R.A.P.

Un rap?
Un rap?
Un rap és un peix!

En escoltar això, pocs mallorquins se resistirien a contestar "es xarop d'en Gori, es xarop d'en Gori!"; i és que som una generació que va crèixer amb ses lletres d'Ossifar (en es seu perfecte castellorquín) a n'es timpà i a sa boca.

Però RAP per jo ha passat a ser més que un peix. El que aquestes lletres amaguen sempre me durà a n'es cap cinc anys d'universitat, moltes de converses, qualcunes festes, uns viatges, caminades...

Record quan, tot just acabat d'arribar a Barcelona (una ciutat que encara no se m'havia mostrat però que m'ho suggeria quasi tot), el vaig conèixer. Jo era davall un teix que no era es meu, es que anys després li mostraria des de Son Bauçà; se me va acostar amb aquest puta somriure encantador que s'edat no li roba i vàrem dinar junts. Aquell dia vaig decidir que seríem amics.

I no va ser fàcil. Ell va haver d'entendre sa meva forma de fer i sentir, i jo sa seva; adaptar-nos, créixer i renéixer des mals moments molt més forts que abans. Poc a poc, que a foc lent es menjar surt molt més bo.

I potser no ha estat una amistat d'una intensitat passional, però sí de ses més tendres que tenc.

I sempre bromeig que sense ell no m'hauria tret sa carrera. I segurament és ver. Però gràcies a ell també he après coses que no surtien a cap apunt.

No sé si acabaré sa carrera enguany, però tanmateix un cicle se tanca. I com sempre que això passa toca girar es cap cap enrere i fer balanç. I en fer-ho ell sempre apareix. I en fer-ho jo sempre somric.

Com qualcú me va escriure (mutatis mutandis) "perquè avui, com ahir i -esperem- demà, fem plegats una passa en el camí de la vida: un camí que em resulta molt més agradable si el faig amb tu"; jo no ho podria dir millor.