Sous les pavés, la plage

El meu homenatge al 40 aniversari del maig del 68.

L'ennui est contre-révolutionnaire.
El tedi és contrarevolucionari.

Pas de replâtrage, la structure est pourrie.
No apedacis, l'estructura està podrida.

Nous ne voulons pas d'un monde où la certitude de ne pas mourir de faim s'échange contre le risque de mourir d'ennui.
No volem un món on la garantia de no morir de fam es bescanvia pel risc de morir de tedi.

Ceux qui font les révolutions à moitié ne font que se creuser un tombeau.
Els que fan les revolucions a mitges no fan més que cavar-se una tomba

On ne revendiquera rien, on ne demandera rien. On prendra, on occupera.
No es reivindicarà res, no es demanarà res. Es prendrà, s'ocuparà.

Depuis 1936 j'ai lutté pour les augmentations de salaire. Mon père avant moi a lutté pour les augmentations de salaire. Maintenant j'ai une télé, un frigo, un VW. Et cependant j'ai vécu toujours la vie d'un con. Ne négociez pas avec les patrons. Abolissez-les.
Des de 1936 he lluitat pels augments de salari. Mon pare abans de mi ha lluitat pels augments de salari. Ara tenc una televisió, una gelera, un VW. I tanmateix he viscut sempre la vida d'un colló. No negocieu amb els patrons. Aboliu-los.

Le patrón a besoin de toi, tu n'as pas besoin de lui.
El patró et necessita, tu no el necessites pas.

Soyez réalistes, demandez l'impossible.
Sigau realistes, demanau l'impossible.

On achète ton bonheur. Vole-le.
Es compra la teva felicitat. Roba-la.

Sous les pavés, la plage.
Baix les llambordes, la platja.

La barricade ferme la rue mais ouvre la voie.
La barricada tanca el carrer però obri la via.

Il n'y aura plus désormais que deux catégories d'hommes : les veaux et les révolutionnaires. En cas de mariage, ça fera des réveaulutionnaires.
D'ara en endavant no hi haurà més que dues categories d'homes: els vedells i els revolucionaris. En cas de matrimoni sortiran els revedellucionaris.

Oubliez tout ce que vous avez appris. Commencez par rêver.
Oblidau tot el que heu après. Començau per somiar.




I ben mirat, seguim més o manco allà mateix... O no...

Davant aquesta onada neoconservadora, la fi de sa universitat pública així com l'hem coneguda, la construcció d'una Europa del capital, la socialdemocratització de qualsevol esquerra amb possibilitats de governar, la consolidació del capitalisme (cada vegada més voraç) com a únic i incontestable sistema econòmic, l'augment dels nivells de contaminació i l'esgotament dels recursos naturals, la disminució del poder adquisitiu de les classes baixes, el lent desmantelament de l'estat del benestar, la creixent diferència entre els països del tercer i el primer món, l'establiment d'un nou ordre mundial en què EEUU/OTAN dicten les normes... idò davant tot això els carrers estan buits, i ni tan sols les protestes estudiantils són massives; poc mourà el món una juventut que només se preocupa de les seves qualificacions trimestrals.

I aquells que anam a les manifestacions i després mos en tornam a ca nostra més contents que un gínjol, satisfets d'haver acomplert amb el nostre paper d'enfants terribles, però en haver creuat la porta oblidam la lluita, feim més o manco el mateix paper de beneits. Perquè els que mos volen fotre ho saben i se n'aprofiten, dels que no volen veure i dels que no som capaços de plantar-los cara seriosament.

I és que mentre els joves francesos se manifestaven contra l'ocupació precària, a Espanya se convocaven per a fer macrobotellons. I no sempre podem encomanar als veïnats del nord que facin els maigs de tothom!

Com deia una pintada a la darrera manifestació contra el pla de Bonlonya, "deixau d'estudiar, començau a comprendre".