrel del problema ni es plantejava en els seus llocs simbòlics: l'aeroport, les grans patronals turístiques i els grans touroperadors, els centres de poder estatal i europeu, etc. Jo no em vull enfrontar als treballadors alemanys, francesos i anglesos que vénen a passar les seves escasses vacances al menor preu possible perquè també tenen sous ben baixos; tampoc vull enfrontar-me als cambrers que no entenen que lluitant poden millorar les seves condicions laborals i de vida.

Això no ha de ser contra en Klaus o na Brigitte. Ni contra na Rosa o en Rafael. Ni tampoc contra Arran. Ni tan sols contra el turisme per se, que ha permès un progrés innegable en aquesta terra.  Ha de ser, sempre i com sempre, contra el capital i la centralització desdemocratitzadora del poder.

El lloguer turístic

Sóc conscient que és un tema que aixeca passions i mou interessos, molts d'ells tan legítims com contraposats. Mai no he amagat la meva postura personal: crec que el lloguer turístic desvirtua la funció social que tenen i han de tenir els habitatges, i ha ajudat a un encariment i turistificació d'alguns barris i pobles que impossibilita que la gent jove i treballadora hi segueixi vivint. Per tant, no en som partidari. Tanmateix, reconec que té elements positius, com són una certa "democratització" i deslocalització dels beneficis generats pel turisme, que ha arribat a classes socials i a pobles que fins ara no els havien conegut. A més, estam davant un fenomen global que difícilment s'erradicarà. Per això, accept que la regulació que planteja la Llei promoguda per en Biel Barceló i aprovada ahir pel Parlament és un element molt positiu i molt potent. Negar-ho em sembla tan absurd com dir que no existeix cap problema o que tots es solucionaran amb l'entrada en vigor del text.

Quins són les principals innovacions de la Llei, a parer meu?

1.- Inclou un sostre real de places, per primera vegada. La seva existència és imprescindible si volem regular la principal activitat econòmica del país; fins ara, hi havia tantes excepcions (els habitatges de lloguer turístic, els hotels de 4 i 5 estrelles, els agroturismes, els hotels d'interior, els hotels de ciutat...) que de fet no hi havia cap límit vertader. Ara s'ha acabat amb la barra lliure i amb la possibilitat de creixement infinit: ja sabem quin màxim marca la llei (les existents més la borsa de places de cada illa), i si volem podem discutir si és massa alt o massa baix. 

2.- Ens duu cap un decreixement: totes les places que des de 1999 computaven com excepcions, en donar-se de baixa (sigui pel motiu que sigui) s'extingiran, no tornaran a la borsa de places. Es calcula que a Mallorca 100.000 places podrien estar en aquesta situació. Això suposa plantejar la desaparició, a llarg termini, d'un 20% de les places legals de tot el país. 

He de reconèixer que per a la resta m'hagués agradat anar a un 2x1, però això segurament s'haurà de plantejar quan aquesta modificació estigui consolidada.

3.- Es donen eines per a actuar contra l'oferta turística il·legal, tant per a investigar com per a sancionar. Les lleis que no preveuen mecanismes que en permetin l'aplicació i en castiguin la vulneració són poc més que paper banyat.

4.- Clarifica conceptes: es considera que qualsevol estada inferior a un mes és turística si no es prova el contrari.

5.- Pel que fa al lloguer turístic, es clarifiquen els requisits per evitar lloguer a espais indignes o il·legals, a més de garantir que les plataformes no publiquin oferta il·legal. També s'introdueixen noves perspectives, com són a) la impossibilitat de fer lloguer turístic en rústic, per evitar-ne la urbanització; b) la necessitat del permís de la comunitat de propietaris, per afavorir la convivència; c) la impossibilitat de llogar més de tres habitatges per propietari, per evitar l'especulació; d) la possibilitat de llogar la teva residència habitual durant 2 mesos, per afavorir l'economia col·laborativa... 

6.- S'estableix un any de moratòria de noves places de lloguer turístic per a què els consells i l'Ajuntament de Palma zonifiquin on i en quines tipologies està permès o no està permès el lloguer turístic. Per tant, permet adaptar la llei a cada realitat.

Per tant, crec sincerament que aquesta llei era necessària i bona. Si és suficient ens ho dirà el temps i també l'evolució dels fluxos i el mercat turístic, elements que llastimosament els ciutadans i ciutadanes de Mallorca no podem controlar perquè el nostre Govern no controla els nostres aeroports i ports.

SOBRE EL TEMA DELS PLURIFAMILIARS

Ahir al debat Parlamentari Podem va fer un dels majors ridículs parlamentaris que record. Els podemites (sobretot els eivissencs) volien incloure una esmena per declarar Palma i Eivissa "zones d'emergència habitacional", dient que ja es definiria què és emergència habitacional en una altra llei perquè havien estat incapaços de fer-ho... Evidentment, això  -que era pur postureo, perquè la Llei permet que el Consell d'Eivissa i l'Ajuntament de Palma prohibeixin el lloguer vacacional si ho volen- no es podia aprovar per cutre, i com a repressàlia varen votar amb el PP, C's i els tres diputats trànsfugues contra l'article que permetia el lloguer turístic a plurifamiliars, recuperant el redactat de la Llei Delgado. El problema és que abans havien derogat la llei que prohibia el lloguer turístic a plurifamiliars, de forma que ara mateix tenim una llei que ni ho prohibeix ni ho permet, però sí ho regula a altres articles. El resultat pot ser que ara mateix estigui plenament liberalitzat i l'administració no hi pugui intervenir, almanco fins que la Conselleria trobi una altra solució. Un desgavell causat per la irresponsabilitat de Podem, que ahir encara celebraven la feta. No era això, companys, no era això...