Dedicat a n'en Joan Pol, que me va descobrir en Fonollosa.
Miro a mi alrededor. De la penumbra
surgen enamorados que se besan.
Otros siguen el film atentamente.
¿Será, quizá, el amor lo que han logrado?
¿O sólo una muchacha a quien besar
como las que yo llevo algunas veces?
Seguro que hay amor. Como el del cine,
como aquel que palpita entre los libros
o el que uno se imagina estando a solas.
Mas yo no tuve suerte. O persistencia.
No sé de un gran amor. Sí de pequeños.
Únicamente rozo muestras nimias.
Breves, menudos cielos para el tacto,
los sentidos. Tristeza que da al alma
diminuto dolor. Amor pequeño.
Sólo un amor minúsculo y no obstante
me creo tan capaz de un amor grande,
de ese amor que aparece en libros, cine...
José María Fonollosa, La destrucción de la mañana.
Sovint me sent com ses dones d'aigua de ses coves d'Artà, que, veient com mor na Nuredduna, li diuen a cau d'orella:
Per un batec de l'ànsia amb què ton cor expira
daríem les centúries de calma que tenim.
Miquel Costa i Llobera, La deixa del geni grec
2 comentaris:
M'han encantat els dos poemes. En Fonollosa no tenia es gust de coneixer-lo. Molt interessant...
Què tal amb els "cussons de Convergència" i els "jerkis botiflers"??
Ànims!!
;)
Molt guay en Fonollassa! Jo tampoc el coneixia.
Per cert, s'altre dia a classe de gavatxo, quan me va tocar fer s'exposicio oral, vaig explicar sa llegenda de na Nuredduna i vaig llegir aquests dos versos que tu has escrit aqui!!!
Ara he quedat morta; i amb sa sensibilitat a flor de pell (és lo que té sa solitud a Paris), tenc tota sa pell de gallina...
Ja ho sé, mil faltes, però es teclats francesos no deixen accentuar agut, tret de ses 'é'; i a part, tard mil hores en escriure xq ses lletres no estan col.locades igual. Valora es meu esforç!! Jejeje!
Publica un comentari a l'entrada