Reflexió que intenta ser calma enmig de la maror: per què consider que les disculpes són necessàries i les respostes imprescindibles

Que la presidenta del Govern fos dins o a les portes d'un bar de Palma passada l'hora d'obligat tancament no només ha inundat mitjans de comunicació des d'ahir de matí, sinó també grups de whatsapp i converses a bars i comerços. 

Mai he pensat que els governants hagin (haguem) de ser perfectes; som molt primmirat a l'hora de fer debat públic sobre allò que passa en l'àmbit privat, i m'hi neg en rodó si afecta a l'esfera íntima (subtil però cabdal diferència). De fet, reneg de postulats puritans, quasi calvinistes, que des d'àmbits conservadors i sovint amb la participació entusiasta de certa esquerra propugnen la imposició d'una moralitat sempre subjectiva a la vida particular dels servidors públics. Si un membre de qualsevol govern beu alcohol, fuma marihuana, menja carn, gaudeix dels sexes, no és campió mundial del civisme o està enganxat a la "Isla de las Tentaciones" no només no em pareix malament, és que no em sembla opinable i acusaré de moralista hipòcrita qui alci la veu; jo mateix, per suposat i malgrat intentar viure de forma honesta i ser bon ciutadà i persona, no som perfecte ni aprovaria certs exàmens de moralitat i comportament exemplar, ho advertesc per endavant. Els únics límits (com en tot n'hi ha) són el respecte als drets humans i la coherència amb els propis principis ideològics.

En aquest cas, per tant, m'és completament igual el context i la raó que varen dur la presidenta al bar: ni si venia d'un sopar de feina, ni de què hi parlaren ni qui l'acompanyava. La imatge d'una presidenta esbojarrada de festa pot ser objecte de broma per imatges de whatsapp, però poc més perquè a més crec que no fa justícia a qui ocupa la més alta magistratura del país en uns moments tan durs i complicats com els d'ara. És cert que el propi Govern havia demanat a certs sectors que restringissin al màxim la seva vida social, i que aquests segurament agrairien que la primera ciutadana de Balears els acompanyàs en aquest sacrifici, però anar a un bar amb la gent amb qui et veus cada dia tampoc és la participació a una orgia romana, siguem honestos.

Allò que s'ha d'avaluar, per tant i per mor del moment que vivim, és el fet de si era o no a un bar incomplint les excepcionals (i necessàries) mesures de prevenció i seguretat decretades pel seu propi Govern. Tot pareix apuntar que efectivament ella ja era fora de l'establiment quan va fer-se l'hora de tancar, però també que va resta a les portes mentre el bar seguia obert contra la normativa anti COVID; de fet allà la va trobar la policia quan anaren a sancionar el local i el propietari la posà com excusa per seguir actiu a aquella hora. Si va ser així ella no va incomplir la norma, però no va evitar esser a un lloc inadequat en un moment inadequat i li és aplicable allò de "mulier Caesaris non fit suspecta etiam suspicione vacare debet". Per tant, i a parer meu, la presidenta hauria de demanar humilment disculpes i explicar-se suficientment, no per cap judici moral sinó per la necessitat de recobrar la tocada legitimitat i l'autoritat per a seguir aplicant unes mesures tan duríssimes com imprescindibles a una societat cada vegada més exhausta. Tothom es pot equivocar, però cal explicar que per damunt això preval la consciència que hem de servar i preservar la salut pròpia i de qui ens rodeja.

Les disculpes per ara no s'han produït, o molt parcialment: ha lamentat allò que ha passat després, i equivocadament ha criticat als adversaris que la qüestionaven (per molt que innegablement hagin demanat sense fonament una dimissió per ara no justificada pels fets objectivament comprovats, sobretot perquè precisament ells no són exemple de res i no record que diguessin ni mu quan el batle conservador d'un poble de Mallorca fou multat per incomplir el confinament a la primera etapa de la crisi). Ara això no toca. Ara toca dir que la presidenta o qualsevol ciutadà lamentam profundament i sincera cometre errades, perquè tots en podem cometre i efectivament en cometem, i el que hem de fer és aprendre'n per ser excepcionalment complidors en un moment excepcionalment difícil.

Pel que fa a les explicacions, he de dir que particularment m'han generat més preguntes que respostes, i m'han deixat més intranquil que els propis fets. Primer perquè entren en uns detalls completament innecessaris sobre què feia aquell vespre la presidenta o on viu la presidenta, i el que m'ha desagradat més: expliquen detalls de la salut d'un membre del seu equip que per decòrum no s'haurien de fer públics ni que es comptàs amb la seva connivència. Però segon i més important: presenta unes incoherències internes -i també amb fets externs contrastables-, a més de preocupants indicis d'una possible mala praxis policial. Per mi aquí hi ha la clau de volta de l'afer, i ara això ja m'importa més que qualsevol altra cosa: es pot perdonar a un governant que no sigui perfecte 24 hores al dia, però no es pot ni sospitar que no ha dit tota la veritat a la ciutadania. 

Per això crec que la s'haurien de resoldre amb claredat alguns dubtes que jo personalment tenc i que crec que molts conciutadans comparteixen. D'aquestes respostes per mi en depèn la seva credibilitat, màxim valor d'un representant públic:

- Per què al butlletí de denúncia (7 d'octubre a les 02:10) el propietari del bar diu que "no cerró antes porque dentro del local había una autoridad (la presidenta del Gobierno <sic> Balear)" i no que una persona s'hagués desmaiat defora i tenia obert per donar-li una mà? Com així els Policies tampoc no ho consideren prou important com per fer-ho constar, i més tractant-se d'un acompanyant de la cap del Govern?

- Per quina raó el Cap de la Policia Local de Palma, just l'endemà d'aquests fets (dia 8 d'octubre), amenaça els agents amb sancions si parlen o passen informació a periodistes? Hi ha una relació directa amb què la presidenta fos present a un acte sancionable i una instrucció de secretisme policial? Per què una persona auto identificada com a policia va telefonar a veïnats demanant si tenien vídeos dels fets? Per què es destapà que s'havia perdut l'acta de sanció (i per tant s'anul·lava el procediment) just després que el propietari del bar assumís per primera vegada la versió del comunicat del Govern?

- Per què de tot d'una el partit de la presidenta afirmava que "no comentamos mentiras" i al dia següent reconeixia els fets?

I n'afegesc una darrera que no és sobre els fets però que sempre plantej, tant personalment com dins les meves formacions: què hauríem dit i fet si el protagonista de tot plegat hagués estat d'un altre partit? Convé, sempre, fer un exercici de coherència i demanar-nos el mateix que hem exigit o exigiríem a altres.

Esper, pel bé del Govern i pel bé de la Policia de Palma, que s'entengui la necessitat de respondre aquestes qüestions, tant com de l'assumpció de l'errada. Cap altra actitud seria molt poc raonable i tancaríem malament una crisi de confiança cap a qui més necessitam tenir-la.

Discurs d'investidura

Bon dia a tothom,

regidores i regidors,

amigues i amics,

Deià té una història rica i profunda, plena d'oportunitats i de dificultats que els deianencs han intentat aprofitar o sortejar amb determinació, valentia i molta dedicació.

Som un poble treballador, que va cisellar les muntanyes per extreure amb enorme dificultat el seu aliment d'aquesta terra, a vegades pedregosa i a vegades argilosa; un aliment que el clima, sempre canviant, massa vegades li negava.

Un poble que moltes vegades en la història ha aixecat la veu davant la injustícia i la desigualtat, i que durant més de cent anys va lluitar per tenir personalitat jurídica pròpia. Val la pena recordar que els representants de Deià, en el plet per la nostra independència, no es varen centrar en els greuges rebuts -com solien fer tots els pobles en processos similars-, sinó que al·legaren la capacitat dels deianencs d'auto administrar-se i procurar-se a si mateixos unes millors condicions de vida.

Els nostres avantpassats ja sabien que si ens ho proposam i anam a la una, els deianencs som capaços de qualsevol cosa. Per això cal que pus mai tornem a escoltar qui ens vol enfrontats, dòcils, callats i submisos i tornem a assumir que els únics i legítims propietaris del nostre futur som nosaltres mateixos.

Enguany farà 436 anys que es va constituir el primer Ajuntament de Deià, un acte que avui repetim com una nova baula en la cadena de la nostra història; per això, i conscient d'aquesta continuïtat, i més enllà de les discrepàncies i debats que hem tengut, vull aprofitar per agrair la seva tasca al govern anterior i desitjar-los que aquesta nova etapa de la seva vida sigui fructífera i feliç.

Sóc conscient que en política moltes vegades s'abusa de l'expressió “dia històric”. Però sincerament crec que avui ho és.

Els deianencs han elegit per primera vegada un ajuntament majoritàriament d'esquerres, i ho han fet amb una contundència que hem de sebre llegir com les ànsies d'un canvi profund.

Un canvi que ha de venir definit per quatre grans eixos:

governar des del compromís, l'honestedat, la transparència i la participació;

fer un poble viu, dinàmic i a l'abast dels seus propis ciutadans;

establir una nova relació amb la terra i el paisatge;

i posar els interessos de la majoria per sobre dels interessos d'uns pocs.

Els deianencs hem dit que volem un Deià petit, que no volem pus Petits Deiàs. Hem dit que estam farts dels especuladors que fan obscurs negocis amb el nostre paisatge i amb els nostres recursos, que s'embutxaquen enormes beneficis que acabam costejant entre totes i tots.

Hem dit que ja basta basta d'entendre l'urbanisme com una forma de guanyar doblers, i no com l'eina per assegurar que la gent tengui, de forma ordenada, casa, feina i vida.

Perquè el primer que necessitam si ens volem vius és que la gent pugui viure a Deià, i en aquest moment ser de Deià suposa una càrrega econòmica difícil d'assumir per a la gent treballadora; i allò que és més greu, això passa mentre el poble es va buidant d'habitants. Som un exemple del que diu na Silvia Pérez Cruz: “es indecente gente sin casa, casas sin gente”.

Però avui alça la veu el Deià que no es resigna a desaparèixer, aquell que no vol convertir-se en un gran resort en forma de poble, sinó que es vol autènticament poble. Un gran repte que assumim perquè estam convençuts que d'ell depèn la nostra continuïtat com a comunitat.

Perquè volem un turisme de qualitat i durant tot l'any, però no volem supeditar-nos al turisme. Com em va dir un deianenc fa unes setmanes, volem viure del turisme, no malviure-ne, ni tan sols sobreviure-hi.

Perquè per seguir gaudint de la riquesa del turisme, cal que no depenguem únicament del turisme, que ens dotem d'eines per a diversificar la nostra economia. I per això cal gent formada, i per això fan falta recursos. I aquest ajuntament els posarà, per assegurar que cap jove deianenc deixi els estudis sense tota l'educació que necessiti per desenvolupar-se com a treballador i com a persona.

Estam segurs que els que ens visiten no ho fan només per la bellesa incomparable del nostre entorn, sinó per l'autenticitat del paisatge que va inspirar Ramon Llull, del poble que va enamorar l'Arxiduc, de la comunitat que va acollir Graves i del bar on tocava en Kevin Ayers.

I no volem viure el Deià inspirador, transgressor i creador com un enyorat paradís perdut, sinó com una realitat permanent.

Per això volem ser un poble on es treballi i també on es es pinti, s'interpreti, s'escrigui, es canti i es balli. Com va dir la pensadora Emma Goldman “if I can't dance it's not my revolution”. I també volem un poble on totes les generacions i on mil llengües comparteixin un mateix projecte que serveixi per entendre-mos i crear grans consensos on conviure.

Ens enorgulleix ser un poble obert, amb una capacitat de síntesi inigualable, una voluntat de suma multiplicadora única al món. Som una comunitat orgullosa de la seva cultura ancestral, que vol viva i dinàmica per a projectar-la cap al futur, però que també és permanentment permeable a les múltiples i diferents aportacions de les persones que trien viure a la nostra vila i esdevenir deianencs.

Perquè és deianenc qui vol ser deianenc, i això és bo, és molt bo. No ens defineixen uns llinatges, sinó la voluntat de ser poble: no demanam per l'origen, sinó pel destí.

I aquest destí és un poble just, sostenible, igualitari i solidari.

Parlant de solidaritat, torn a girar l'ullada cap enrere, com diu l'himne de Mallorca, perquè el passat ens ha de servir per analitzar el present.

A la primera meitat del segle XX els deianencs protagonitzàrem un autèntic èxode, el procés migratori més gran de tot Mallorca: sobretot cap a Ciutat però també cap a França o l'Argentina, entre d'altres. Dos de cada tres deianencs partiren fora d'aquesta terra, fugint de la fam i cercant unes millors condicions de vida, i a la segona meitat d'aquest segle hem estat receptors de centenars de persones que trobaven en la nostra contrada repòs, inspiració o feina. Cal recordar-ho ara més que mai, quan milers de refugiats moren a la mar que també rega la nostra costa i hi ha partits que es dediquen a criminalitzar-los. Vàrem ser com ells. Facem per ells el que voldríem que haguessin fet amb nosaltres.

Ens apassiona Deià. Ens comprometem a servir-lo amb apassionament, al servei de tota, absolutament tota la ciutadania. Ningú tornarà a notar en aquest ajuntament si aquell és d'uns o aquest és dels altres. Hem vengut a fer feina per a tothom, per a resoldre els problemes de tothom, al servei de tothom.

Això no vol dir no tenir ideologia. Som un equip ideològicament sòlid, que beu dels valors republicans de la llibertat, la fraternitat i la legalitat, així com de la lluita per la igualtat del socialisme democràtic i la sostenibilitat de l'ecologisme del segle XXI.

I això vol dir procurar que tothom pugui accedir a una casa, dinamitzar el petit comerç, impulsar el reciclatge, planificar els recursos i les infraestructures, implementar una forma feminista de treballar i conviure, fomentar l'esport i la cultura, crear espais de participació ciutadana, millorar l'estat de sa Cala, millorar condicions laborals, potenciar els serveis públics, recuperar els camins públics tancats, ajudar al jovent i a la gent gran, garantir la conservació del patrimoni, i un llarguíssim etcétera.

Avui és un dia molt especial per molts dels aquí presents. Per jo ho és, i les emocions s'acumulen i són difícils de controlar. Per a qualcú apassionat pel servei públic, per aquella política que en Pepe Mújica defineix com “la lucha por la felicidad de todos”, ser batle del poble que t'ha vist néixer i t'ha vist créixer, del poble que estimes, és un altíssim honor, una altíssima responsabilitat, per la qual no puc estar sinó eternament agraït.

No vull parlar de mi, però voldria aprofitar un minut per donar disculpes a la meva família -a mon pare, a ma mare, a les meves germanes, als nebots, tios, cosins...- i també als meus amics per la quantitat d'hores robades, les absències imperdonables i els nirvis que amb ells m'he espassat tots aquests anys, i que molt em tem haureu de seguir patint. Tots vosaltres -i també aquells que ja no hi són però que viuen en el nostre record- m'heu configurat, m'heu dotat dels ideals i dels valors que m'han definit i que em guiaran aquests quatre anys, i no puc sinó agrair-vos el vostre suport incondicional.

Voldria mencionar també quatre dones que han tengut molt a veure amb què avui sigui aquí, quatre dones cabdals en la meva configuració política: na Francisca i na

Maria Ignàsia

per impulsar i convidar-me a participar d'aquesta meravellosa aventura d'il·lusió col·lectiva anomenada Agrupació DEIA; a na Nanda Ramon, que va confiar en mi per la primera responsabilitat institucional que vaig assumir; i a na

Bel Busquets

, aquí present, amb qui tant he compartit els darrers anys.

Vicepresidenta, benvinguda a Deià i moltes gràcies per acompanyar-nos, i ja sabeu que necessitarem la col·laboració de les institucions per alguns dels reptes que tenim d'ara endavant, i que pensam ser una maceta insistent a l'hora de demanar millores en mobilitat, recursos per a habitatge i la compra de can Vallès per al poble.

I també permeteu-me que recordi i faci homenatge a totes les persones que ens han precedit en la defensa dels ideals progressistes al municipi, i que ho personalitzi en el primer regidor d'esquerres de la història de Deià, que va sembrar una llavor de la qual nosaltres ara en recollim el fruit. Moltes gràcies, Joan.

Ser batle, tota una responsabilitat. Una responsabilitat que sé que no assumesc tot sol, que compartesc amb un equipàs conformat per na

Tamara

, na

Cris

, en

Pep

i na

Gaby

com a regidors i amb na

Blanca

i n'

Henar

com a responsables municipals, però també amb en

Francesc Xavier Salas

i en

Juan

com a regidors de l'oposició, a qui aprofit per agrair el vot a favor en la meva investidura, i a qui oferesc i garantitz tota la nostra col·laboració en tot allò que sigui en benefici del poble. 7 seran millor que 5, i 670 seran millor que 7: allò que facem junts, implicant tothom, sempre serà millor que allò que facem tots sols.

A tots vosaltres, companys i companyes de consistori, així com a la resta de treballadors i de treballadores municipals, desitj sort i encerts. Estaré sempre a la vostra disposició, i vos reclamaré el mateix que m'exigiré a mi mateix: feina, moltíssima feina, i valentia, moltíssima valentia, per a millorar Deià. Siguem sempre conscients que som aquí per servir, i que el destinatari, protagonista, motor i finalitat de tot allò que feim és sempre la gent.

Per acabar, voldria fer referència a un poema de Vicent Andrés Estellés que consider especialment adient al dia d'avui.

Assumiràs la veu d'un poble

i serà la veu del teu poble

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs sed,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir:

et pariren per a vetlar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules

sinó l'home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les sil.labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d'antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat

com no sia la del teu poble.

Potser et maten o potser

s'en riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res sinó s'és poble.

Pares, germans, companys, amics: esperam sincerament estar a l'alçada de la confiança que ens heu fet. Ens hi deixarem la pell per tal que tots gaudim d'aquesta primavera que ara comença després del llarguíssim hivern. Aquesta batlia és tota vostra.

Molts d'anys i visca Deià.

Pregó commemoratiu del desembarcament del Rei En Jaume a Santa Ponça

Calvianers i calvianeres,
mallorquins i mallorquines,
turistes que encara sou per aquí,

bon vespre a tothom,

abans de res, permeteu-me donar les gràcies a l'agrupació de MÉS per Calvià i de forma molt especial al regidor i amic Rafel Sedano per haver confiat en mi avui.

Sóc un assidu d'aquest acte. Intentant recordar, crec que no he fallat mai del 2010 ençà, quan na Rosa Barceló va exercir de pregonera i encara se celebrava a la capella de Sa Pedra Sagrada. Així, i sota la protecció sempre amable de na Dolors primer i en Rafel ara, han passat els anys i els pregons, sincerament sense que mai pensàs que em tocaria a mi pronunciar-lo.

Però ja que m'heu fet confiança, esper estar-hi a l'altura. No dels pregoners il·lustres que m'han precedit, sinó almanco de les vostres expectatives.

Fa 788 anys, un rei i la seva host desembarcaren prop d'aquí. Es va iniciar una conquesta que culminà -a excepció d'uns quants focus de resistència- el 31 de desembre d'aquell mateix any, amb la presa i saqueig de Madina Mayurqa, la capital. 

S'acabava així un període -el musulmà- i se n'iniciava un altre -el cristià-, però sobretot moria un món i en naixia un de nou. A Mallorca els fets de 1229, des del 10 de setembre al 31 de desembre (ja feliçment Diada oficial), i encara més el repoblament posterior, suposen l'eliminació d'un poble i el naixement d'un de nou. 

Aquí permeteu-me recordar uns versos d'en Guillem d'Efak, en què parla del desembarcament i de la guerra que avui recordam:

Digué que aquestes fetes 

sols són per bons cristians; 

ens feu lluitar per veure 

la nostra Fe triomfant. 

Però no pensà a dir-nos, 

que darrera els penons, 

creu alçada i banderes 

venien els senyors. 

Però no pensà a dir-nos, 

no pensà a dir-nos, no, 

que d'aquesta conquesta 

entre ells faran partions. 

Tampoc no pensà a dir-nos 

que és el comerciant 

qui, amb el mar sense moros, 

farà negocis grans. 

Tampoc no pensà a dir-nos 

que sols la nostra part 

fou i és suar la terra 

que regàrem amb sang 

tant cristians com moros, 

tant moros com cristians. 

Aquesta gent que havia de suar la terra que havia regat amb la seva pròpia sang és el poble que d'una forma més o manco continuada i d'una forma més o manco homogènia s'ha vengut considerant a si mateix, fins el dia d'avui, el poble mallorquí. 

Els segles després de la conquesta la identitat mallorquina es va definir -d'una forma simplificada- per l'origen europeu, la religió cristiana, la llengua catalana, la fidelitat a un determinat rei i un sistema socioeconòmic estamental primer i senyorial-caciquil després.

Aquest esquema d'autodefinició roman vigent fins entrat el segle XX, podríem dir que fins mitjan segle XX, en què entra en crisi com entren en crisi totes les identitats col·lectives.

Quan pensava què podia aportar jo a una commemoració així, vaig pensar que en el debat sobre el sobre el canvi de la Diada vaig insistir que havia de ser una jornada per reflexionar sobre què i què volem ser els mallorquins.

Per això avui us propòs que ens plantegem:

Què és ara ser mallorquí o mallorquina? 

Com ens podem autodefinir? 

Ens podem autodefinir? 

Segueixen vigents les identitats col·lectives en el món individualitzat i globalitzat en què vivim?

L'expressió shakesperiana “to be or not to be, that is the question” (ser o no ser, aquesta és la qüestió) ha estat replantejada per alguns moviments feministes, LGTBI i de minories ètniques dels Estats Units pel clam “to belong or not to belong, that is the question” (pertànyer o no pertànyer, aquesta és la qüestió). 

Si partim de la tesi que la pròpia identitat es construeix sempre respecte l'altri, en un joc de semblances i divergències, és innegable que anam construint comunitats de semblants amb qui compartim més trets definitoris. Aquestes comunitats també s'interrelacionen entre elles amb el mateix joc de semblances i divergències i acaben constituint pobles. 

Tanmateix, és evident que els esquemes amb què plantejam aquestes identitats no poden ser els mateixos que fa cent anys, ni tan sols que fa cinquanta anys. I això especialment a una identitat amenaçada com la nostra, que no té un estat i tota la seva infraestructura creant consciència col·lectiva; no debades el “to belong or not to belong” és plantejat per feministes, grups LGTBI i minories ètniques, que tampoc interessen a la superestructura estatal, capitalista i patriarcal.

Les identitats en la globalització i la postmodernitat s'han de definir contínuament, perquè ja no existeix una solidesa, una permanença pròpia d'altres temps. Les nacions actuals no poden ser definides per qüestions transcendents als ciutadans i ciutadanes que les conformen, perquè aquests ciutadans i ciutadanes varien, es mouen, es redefineixen perquè els altres a partir dels quals es defineixen a si mateixos també varien i es mouen. 

És la modernitat líquida del sociòleg i filòsof polonès Zygmunt Bauman. 

La nova identitat mallorquina que propòs -i molts altres a més de jo-, la nova mallorquinitat que hem de construir entre tots i que el mallorquinisme social, cultural i polític hauria de tenir com a referent, és líquida perquè es produeix en un món líquid. 

No tenim les mateixes armes que identitats més potents, així que just podrem triomfar si ens adaptam millor a aquest nou món.

Ara adaptaré al nostre cas unes paraules de n'Amadeu Mesquida, un politòleg vinculat a Compromís i un dels màxims exponents de la renovació del valencianisme:

Els nacionalismes clàssics dels estats nacionals han cercat sempre la fidelitat exclusiva i excloent dels seus ciutadans a la seva nació. Això podia tenir cert sentit en un moment històric on l’estat nacional era totpoderós. Però, què hi podem esperar ara que els estats han perdut sobirania per dalt i per baix i que els moviments migratoris s’han tornat incontrolables? Idò que els nacionalismes que demanen fidelitat exclusiva i excloent perden el sentit, perquè la pluralitat i compatibilitat d’identitats es trasllada també al terreny de les identitats nacionals. 

Avui en dia hi ha mallorquins que se senten només mallorquins, només espanyols, espanyols i mallorquins, espanyols i equatorians, marroquins, pakistanesos i mallorquins... les combinacions són infinites. Per tant la identitat nacional avui en dia té una dimensió molt més individual (sense perdre la seva dimensió col·lectiva). 

La meva tesi (que és la seva tesi) sobre la mallorquinitat líquida és bàsicament que el mallorquinisme no ha de ser qui negui o amagui aquesta pluralitat existent, ni tan sols qui la consideri un problema o un maldecap, sinó qui la tregui a la llum i la posi en valor. 

Si el mallorquinisme defensa una postura d’identitat excloent i cerca el xoc frontal amb l’espanyolisme acaba perdent, sempre, perquè l’espanyolisme té més força, més acceptació i més mitjans de nacionalització. Per contra, agafar la bandera de la pluralitat i la diversitat identitària és ser conseqüent amb la realitat de la nostra societat i és lligar-la a l’àmbit individual a l’hora que planteges l’àmbit col·lectiu com una qüestió deslligada de sentiments on prima la racionalitat i la utilitat.

Es tracta de plantejar que les identitats no tenen persones, que són les persones les que tenen identitats. Des d’aquesta concepció de la identitat, aquesta pot ser utilitzada per l’individu, utilitzada perquè l’individu li troba una utilitat, segons el lloc, el moment o el context. 

“Útil”. Aquesta és la paraula clau. 

Hem de crear una mallorquinitat útil. La gent ha de voler ser mallorquina perquè ser mallorquina ha de significar viure millor, tenir un projecte col·lectiu de justícia social, de millor finançament, de defensa del territori i el medi ambient, de radicalitat democràtica, d'administració de qualitat, de feminisme, de solidaritat, d'economia dinàmica, d'excel·lència educativa, d'interculturalitat... 

Hem de posar en valor el nostre autogovern, que malgrat les seves infinites mancances, ha fet que visquem millor, amb un Regne d'Espanya quasi sempre en contra. Si un petit autogovern ens ha servit per millorar, qui no voldria apuntar-se a un major autogovern?

Hem d'abandonar el pessimisme i l'autocrítica displicent i canviar-los per un orgull col·lectiu contagiós, constructivament crític però que posi en valor que ser mallorquí i mallorquina, que sentir-se mallorquí i mallorquina mola. 

Abans he parlat d'interculturalitat, i aquí un exemple d'orgull: és el mallorquinisme que te com un dels seus emblemes un poeta d'origen africà com és en Guillem d'Efak, i és el mallorquinisme polític que ha duit un negre -i ho dic així perquè sé que ell sap que la seva negritud té un poder simbòlic i normalitzador importantíssim- a una batlia mallorquina. Val a dir que les nostres institucions encara no són tan plurals com ho és la societat, i ho dic sense dramatisme perquè és normal que la ciutadania recentment vinguda tardi a incorporar-s'hi; però qui ho ha de fer hem de ser nosaltres, i serà millor quan abans ho facem.

Hem de crear elements col·lectius de referència col·lectiva. A més d'unes institucions i una administració pròpia que ens autocentri mentalment -aquí la meva enhorabona a la recent proposta de constituir a la fi un cos propi de policia-, hem d'autoreferenciar-nos amb qüestions que tradicionalment s'han trobat més naïfs però que tenen un abast impressionant: literatura, música, sèries, gastronomia, notícies de societat, esports i un llarg etcètera. L'existència de les seleccions esportives al País de Gal·les o Escòcia, per exemple, són uns dels pilars de la seva identitat.

Notareu que hi ha certs elements tradicionals del mallorquinisme polític i cultural que no he esmentat, com són la llengua pròpia o la història. No em malinterpreteu, consider que són cabdals, i la meva militància política en bona part neix i creix lligada a reivindicació de la llengua catalana. 

Però crec i defens que no poden exercir de pal de paller d'una mallorquinitat massiva al segle XXI. 

Evidentment són elements de cohesió comunitària importantíssims, a més d'un bagatge singular acumulat i la nostra principal aportació col·lectiva a la humanitat, i com a tal s'han de crear i impulsar les condicions que n'assegurin la pervivència, i alhora hem de fer que tothom que se senti mallorquí se senti també cridat a conèixer, emprar i estimar la llengua catalana. I, evidentment, cap passa enrere en el just procés de normalització lingüística; tot el meu suport a les valentes dones de MÉS que estan aguantant la dignitat per tal d'assegurar que qualsevol ciutadà es podrà dirigir en català a qualsevol treballador públic de la sanitat balear. No afluixeu!

També hem de convidar tothom que se senti mallorquí a conèixer la nostra història col·lectiva que ell o ella engrandeix amb la seva pròpia. No som terra de grans herois no heroïnes, o tots els que tenim són anònims, però ens han precedit moments d'èpica col·lectiva apassionants, des de les germanies a les grans mobilitzacions ecologistes, per l'autogovern o la llengua passant pels moviments obrers de primeries de segle o la resistència antifranquista.

I així, quan haguem aconseguit un sentiment de mallorquinitat massiu, una consciència col·lectiva ferma, un projecte de país il·lusionant, podrem exercir el nostre dret a la plena sobirania, que és el que ara està passant legítimament a Catalunya, poble amb qui com a MÉS hem demostrat i demostrarem la nostra solidaritat i complicitat en aquests moments difícils, perquè sempre hem estat i estarem devora els pobles que vulguin exercir la democràcia de forma pacífica i lliure. 

Com va dir Vicent Andrés Estellés, res podran contra un poble unit, alegre i combatiu i més prest que tard la República mallorquina serà un fet per tal que tothom que viu i treballa a Mallorca, tothom que viu i està a l'atur a Mallorca, tothom que ha hagut d'emigrar per a treballar fora de Mallorca però se sent mallorquí... perquè tothom visqui millor.

Voldria acabar amb dos fragments de dos poemes d'en Salvador Espriu. 

El primer és:

"Diverses són les parles i diversos els homes,

i convindran molts noms a un sol amor."

L'altre, i per acabar, és una interpel·lació que faig meva i amb la que us invoc:

Ara digueu: "Ens mantindrem fidels

per sempre més al servei d'aquest poble."

Moltes gràcies, que visca Mallorca i que el mambo no deixi de sonar!