Avui, 21 de març, Dia Internacional de la Poesia, equinocci de primavera, seguim miquelangelejant:
He dit a ser feliç i no voldria
que això em valgués morir-hi
afusellat al peu de cada lletra.
Basta, qui sap, que a un racó de sol,
des del mirador de la cadira de boga,
es vegi que el mercuri de mirar enfora
marca, de bat a bat,
la temperatura de viure, la justa
per fer-nos créixer ja tot el diumenge
cap a una indissimulable condició d'infusori.
Llavors entenem,
amb la mateixa claredat de què va amarada
una paraula que ens arriba plena de set,
que la sabata, que duim posada
com una tia d'enfora,
mentre ens guarda calenta dins el seu puny de cuiro
l’arrel de posar peu fiter a favor de la vida,
ens estreny, acabant d'inventar
el seu adjectiu primer,
amb la proporció exacta perquè el seu
mai no es pugui prendre per un signe de complicitat
malgrat que ho sia. És un exemple.
Cadascú que apagui el foc
que li encengui
aquest atemptat
insospitable
de les coses.
Estimar, quan a mi em passa, quan
començ a tenir-ne la pell plena d'escaldadura,
és exactament com anar
pel capavall amb bicicleta de quinze anys,
els peus al manillar i les mans
fent el tramvia,
polsant la rampa alta de les falzies baixes.
Estimar, en aquest cas, comença
per ser una alegria meticulosament furiosa
de correguda densa i desbocada
que a cada petjada asseca l¡herba i tot arreu deixa
lloses calentes
amb la pròpia data de naixença escrita.
Quan les coses es posen així
tu ja em coneixes i saps
que et posaré la mà a la galta,
com qui toca la baula de viure llarg,
i et diré que t'estim,
inconteniblement inventant l'estimar,
tornant canvi a la vida des de cada síl·laba,
reculant des de tot cap a tu,
abandonant definitivament totes les barricades,
perquè, llavors, dir «t'estim»
té tota la dimensió d'una mirada última
cap al portal de ca nostra
i la ressonància fonda
de la fulleta d'afaitar que cerca la vena
per mostrar d'una vegada
tota l'emporcada amplària de la veritat.
Dir, així, «t'estim»
és inventar el dir que sí
i tallar-se la llengua amb les dents,
és anar amb l'aigua fins al coll de la set
i tenir set,
és vendre la primogenitura per un plat de goig
o baratar la vida
amb una orquídia instantània
i tenir tota la raó, sempre,
de la meva part.
La furiosa història d'estimar,
la nafra aquesta,
que estimar sempre sia estimar-te,
cada dia més
manlleva seca trajectòria curta
des d'on, estimar,
comença
i acaba
a cada instant:
mirar-te als ulls fins a perdre't de vista,
sentir-te dir «lo nostro»,
senzillament, o dir «pensava
que és meravellós això que ens passa»,
passar-te la casolana mà pel front i sentir
que em puja pel braç la remor de la vida,
té l'inconfusible sentit d'una glopada última,
i tanca un cercle
tot desxifrant i desintegrant el desig,
donant definitivament
a la meva vida en forma de cala
el significat
radical
cap al qual jo creixia
quan anar pel món
era anar descalç
per la distreta condició humana
de començar a esperar-te.
He dit a ser feliç i no voldria
que això em valgués morir-hi
afusellat al peu de cada lletra.
Basta, qui sap, que a un racó de sol,
des del mirador de la cadira de boga,
es vegi que el mercuri de mirar enfora
marca, de bat a bat,
la temperatura de viure, la justa
per fer-nos créixer ja tot el diumenge
cap a una indissimulable condició d'infusori.
Llavors entenem,
amb la mateixa claredat de què va amarada
una paraula que ens arriba plena de set,
que la sabata, que duim posada
com una tia d'enfora,
mentre ens guarda calenta dins el seu puny de cuiro
l’arrel de posar peu fiter a favor de la vida,
ens estreny, acabant d'inventar
el seu adjectiu primer,
amb la proporció exacta perquè el seu
mai no es pugui prendre per un signe de complicitat
malgrat que ho sia. És un exemple.
Cadascú que apagui el foc
que li encengui
aquest atemptat
insospitable
de les coses.
Estimar, quan a mi em passa, quan
començ a tenir-ne la pell plena d'escaldadura,
és exactament com anar
pel capavall amb bicicleta de quinze anys,
els peus al manillar i les mans
fent el tramvia,
polsant la rampa alta de les falzies baixes.
Estimar, en aquest cas, comença
per ser una alegria meticulosament furiosa
de correguda densa i desbocada
que a cada petjada asseca l¡herba i tot arreu deixa
lloses calentes
amb la pròpia data de naixença escrita.
Quan les coses es posen així
tu ja em coneixes i saps
que et posaré la mà a la galta,
com qui toca la baula de viure llarg,
i et diré que t'estim,
inconteniblement inventant l'estimar,
tornant canvi a la vida des de cada síl·laba,
reculant des de tot cap a tu,
abandonant definitivament totes les barricades,
perquè, llavors, dir «t'estim»
té tota la dimensió d'una mirada última
cap al portal de ca nostra
i la ressonància fonda
de la fulleta d'afaitar que cerca la vena
per mostrar d'una vegada
tota l'emporcada amplària de la veritat.
Dir, així, «t'estim»
és inventar el dir que sí
i tallar-se la llengua amb les dents,
és anar amb l'aigua fins al coll de la set
i tenir set,
és vendre la primogenitura per un plat de goig
o baratar la vida
amb una orquídia instantània
i tenir tota la raó, sempre,
de la meva part.
La furiosa història d'estimar,
la nafra aquesta,
que estimar sempre sia estimar-te,
cada dia més
manlleva seca trajectòria curta
des d'on, estimar,
comença
i acaba
a cada instant:
mirar-te als ulls fins a perdre't de vista,
sentir-te dir «lo nostro»,
senzillament, o dir «pensava
que és meravellós això que ens passa»,
passar-te la casolana mà pel front i sentir
que em puja pel braç la remor de la vida,
té l'inconfusible sentit d'una glopada última,
i tanca un cercle
tot desxifrant i desintegrant el desig,
donant definitivament
a la meva vida en forma de cala
el significat
radical
cap al qual jo creixia
quan anar pel món
era anar descalç
per la distreta condició humana
de començar a esperar-te.
Miquel Àngel Riera, de Biografia
