Vic, 13 d'abril de 2008

Com recordaré tot això, quan ja no ho tengui? No és ver que la nostàlgia del present encara fa més mal que la nostàlgia del passat? I la nostàlgia del futur, que no en fa més encara, perquè no podem posar-li noms ni cares? (...)

Mentre jo xerrava amb ma mare veia n'A. a través dels vidres polsosos de la cabina telefònica. Ella era a l'altre cantó de la plaça, asseguda a l'ombra del tendal d'un dels cafès, i mullava bocinets d'ensaïmada dins un cafè amb llet mentre cartejava un exemplar endarrerit de l'Última Hora. Un d'aquests moixos polissons que volten pels cafès dels pobles s'havia acostat a ensumar la nostra senalla de la compra, i n'A. li donava bocinets del seu berenar. En penjar el telèfon encara vaig quedar guaitant-la una estona. És fabulosa aquesta capacitat que té la imatge d'una al·lota per configurar-nos visions del nostre futur. (...) La paraula Barcelona, per bé que dugui encadenades associacions prometedores, encara no ha generat cap imatge del meu futur que pugui superposar-se a la d'una al·lota asseguda a l'ombra d'un tendal de cafè que dóna ensaïmada a un moix, i que vos dic que és la imatge més perfecta d'un món que, des d'aquell dia ençà, no ha deixat d'anar-se'm.

Emili Manzano, Pinyols d'aubercoc (del relat Un estar d'àngels)