MEMÒRIES D’UN BOTÓ

A Deià s'ha posat en marxa un grup d'escriptura; és una cosa molt incipient i encara no sabem massa com funcionarà, però ganes d'escriure pareix que no en manquen!

A la primera reunió hi havíem de dur un text titulat "Memòries d'un botó"; no teníem cap altra indicació.

Aquest va ser es text que vaig presentar-hi:

                 Dedicat a donya Consuelo Forteza, que em contà la història en què m’he basat.

                       Dedicat a l’al·lota anònima que va tenir la valentia de reclamar allò que era seu.
                       Dedicat a Carles Rebassa i el seu poema PP3, font d'inspiració.

Trescant dins el canterano

que ens va deixar la padrina

hi trobí una joia fina

no venuda a cal gitano.

“És botó de botonada”

m’enflocà el joier per nom.

Uns tres mil euros per hom

m’oferí un cop taxada.

No em va confitar amb pesseta

aquell banastre usurer.

Vaig sortir cap al carrer

amb el botó a una capseta.

Vaig demanar a un vell parent

si en sabia la història;

que Déu el tengui en la Glòria,

va morir el dilluns següent.

L’àvia el rebé de sa mare,

morta per mor d’un mal mal

que es trobà passat Nadal

l’any que va morir son pare.

El va fer un xueta artista

començat el segle vint;

el joier, amb gran instint,

el posà ben a la vista.

El repadrí, don Antoni,

que era fill de casa noble,

no trobava en tot el poble

regal pel seu matrimoni.

Passejà per l’Argenteria

cerca que cerca un present

amb què fer ben evident

fortuna i galanteria.

Quan va veure aquell botó

entrà prest dins la botiga;

tot va ser conversa amiga

amb senyor mestre Picó.

Pagà el que li demanà

sabent que era una fortuna;

era una cosa oportuna

no voler regatejar.

Na Maria de son Piu

mirà el regal del promès;

va sentir son cor encès

per un renovat caliu.

Però cap el trenta-sis

s’hi presentà un militar

i pels nacionals pregà

el que pogués ser precís.

“De s’or mos n’heu de fer do”

digué aquell cabró feixista

“sinó vendrà un comunista

i es casal farà carbó”.

L’escoltà don Antoni,

que admirava el Movimiento.

Donà el botó a aquell sargento

i molt d’altre patrimoni.

Passades quatre setmanes,

foren festes del patró.

Al ball, infern pel rector,

hi anaren les jovençanes.

N’Aina, filla de don Toni,

hi anà per veure en Martí,

que avui és el meu padrí,

d’això en don bon testimoni.

Al ball n’Aina va observar

que la filla del sergent

ben penjat duia el present

que son pare va donar.

Decididà li demanà

d’on sortia aquell botó.

“Va ser un regal pes gipó

que em va fer es meu papà”.

N’Aina la mirà amb gest tort.

“Li pots dir a n’es teu papà

que sap on l’ha de cercar”.

I el botó arrabassà fort.

L’amagaren al calaix

tement rebre un escarment.

Però en topar aquell sergent

el veieren ben capbaix.

Prest he anat al cementiri;

hi he enterrat el botó.

He sortit pel portelló

després de deixar-hi un ciri.