A Deià s'ha posat en marxa un grup d'escriptura; és una cosa molt incipient i encara no sabem massa com funcionarà, però ganes d'escriure pareix que no en manquen!
A la primera reunió hi havíem de dur un text titulat "Memòries d'un botó"; no teníem cap altra indicació.
Aquest va ser es text que vaig presentar-hi:
Dedicat a donya Consuelo Forteza, que em contà la història en què m’he
basat.
Dedicat a l’al·lota anònima que
va tenir la valentia de reclamar allò que era seu.
Dedicat a Carles Rebassa i el seu poema PP3, font d'inspiració.
Trescant dins el canterano
que ens va deixar la padrina
hi trobí una joia fina
no venuda a cal gitano.
“És botó de botonada”
m’enflocà el joier per nom.
Uns tres mil euros per hom
m’oferí un cop taxada.
No em va confitar amb pesseta
aquell banastre usurer.
Vaig sortir cap al carrer
amb el botó a una capseta.
Vaig demanar a un vell parent
si en sabia la història;
que Déu el tengui en la Glòria,
va morir el dilluns següent.
L’àvia el rebé de sa mare,
morta per mor d’un mal mal
que es trobà passat Nadal
l’any que va morir son pare.
El va fer un xueta artista
començat el segle vint;
el joier, amb gran instint,
el posà ben a la vista.
El repadrí, don Antoni,
que era fill de casa noble,
no trobava en tot el poble
regal pel seu matrimoni.
Passejà per l’Argenteria
cerca que cerca un present
amb què fer ben evident
fortuna i galanteria.
Quan va veure aquell botó
entrà prest dins la botiga;
tot va ser conversa amiga
amb senyor mestre Picó.
Pagà el que li demanà
sabent que era una fortuna;
era una cosa oportuna
no voler regatejar.
Na Maria de son Piu
mirà el regal del promès;
va sentir son cor encès
per un renovat caliu.
Però cap el trenta-sis
s’hi presentà un militar
i pels nacionals pregà
el que pogués ser precís.
“De s’or mos n’heu de fer do”
digué aquell cabró feixista
“sinó vendrà un comunista
i es casal farà carbó”.
L’escoltà don Antoni,
que admirava el Movimiento.
Donà el botó a aquell sargento
i molt d’altre patrimoni.
Passades quatre setmanes,
foren festes del patró.
Al ball, infern pel rector,
hi anaren les jovençanes.
N’Aina, filla de don Toni,
hi anà per veure en Martí,
que avui és el meu padrí,
d’això en don bon testimoni.
Al ball n’Aina va observar
que la filla del sergent
ben penjat duia el present
que son pare va donar.
Decididà li demanà
d’on sortia aquell botó.
“Va ser un regal pes gipó
que em va fer es meu papà”.
N’Aina la mirà amb gest tort.
“Li pots dir a n’es teu papà
que sap on l’ha de cercar”.
I el botó arrabassà fort.
L’amagaren al calaix
tement rebre un escarment.
Però en topar aquell sergent
el veieren ben capbaix.
Prest he anat al cementiri;
hi he enterrat el botó.
He sortit pel portelló
després de deixar-hi un ciri.
