La directiva de la vergonya

Des del naixement de la meva segona neboda, n'Alba, pul·lula per ca nostra un llibret titulat Cuéntame un cuento. Suplemento del número 180 de Crecer feliz (suposam que Crecer feliz deu ser una revista per a papàs i mamàs nouvels).

A la pàgina 34 hi trobam el conte "El jardín del Arco Iris" de na María Leticia Luque Martín (Granada), que vos reproduesc a continuació:

Això era i no era un jardí de flors multicolors anomenat "El Jardí de l'Arc de Sant Martí". Tot hi era alegria, color i abundància. Els raigs de sol feien carreres per arribar-hi els primers, l'aigua fluïa constantment entre les tiges, els ocells cantaven i les papallones jugaven aletejant entre l'herba. En un jardí d'aquesta mena era impossible trobar-hi una flor mústia.

A l'altra banda de la tanca que envoltava el jardí hi trobàvem l'anomenat "Jardí del Color Gris". Difícilment hi havia cap rastre dels raigs de sol, escassetjava l'aigua i cap animal el visitaba, de manera que les flors hi creixien grises i sense quasi forces. Les flors grises sempre miraven el meravellós "Jardí de l'Arc de Sant Marti" i es demanaven si mai podrien gaudir d'aquella llum, d'aquella aigua, de tanta alegria...

Un dia una floreta grisa va voler abastar el jardí veí i, per aconseguir-ho, va arrabassar la seva arrel d'enterra. Amb grans esforços, es va arrossegar fins que va aconseguir arribar a l'altre jardí. Hi va entrar i va cercar un lloc on plantar la seva arrel. Mentre ho feia, les flors multicolors s'adonaren de la presència de la flor grisa. Totes es miraren estranyades i tot d'una varen dir-se les unes a les altres:

-Quina pocavergonya!
-Què s'ha pensat?
-No pensarà venir a viure aquí!
-El seu color és horrorós! No podem permetre que es quedi aquí. Si ho feim, les altres flors seguiran el seu exemple i espenyaran el nostre jardí.

La pobra flor grisa els demanava entre plors: "Deixau-me estar aquí, per favor. Jo necessit només una mica d'aigua i, a més, vos promet que no vos llevaré cap raig de sol que vos pertanyi".

-No, no, no, de cap manera!, varen dir les flors de colors. És que no veus com som d'hermoses? Si et quedes, només aconseguiràs espenyar el nostre jardí.

La flor grisa estava a punt de tornar al seu jardí quan una petita violeta va aixecar la seva minúscula veu i va dir: "Deixau-la en pau! Per què vos molesta tant? Ella només vol fer el mateix que feim nosaltres cada dia: viure feliç i gaudir del que ens ha donat la nostra Mare Naturalesa... (continua)

Per al tema de la Directiva de la Vergonya, en què es considera l'immigrant com una mala herba que s'ha d'arrabassar d'arrel del jardí europeu (i recordem que ha estat aprovada amb els vots del PSOE!!!), vos recoman el bloc No a la directiva de la vergonya, d'ICV.

Allà trobareu un manifest que podeu signar (jo ja ho he fet) i una sèrie d'articles que són de gran interès. Només per a violetes que vulguin aixecar la seva minúscula veu.

Tira la copa!

Lluc: ..per favor... des de quan?

Manuela: Bé, davant de tot tinc que dir que sóc de l'Empordà, de la terra del Salvador Dalí i vaig aprendre de molt petita lo que era el subrealisme. Crec amb els grans homes que han trencat llances a la vida; no crec amb les dictadures, ni crec amb Mussolini ni crec amb-amb Franco ni crec amb tot això que ha fet de les societats... una porqueria! El que hi ha aquí és veritat, és la realitat... del que hi ha en el carrer...

Lluc: És de ver...

Manuela: ...de la mediocritat cultural! Jo he es... jo vinc... jo he estat quatre anys en un conservatori, a Sòfia, Bulgària; he cantat a Bratislava; he estat a totes les ciutats de Bulgària, i allí se m'ha respectat com a ser humà! Aquí no, a casa meva, a Catalunya, en el Liceu de Barcelona! Per què? Jo sóc una dona que provoco, perquè no crec en les víctimes! Jo crec en la gent que lluita, en la gent que dia a dia fa les coses i s'empenya a fer les coses! A mi ningú m'ha ajudat, i he fet tot lo que tenia que fer per fer i jo ho he aconseguit, i me'n dic Manuela Trasobares i ningú, ningú me pot dir lo contrari!

Aplaudiments

Lluc: El tacó... Manuela!

Manuela: Una cosa: Estem casi en el segl... en el sicle XXI! La tolerància! A mi m'agrada el poder de la individualitat, de veure aquesta senyora provocant, parlant del sexe. Per què no? Per què no? M'agrada veure un senyor que provoca perquè sap que la provocació és lo que ven (cop a la taula); que intenta imitar a les màscares que hi... que hi han avui en dia a la tele, com Moros y Cristianos i aquests programes que ta.. que són tan vendibles, però que per desgràcia no té el suficient carisma, com ha dit el Manolo!

Lluc: Home, el senyor Adriansens té... (suposam que tenia el que havia de tenir, perquè curiosament en Juan Adriansens era contertulià de Moros y Cristianos i altres programes igualment vendibles).

Manuela (passat d'en Lluc): Bueno...

Lluc: Sí...

Manuela: Aquestes noietes... Os voy a decir una cosa, cariños: ¿os queréis operar? ¡Luchad por ello! ¡Luchad! ¡Luchad como yo he luchado y como han luchado todas! A mí no me han regalado. Yo me he ido (cop a sa taula) a Bulgaria y me he pagado los (cop a sa taula) estudios y nadie me-me los ha pagado, y voy a p... voy a pasar por delante de quien sea y voy a l... voy a vencer! ¡No creo en las víctimas! ¡Las víctimas son-son-son... es-es-es la parodia de la sociedad! ¡Hemos de ser fuertes y nos hemos de unir todas!

Espontània: ¡Todas, todas!

Manuela: ¡Todas nos hemos de unir!

Espontània II: ¡Di que sí!

Aplaudiments

Manuela: Yo soy artista, soy cantante de ópera, soy mezzosoprano dramática, pero a parte de esto soy una persona que adora la estética... ¡Me encanta Rubens! ¡Me encanta el barroquismo! ¡Qué bonito esas figuras! ¡Qué bonito esos dorados! ¿Por que no la mujer vestirse con toda su lujuria? ¿Por que no hablar del sexo? ¿Por que no hablar de la fuerza de la carne? ¿¡Por que!? ¿Por que nos hemos de reprimir, por que? ¡Durante tantos años la represión y la máscara! ¿De qué me tengo que disfrazar ahora? ¿De una...? (tira una copa) ¿De una qué?

Aplaudiments

Manuela: ¿De una qué me tengo que disfrazar ahora? ¿De qué? (tira uns papers) ¿De qué? ¿De qué me tengo que disfrazar ahora, de qué? A ver, ¿de qué? ¿De (tira una segona copa) qué? A ver, ¿de qué? ¿de qué?

Lluc (mentre una dona des públic corr a besar na Manuela): Tranquila, només li demane que no tire més coses...

Adriansens: ¿Puedo decir algo yo?

Lluc: Un moment, anem a continuar parl... anem a continuar...

Manuela: Perdón, perdón, perdón, pero es que he estado aguantando toda la noche y no puedo más, ¡no puedo más! ¡No puedo más!

Lluc: Manuela, Manuela, el microfon! Manuela! Un moment, tranquilitze't!

Manuela: ¡No puedo más! ¡No puedo más con esta, con e-esta sociedad... pero ¿que no lo veis que nos tiene marginadas? ¿Que no lo veis? ¿pero que no es palpable lo que estamos oyendo, toda la noche?

Espontània III: Bastante sufrimos ya, a partir de las... de la mañana maquillándome...

Manuela: ¿Pero que no lo veis, lo que está pasando? ¿Que no lo veis? (Tira papers) Si tenemos que hacer esto, hacer esto ¡y más!

Espontània IV tira una copa.

Lluc: No! Una cosa...

Manuela: Tira la copa, (cop a sa taula) ¡tira la copa! (s'espontània IV tira una altra copa) ¡Tira! ¡Tira! ¡Tira la copa!

Confusió: n'Adriansens vol intervenir, na Manuela té una bajona, na Manolita la tranquilitza...

Surt un home dient "tinc un vidre ahí dins!", assenyalant-se s'ull, i en Lluc troba que és s'únic que en tot es programa mereix ser renyat! El treuen i conviden na Manuela a cantar, però amb un micro de mà...

Manuela: Sí... necesito un peu de micro!

Lluc: És possible tenir un peu de micro després?

Manuela: No, sense el micro no vull.. sense el peu de micro no vull cantar! Això no és varietés, això és ópera! Necesito un peu de micro i necessito el micro aquí davant!

etc.

Estelle Getty, una golden girl

In memoriam.

Per ses hores de rialles durant sa infància mirant Las chicas de oro. Perquè na Blanche (sa luxuriosa), na Rose (sa ingènua) o na Dorothy (s'amargada) eren bones, però na Sophia (sa siciliana anciana mare de na Dorothy, d'aspecte encantador però amb un humor corrosiu) era hilarantment genial!

I perquè jo també voldria partir a viure amb quatre amics/gues a Florida -qui diu Florida diu Deià- en arribar-mos sa maduresa. Me deman ser na Rose!

Balances fiscals: fotuts i banyuts

El Ministeri d'Economia va publicar despús-ahir les tan demandades balances fiscals, en què es veu més o manco clarament la diferència entre el que aporta cada comunitat autònoma a l'estat i el que en reb.

S'ha demostrat el que tothom ja sabia: el balanç és negatiu per a les Illes Balears; dir negatiu segurament és poc, però si empr el superlatiu m'acusaran de tendenciós. Així, la part del PIB que se'n va per no tornar pus mai oscil·laria entre el 7% i el 14%, un 3.000 milions d'euros. Al nostre nivell només hi trobam -tanmateix per darrere en quasi tots els càlculs- Madrid, el País Valencià i Catalunya. Com voleu que no tremolin en sentir a xerrar d'independència dels Països Catalans?

No seré jo qui blasmarà la solidaritat entre els països més pròspers i els manco desenvolupats, però voldria aclarir uns quants punts:

Les Illes Balears vivim sota un jou en forma de tòpic, i és la de ser una comunitat "rica". És cert que aquí hi hagut anys de molta de feina, però també és vera que la mitjana salarial i de pensions està un 12% per sota de l'estatal, que un 17% dels illencs viuen sota el llindar de la pobresa, que la vida hi és un 7% més cara, que l'habitatge ens costa un 37% que la mitjana espanyola, que patim els costs de la insularitat, que rebem un fort flux migratori al que hem de donar serveis...

La solidaritat ens ha de fer a tots iguals, i el que passa a les Illes Balears és just al contrari: som maltractats a causa de la nostra bonhomia. El nostre esforç solidari se'ns retorna en forma de discriminació, i és que la inversió estatal per càpita és 220€ per davall de la mitjana estatal. Això ha fet que tenguem els serveis públics pitjors dotats i les institucions autonòmiques més endeutades; i no tot són xifres públiques: la renta familiar disponible per habitant -el resultat de sumar la renta per càpita i els serveis que rebem de l'estat i de restar-li els impostos- ha decrescut en els darrers deu anys fins a situar-se per davall de la mitjana estatal (concretament hem passat del sisè al desè lloc).

El receptor de la solidaritat ha de fer-ne un ús responsable, i avui dia a Espanya hi ha autonomies amb una economia depenent del subsidi d'altres autonomies o de la mamella europea, i això no pot ser. Exempli gratia: a Catalunya fan feina per a les administracions públiques el 8% dels treballadors; a Extremadura ho fan el 22%, dada d'una economia insostenible. S'ha d'aplicar la paràbola: si qualcú té fam, no li donis peix, compra-li una canya de pescar.

És inacceptable que els que defensen a mort que les Illes Balears donem el 7-14% del nostre PIB a altres regions siguin incapaços de dedicar l'1% al desenvolupament d'altres estats. La sacrosanta solidaritat del PSOE limita al sud amb Àfrica i a l'oest amb Portugal (evidentment les úniques fronteres que han de caure són les del nord, faltaria més!).

No hi ha cap estat occidental amb un model descentralitzat que presenti unes balances fiscals tan extremes: Nova York contribueix als EEUU amb el 2,1% del seu PIB, el land alemany de Baviera amb el 4%, la regió italiana de Lombardia amb el 8%... i a les Balears esteim xerrant d'un 14%!!! Podrà l'economia insular aguantar-ho molt de temps més? Encertadament diuen en castellà no hay mal que cien años dure, però sobretot tenen raó en afegir ni cuerpo que lo resista.

I qui en té la culpa? com n'Émile Zola, j'accuse: la culpa és de la nostra classe política i del conjunt de la societat balear. De la classe política per haver contribuït a arribar fins aquí (PSOE i PP), per passar de tot excepte de les seves butxaques (UM) i per no haver estat capaços de fer arribar el seu missatge (Bloc); del conjunt de la societat per no haver dit prou abans, per no deixar clar que volem ser solidaris (amb la resta d'Espanya i també amb la resta del món), però que a canvi demanam com a mínim igualtat. N'hi ha que diuen que es deu a l'escàs pes polític de les Illes Balears a Madrid (8 diputats, 7 senadors), i tenen part de raó; d'altres afirmen que si tenguéssim partits nacionalistes al Congrés ens tractarien millor, i sense cap dubte també tenen molta de raó. Però no podem dir el mateix de Catalunya, i tanmateix en el dèficit fiscal ens va ben al darrere. El problema és la nostra passivitat social, la nostra alienació com a país, l'anihilament de la nostra capacitat de fer pinya.

Ens expolien i n'hi ha que diuen que no hem de fer fronts comuns amb altres comunitats ni emprar les balances fiscals com a arma llancívola. Mentrestant, les comunitats autònomes beneficiàries de la solidaritat ja han anunciat la seva lluita conjunta per a mantenir part de l'statu quo. Com sempre, fotuts i banyuts.

Politòleg?

Vos revel una altra enquesta amb què mos premia es Facebook (ja sabeu, el milenari "coneix-te a tu mateix" solucionat amb cinc preguntes tipus test!): ¿Qué clase de politólogo eres?. Si tenim en compte que avui surt sa llista dets admesos a Ciències Polítiques i de l'Administració -sa meva futurible carrera-, es resultat pot ser d'allò més aclaridor!

Resultat

TEÓRICO POLÍTICO

Desconfías de la ciencia política. Piensas que la complejidad de la política no se puede aprehender con el vulgar método científico. Desconfías del empiricismo. Prefieres elaborar complejas estructuras conceptuales para comprender y/o explicar lo político. Te va a costar conseguir empleo.

Anàlisi

*Sa foto no sé què té a veure amb tot plegat, però és sa que es senyor que va confeccionar es "quiz" va elegir per as meu resultat.
*Es títol, donades ses meves circumstàncies acadèmiques, convida a ser optimista. Un optimisme que tanmateix entra en ràpida contradicció amb sa primera oració "desconfías de la ciencia política".
*Per què aprehender? Clarament perquè es confeccionador pensa com jo: ses hacs intercalades fan senyor.
*Desconfías del empiricismo. Prefieres elaborar complejas estructuras conceptuales para comprender y/o explicar lo político. Jo diria que som més aviat el contrari... què en pensau?
*Però es clímax no arriba fins a sa darrera frase: te va a costar conseguir empleo encara me martelleja ses orelles i es cervell... un oracle funest que me fa dubtar entre mirar sa llista dets admesos o anar-me'n directe a ADE; però de sobte pens que si vaig fer filologia clàssica no va ser per ses sortides, així que no conviaré de tònica i seguiré amb carreres amb passadís especial a ses oficines de s'INEM.

Ulls verds...

Aquest post és un homenatge a n'ets ulls verds.

En es següent vídeo hi canta en Manuel Bandera, que a Las cosas del querer i Las cosas del querer II interpreta un cantant de copla homosexual que ha de fugir d'Espanya després de sa Guerra Civil (una pseudobiografia d'en Miguel de Molina); vos recoman sobretot sa primera, sa segona -de sa que he tret aquest fragment- la deixaria només per a aquells que, com jo, són uns freaks de sa copla.



També tenim n'Antonio Molina cantant Tus ojos verdes, una altra copla però amb una mica de ritme caribeny.



Però no només de copla viu s'homo... Aquí teniu una seqüència de sa pel·lícula Letter from an unknown woman; hi sona es bolero Aquellos ojos verdes, des cubà Nilo Menéndez.



Tampoc es cantautors mos han oblidat! Exempli gratia, Ojos verdes de n'Alejandro Filio:



I aquí vos penj una gravació més casolana de com en Siscu Riudavets i Toni Juan interpreten s'havanera Ulls verds (no se sent gaire bé, vos pos sa lletra més avall).



Voldria ser poeta
per dir-te quan t'estimo
per convertir mes llàgrimes
en versos i en cançons.

Per prendre i oferir-te
els boscos, les estrelles,
les ones i les coses
més belles d'aquest món.

Ulls verds de mirada tendra
que no puc aconseguir.
Qui pogués els teus ulls prendre
i, tot mirant-los, morir!

Voldria ser la mar,
de la cala on et banyes,
i el blanc llençol de seda
que embolcalla el teu cos.

I el mirall que als matins
el teu rostre emmiralla,
per fer-te la companya
del teu dolç llit d'amor.

Ulls verds de mirada tendra
que no puc aconseguir.
Qui pogués els teus ulls prendre
i, tot mirant-los, morir!
i, tot mirant-los, morir!

G. i Sex and the City

Fa unes setmanes vaig sentir que amb un bloc ja no n'hi havia a bastament; per a ser modern de bon de veres has de tenir qualque cosa que acabi en "-log" i qualque cosa que acabi en "-book". Com que estic completament decidit a esdevenir una persona completament in, me vaig fer un Facebook.

Encara n'estic descobrint totes ses aplicacions possibles, però ja vos en puc dir dues: trobar gent coneguda (és igual si fa dues hores o quatre anys que no la veus, segur que la trobes) i fer tests per a esbrinar coses d'allò més necessàries; de moment he descobert es meu grau de mallorquinitat, sa meva qualitat com a besador, quin déu grec seria, on hauria de viure, amb quin personatge des Simpsons m'identific, quin tipus de politòleg som i quin personatge de Sex and the City seria. I cadascuna d'aquestes respostes vitals les he aconseguides contestant només 5 preguntes!

Vos n'aniré desvetllant tots es resultats, però avui mos centrarem en es darrer: Which Sex and the City Character Are You?

Resposta: Carrie! (yeah!)



I segons es senyor Facebook això és perquè You're quirky, witty, and every guy's perfect first date (en bon mallorquí, som un sol i se me rifen).

Fa un parell de dies no podia dormir, vaig posar Cosmopolitan TV i vaig poder-hi veure un capítol de Sexo en Nueva York que ja havia vist però que no havia apreciat com ara... i és que he descobert que na Carrie i jo, apart de ses opinions d'en Facebook, mos enfrontam d'una manera semblant a n'ets amors presents provinents des passat.

I com que som un freak en ple descobriment de s'era informàtica, m'he baixat tot es capítol (es 6è de sa 4a temporada, per ser concrets), l'he duit a n'es Windows Movie Maker (cadascú té es seu ritme amb ets ordenadors) i n'he retallat ses parts que tenen a veure amb es binomi Carrie-Lluís.



(amb sa currada que m'he pegat ja estau mirant es dos minuts de vídeo i deixant comentaris! sinó no vos penjaré mai com acaba sa història Carrie-Aidan, que és com segurament acabarà sa d'en Lluís i ?).

PS: Dedicat a na Marina i n'Elena, companyes de repertori en es futur "Sex and the Island".

PS2: Si no va bé es vídeo, he intentat penjar-lo també a n'es youtube, o sigui que hi hauria pla B!

Na Rosa no té consol

Na Rosa Estarás gestualitzant el seu pensament "he tret uns resultats zero Zapatero..."

XII concili del PP balear:

Rosa Estarás: 66%
Carlos Delgado: 33%

Si tenim en compte que hi va haver una abstenció aproximada d'un 25% i un 5% de vots en blanc, podem concloure que na Rosa Estarás serà presidenta amb manco dels 50% dels vots possibles. I això que era la candidata beneïda per l'establishment del partit! Uns resultats terrorífics!

I no és que m'aterroritzi que na Rosa no arrasi. De fet la trob un personatge bastant tèrbol: ha estat present en els majors casos de corrupció de les Illes Balears (Bitel, Mapau...); té una ideologia completament naïf; es presenta com la cura a un mal que en bona part ha creat ella mateixa (pretén renovar la política quan fa vint-i-set anys que s'hi dedica, vol guanyar eleccions i n'ha perdut dues com a vicepresidenta i vol establir ponts amb UM quan els destruí tots a les passades eleccions); en les distàncies curtes demostra una capacitat raonadora més aviat escassa; etc.

Però és que el seu contrincant era penós, i ha tret un 33% dels vots per a presidir el principal partit de les Illes Balears! Amb un discurs demagògic, ultradretà, 100% espanyolista, anticatalanista i d'isolament dins el panorama polític illenc ha demostrat que no està tot sol, gens tot sol. I de fet ja ha aconseguit un triomf: en el Congrés na Rosa Estarás no va dir ni una vegada la paraula "català", sinó que va recórrer sistemàticament a la perifràstica enumeració "mallorquí-menorquí-eivissenc-i-formenterenc".

Tanmateix, el que esper és que el PP segueixi perdent eleccions. I això és el que potser s'aconseguirà amb aquest congrés: una candidata terrible, un PP dividit i un Carlos Delgado ousider total celebrant encapçalar una eixelebrada minoria -més grossa del que jo esperava, això sí-.

Llarga vida a na Rosa!

1000 visites

1000 visites en manco d'un mes!!!!!!

Deixarem estar es protocol i ets agraïments i passarem directament a sa festa!!!!



Pamplonesas, pamploneses,
¡Viva San Fermín!.
Iruindarrok,
gora San Fermín!

(Canviau Pamplonesas, pamploneses / Iruindarrok pes vostre nom i San Fermín per Raraauis i ja està! Qui no té una festa és perquè no la vol!)

Jo no he firmat el Manifiesto por la lengua común

Motius:

1. Que el castellà és la lengua principal de comunicación democrática en este país és una afirmació feta des d'una percepció purament subjectiva. Crec que la democràcia a les autonomies bilingües funciona tan bé com a les unilíngües; d'altra banda, que el castellà sigui l'única llengua que es pot emprar a les Corts -tant al Congrés com al Senat- és un fet discutit i que, des del meu humil punt de vista, suposa un agravi democràtic amb una fàcil solució (fan un Institut Nacional per qualsevol xorrada que se'ls ocorr i no poden contractar cent traductors?).

2. Ningú podrà dir que els redactors del Manifiesto menteixen quan diuen que el castellà és la llengua comuna dels espanyols; així és l'ordenament jurídic, que d'altra banda és òbviament mutable (com ho són totes les lleis, malgrat les sacralitzacions que pretenen alguns partits). Però sí menteixen quan afirmen que el castellà és l'única llengua que pot ser de pressumible coneixement: si Catalunya (que és qui ho ha fet, però com ella qualsevol altra comunitat autònoma) decideix que el català serà la llengua comuna dels catalans -que a més tendran el castellà, en tant que siguin espanyols- no atempta contra cap llei. O és que a les seves ments no es concep que en un territori qualsevol ciutadà pugui pressuposar que el seu veïnat l'entendrà no sols en una sinó en dues llengües? I és que si l'entén en catorze molt millor!!!!

3. Es decir, hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales, lo cual no implica injusticia (?) de ningún tipo. Jo flip. S'ha de ser envirmat per a escriure aquesta frase! No és injustícia mentre en l'asimetria s'està a la part dominant!
Ja sense cap tipus d'escrúpols se'ns informa de les intencions d'una part de la societat espanyola: impedir que aspirem a la igualtat del català (i com ell del basc, el gallec, l'occità, l'asturià...) amb el castellà o, el que és el mateix, dels catalanoparlants (et alia) amb els que tenen el castellà com a llengua materna!

4. Son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüísticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas. És curiosa, molt curiosa, la nul·la capacitat d'empatia d'aquests individus: no aconsegueixen ni un moment mirar el món si no és des del seu punt de vista. Els ciutadans són dipositaris dels drets (supòs que de tots, no només dels lingüístics...); fins aquí res a dir. Això mentre un sigui espanyol castellanoparlant, perquè si ets, per exemple, un catalanoparlant d'Eivissa en arribar a Soria els teus drets lingüístics s'han esfumat per art de màgia. D'altra banda, si ets un pakistaní que xerra un fantàstic hundu me sap greu, però a Espanya els teus drets lingüístics no es reconeixen, per molt ciutadà que siguis.

5. L'ensenyament és dels pocs vehicles efectius per a aconseguir les societats bilíngües que els firmants asseguren voler; no sé si se n'han adonat però a la resta dels camps la presència abrumadora del castellà és impressionant (els agrairia un manifest per a defensar el meu dret a anar de compres, al cine, a sopar a un restaurant íntegrament en català). A més, la creació de les anomenades "línies" d'aprenentatge (en català, en castellà i mixta) és una aberració des del punt de vista social: separar els al·lots depenent la seva llengua familiar; xerren de "llengua de comunicació democràtica" i després propugnen la creació de guettos!

6. Diuen reconèixer el dret a ser atès en les dues llengües oficials, però que això s'ha de fer tenguent personal capacitat per a fer-ho, no que tot el personal n'hagi de ser capaç. Jo vull fer una instància per a una beca universitària A, peròl'administrativa no m'entén; fa venir l'administrativa catalanoparlant, que resulta que s'encarrega de les beques universitàries B i no té ni idea de les beques universitàries A. O tendran dues persones per a tots els llocs de l'administració?

7. LA ROTULACION DE LOS EDIFICIOS OFICIALES Y DE LAS VIAS PUBLICAS, las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc... en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica. M'encanta el text que he posat en negreta. Ara contaré una batalleta: un dia vaig anar a Cervera (Lleida) i, en voler tornar, vaig anar a la finestreta de l'estació de trens i vaig demanar "A Barcelona, Plaça Catalunya"; la resposta encara em té fascinat "En castellano". Si vos hi fixau, l'únic que canvia és plaça per plaza, que si em pega per dir-ho en andalús sona igual. Supòs que la senyora de la finestreta deu haver firmat encantada el Manifiesto.

8. LOS REPRESENTANTES POLITICOS, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características. Òbviament preocupats pel nivell de francès d'en Zapatero, pretenen prohibir mitjançant la constitució que torni al Parlament gal a fer-hi un discurs en la llengua de monsieur Diderot; a la vegada, també troben necessari evitar que cap president de la Generalitat faci un discurs sobre Espanya en una llengua no castellana, que deia en Maragall no president.

9. Tot el Manifiesto està redactat des del desconeixement -en el millor dels casos- de les realitats polítiques, socials, lingüístiques... dels territoris la llengua i les institucions dels quals ataca.

10. Els firmants pretenen aconseguir amb un manifest el que les urnes els va negar: els noms són els mateixos que varen promoure UPyD, que va obtenir un honrós però tanmateix únic escó al Congrés. És lleig voler aconseguir en els diaris, fent anticatalanisme i demagògia barata, el que el poble va rebutjar fa manco d'un any en les eleccions.

Firmat: Lluís Enric Apesteguia Ripoll, no intel·lectual.