Cymru

BREU DIARI DE VIATGE (breu fins que torni: preparau-vos, perquè he fet fotos per na Bet i sa mare!)

Dia 1: Aberystwyth

Després d'una esgotadora jornada de viatge (8 hores, sumant s'avió Palma-Birmingham, es tramvia Birmingham Airport-Birmingham Train Station, es tren Birmingam Train Station-Aberystwyth), arribam a sa casa que mos servirà de llar durant es següents 3 dies; sa típica encantadora casa gal·lesa en es típic encantador entorn gal·lès: tot verdíssim, tot de fusta, tot amb aquella flaire mescla d'humitat i pancakes acabats d'enfornar. Sa dona, na Sarah, resulta encantadora, i per sa meva sort, té un accent anglès bastant entenedor (característica lingüística no massa comuna a Gal·les). Anam a sopar amb molta gent a un restaurant hindu, triat per na Catrin (sa filla d'en Dai i na Francisca, deianenca que estudia a Aberystwyth); ses seves dues amigues són de Cymdeithas yr iaith, una mena d'OCB influenciada pes luddisme i que de tant en tant crema coses (i quan dic coses me referesc des de material urbà a ponts...); amics moderats, podem descansar tranquils: darrerament estàn més calmats...

Abans d'anar a dormir anam amb en Dai a un pub a fer una cervessa (donde fueres...). Imaginau-vos un pub galles... ido aixi. Xerram del Pais de Galles, i me conta ses seves expectatives nacionals i sa seva situacio linguistica, no massa diferents de ses nostres; com Anglaterra els ha intentat dominar i assimilar, i com es va perseguir sa seva llengua (amb metodes similars a n'es que se practicaven a ses escoles franquistes... per que ets opresors son tan poc imaginatius? Supos que respondre que per manca d'intelligencia resulta ofensiu per evident...).

The Old Language

England, what have you done to make the speech
My fathers used a stranger to my lips,
An offence to the ear, a shackle on the tongue
That would fit new thoughts to an abiding tune?
Answer me now. The workshop where they wrought
Stands idle, and thick dust covers their tools.
The blue metal of streams, the copper and gold
Seams in the wood are all unquarried; the leaves'
Intricate filigree falls, and who shall renew
Its brisk pattern? When spring wakens the hearts
Of the young children to sing, what song shall be theirs?

R.S. Thomas

Dia 2: Parc Cenedlaethol Eryri

Començam sa primera de ses moltes excursions que farem. Es sol, tot i el que és típic i tòpic de Galles, brilla damunt noltros (per ventura gràcies a n'es mantra que na Francisca i jo repetim dins es cotxo), i fa que es paisatge, ja de per si idíl·lic, sembli de conte: muntanyetes i muntanyetes verdes (como la albahaca, que diu sa cobla), tacades de tant en tant per un poblet, un ramat d'ovelles o un grup de vaques (negres i baixetes, si són autòctones). Amb so cotxo no tardam a arribar a n'es Parc Cenedlaethol Eryri (Snowdonia National Park, en anglès), reserva natural que acollirà ses excursions des pròxims tres dies i que, segons m'asseguren, és sa mes antiga del món. Tardam dues horetes a rodejar una muntanya, veim un parell de llacs i, fins on mos arriba sa vista, valls plenes de prats i tancats dedicats a s'ovicultura.

De tornada, mos aturam a sa fàbrica de mel que na Sarah regenta amb en David, es seu ex. Me decidesc a ser apicultor.

Dia 3: Cadair Idris

Mos aixecam prest perquè s'excursió d'avui serà llarga. Un parell de sandwitxos a s'esquena i a dins es cotxo. No hi som tots: de Deià, en Dai i un servidor; de Gal·les, en David i n'Ambar (sa filla que te amb na Sarah). Anam cap a Cadair Idris (Cadira de n'Idris, un gegant sa biografia des qual desconeixen), i descobresc que es cel clar i solejat que havia experimentat no és el que un sol trobar a Gal·les: es niguls són baixos i densos, i a ras de terra bufa un vent de mil dimonis que fa que es fred penetri molt més fàcilment per sa poca roba que he decidit agafar, confiat per sa bona experiència des dia 2. Amb aquest panorama emprenem sa pujada; i quina pujada! Arribam a un llac, on mos amagam davall una roca per dinar. Amb sa darrera mossegada de sandwitx dins sa boca, en David treu un fogonet i se posa a fer te... Es gal·lesos no són anglesos, pero sens dubte son britànics!

Encara falta el pitjor (o el millor, perquè no se pot dir que ho passàssim malament, tot i ses dificultats): es cim, invisible darrere s'espessa boira (bah, it's not fog, it's only mist... i què punyetes deu ser fog?????). Només dire que, segons es meus càlculs, hi veim un metre davant noltros, i, que en arribar a n'es cim, mos hem d'aferrar fort a n'es piló que l'assenyala per a què es vent no tombi. Pero ha valgut la pena, hem coronat es Cadair Idris, una muntanya màgica: diu sa tradició que si hi passes una nit de lluna plena, en davalles boig o poeta. Si es que hi ha cap diferència...

Emprenem es descens, no sense aturar-mos a una cabanya de pastors a fer un te... geni i figura! I just quan duim un quartet d'hora baixant, es niguls desapareixen i es sol que surt mos descobreix ses vistes més hermoses que se puguin imaginar. Gràcies Idris, gràcies mantra de na Francisca!

Acabada s'excursió, anam a can David i feim es major i més deliciós tast de mels que vos pogueu imaginar. Me decidesc definitivament a ser apicultor.

Dia 4: Yr Wyddfa

Mos aixecam prestet, mos ficam a n'es cotxo de na Sarah i cap es nord, on hem de passar es darrers dies. Abans, però, ens aturarem a fer sa darrera excursió pes Parc Cenedlaethol Eryri, en concret per sa zona des Yr Wyddfa, sa muntanya més alta de Gal·les.

Després de serpentejar per una carreterona estreta que puja fins una altura considerable, ens aturam a un alberg des d'on començam a caminar. Dinam damunt un penyal que balconeja sobre una vall tallada per un riu (ben bé com la vall del Riu Vermell de sa cançó), un tron que ja voldrien molts de reis pes seus àpats! Seguim pujant, i descobresc que sa zona és freqüentada pets excursionistes anglesos que troben a Gal·les ses muntanyes que sa seva campinya no els ofereix... sé que són anglesos perquè no obtenc resposta a ses salutacions en gal·lès que m'he esforçat a aprendre (bore da, bon dia; naun da, bon capvespre; nos da, bona nit); de fet, sa reacció és sa mateixa que si els etzibàs un "bon dia" ben mallorquí. Anglaterra desconeix Gal·les.

Sa pujada ofereix vistes increïbles, a més d'estar amenitzada amb 3 llacs enormes. Creuam una zona minera i encara en podem veure el rastre arquitectònic. Tanmateix, s'excursió des dia anterior ha fet mella i agraïm bastant es cafè amb pastes que prenem en retornar a s'alberg.

Amb aquest recobrament de forces i ànims, reprenem es camí. Es viatge transcorr entre pujols cada vegada més plans, sempre quarterats en prats plens d'ovelles. Impossible no dir-vos que passam pes camps on se va rodar sa batalla (no sé si sa final, en tot cas sa des culs a l'aire) de Braveheart -Vaig Fort a Mallorca-; com a bon guiri, m'emocion moltíssim amb aquesta anècdota.

Arribam a Beaumaris, ciutat amb un castell de sa dominació anglesa i on hi ha s'hotel que mos acollirà ses dues nits que resten. Beaumaris està situada a una illa tan aprop de sa costa de Gal·les que es braç de mar que les separa pareix un riu; ho desmenteixen ràpidament es vaixells que reposen damunt s'arena, obra d'una marea inconfundiblement marinera. A s'altra costat de la riba hi ha Bangor, ciutat universitària on viu un altre mallorquí que sa fortuna no voldrà que trobi; tanmateix, deix constància des lent però incessant desembarcament balear a terres gal·leses.

S'hotel és de luxe total; en temps passat va acollir hostes com Turner o la Reina Victòria. S'habitació individual fa que no enyori es sofà de ca na Sarah, on tanmateix he dormit tan bé. Abans de dormir anam a sopar amb son pare de na Sarah, un homo de 90 anys que conserva una ment més lúcida que sa meva; mos demana sobre Mallorca i Espanya i demostra que en té un coneixement sorprenent.

Dia 5: Ynys Enlli

Berenam a s'hotel d'un típic berenar gal·lès: ous frits, bacó, torrades, mantega, butifarra, salsitxa... I amb aquest plaer sensorial i colesterolialment prohibitiu encara a sa boca, agafam es cotxo i anam a sa península de Llyn, on agafarem un vaixell cap a Ynis Enlli (Bardsey Island en anglès).

Es barquer nom Colin, i tot d'una connectam. Se mostra molt interessat per Mallorca i Deià, mos demana molt i mos conta una mica què trobarem després de sa mitja hora de travessia que separa Gal·les d'Ynis Enlli (la mar està planíssima, tot i que ens havien advertit del pitjor: diu sa llegenda que a n'es condemnats gal·lesos a galeres els oferien fer aquest estret tres vegades o anar una a Roma... imaginau-vos quin perill per fer tal equivalència). Giram un cap i sa discreta silueta d'Ynis Enlli apareix davant noltros.

És una illa més petita que Cabrera, amb 8 habitants permanents que poden arribar a una vintena en èpoques de vacances. En Colin ja no hi viu, ha hagut de deixar cas pares i anar a terra ferma perquè ha tengut un nin (no hi ha metge ni escola). Ets habitants se reparteixen entre sa ramaderia, sa pesca, sa poesia i s'artesania. Devers vuit cases, un far, una capella i dues tendes completen un paisatge dominat per un pujol i per prats on senyoregen vaques i ovelles. No puc passar per alt ses tendes sense destacar que aquesta paraula s'ha d'adaptar a sa realitat d'aquest paratge: és un comerç sense comerciant; tu entres, esculls el que vols, mires què has de pagar segons una llista de preus que hi ha a sa paret i deixes es doblers dins una guardiola. Control, cap. Confiança, tota. Efectivitat, completa. Delinqüència, nul·la. Sens dubte és es lloc amb més pau que he visitat.

En Colin, amb qui ja hem fet amistat i de qui m'he declarat fan (per sa seva capacitat de lligar moderna empenta empresarial amb fidelitat a sa terra), mos presenta sa mare, una poetessa anglesa. Mos regala un llibre firmat i mos ve a acomiadar a n'es port. També mos diuen adéu un parell de foques, que jeuen peresoses damunt ses roques i que de tant en tant bramulen i assusten ses gavines.

Sopam a un poblet de Llyn on va viure un poeta que agrada molt a n'en Dai, en R. S. Thomas. En compra dos llibres, un per ell i un per jo. Una mica més amunt vos n'he escrit un poema.

Dia 6: Beaumaris-Bangor-Manchester-Palma-Deià

Mos despertam i emprenem una honrosa però trista retirada. Sa jornada és llarga (Beaumaris-Bangor en cotxo; Bangor-Manchester en tren; Manchester-Palma en avió; Palma-Deià en cotxo) i pes camí anam acomiadant-mos de na Sarah i en Dai, que queda una estona més. Però definitivament i sense cap mena de dubte, Gal·les val la pena.