Copiant vilment es blog d'en Biel de Sóller, he anat a http://www.myheritage.com/face-recognition. Sorprenentment (sobretot si tenim en compte ets atacs de narcisisme que me peguen quan una càmera digital me cau a ses mans) tenc molt poques fotos des meu jeto així en primer pla. Després d'una àrdua recerca, n'he trobat dues dignes de ser mostrades en públic; a una tenc un 61% de semblança amb en Juan Carlos Ferrero (que no està gens malament), però s'altra crec que és indispensable que la compartesqui amb tots voltros:
No sé ni per on començar... graciós és que sa persona que més se m'assembli sigui un home de 77 anys (Rupert Murdoch, una mena de Berlusconi australià... ai, sa viquipèdia, que tot ho sap!); tampoc podem despreciar es fet que de ses 8 semblances 4 siguin dones (amb glamour, això sí! qui m'ho havia de dir? jo una nova Grace Kelly!); això per no comentar es fet dramàtic de semblar-me en un 53% a n'en Mussolini!
Estic entre na Grace i en Laurence Olivier, encara no sé quin m'agrada més...
1 comentari:
¿Pero quién era yo realmente? Me veo obligado a repetirlo: era aquel que tiene varias caras.
Era serio, entusiasta y convencido en las reuniones; provocativo y crítico con los amigos más cercanos; era cínico y artificialmente ingenioso con Marketa; y cuando estaba solo (y pensaba en Marketa) era indeciso y tembloroso como un escolar.
¿Era quizás esta última cara la verdadera?
No. Todas aquellas caras eran verdaderas. No tenía, como los hipócritas, una cara verdadera y unas caras falsas. Tenía varias caras porque era joven y yo mismo no sabía quién era y quién quería ser. (Sin embargo, la desproporción entre todas aquellas caras me asustaba; no había llegado a asumir por completo ninguna de ellas y me movía detrás de ellas con la torpeza de un ciego.)
LA BROMA, Milán Kundera
Publica un comentari a l'entrada