La directiva de la vergonya

Des del naixement de la meva segona neboda, n'Alba, pul·lula per ca nostra un llibret titulat Cuéntame un cuento. Suplemento del número 180 de Crecer feliz (suposam que Crecer feliz deu ser una revista per a papàs i mamàs nouvels).

A la pàgina 34 hi trobam el conte "El jardín del Arco Iris" de na María Leticia Luque Martín (Granada), que vos reproduesc a continuació:

Això era i no era un jardí de flors multicolors anomenat "El Jardí de l'Arc de Sant Martí". Tot hi era alegria, color i abundància. Els raigs de sol feien carreres per arribar-hi els primers, l'aigua fluïa constantment entre les tiges, els ocells cantaven i les papallones jugaven aletejant entre l'herba. En un jardí d'aquesta mena era impossible trobar-hi una flor mústia.

A l'altra banda de la tanca que envoltava el jardí hi trobàvem l'anomenat "Jardí del Color Gris". Difícilment hi havia cap rastre dels raigs de sol, escassetjava l'aigua i cap animal el visitaba, de manera que les flors hi creixien grises i sense quasi forces. Les flors grises sempre miraven el meravellós "Jardí de l'Arc de Sant Marti" i es demanaven si mai podrien gaudir d'aquella llum, d'aquella aigua, de tanta alegria...

Un dia una floreta grisa va voler abastar el jardí veí i, per aconseguir-ho, va arrabassar la seva arrel d'enterra. Amb grans esforços, es va arrossegar fins que va aconseguir arribar a l'altre jardí. Hi va entrar i va cercar un lloc on plantar la seva arrel. Mentre ho feia, les flors multicolors s'adonaren de la presència de la flor grisa. Totes es miraren estranyades i tot d'una varen dir-se les unes a les altres:

-Quina pocavergonya!
-Què s'ha pensat?
-No pensarà venir a viure aquí!
-El seu color és horrorós! No podem permetre que es quedi aquí. Si ho feim, les altres flors seguiran el seu exemple i espenyaran el nostre jardí.

La pobra flor grisa els demanava entre plors: "Deixau-me estar aquí, per favor. Jo necessit només una mica d'aigua i, a més, vos promet que no vos llevaré cap raig de sol que vos pertanyi".

-No, no, no, de cap manera!, varen dir les flors de colors. És que no veus com som d'hermoses? Si et quedes, només aconseguiràs espenyar el nostre jardí.

La flor grisa estava a punt de tornar al seu jardí quan una petita violeta va aixecar la seva minúscula veu i va dir: "Deixau-la en pau! Per què vos molesta tant? Ella només vol fer el mateix que feim nosaltres cada dia: viure feliç i gaudir del que ens ha donat la nostra Mare Naturalesa... (continua)

Per al tema de la Directiva de la Vergonya, en què es considera l'immigrant com una mala herba que s'ha d'arrabassar d'arrel del jardí europeu (i recordem que ha estat aprovada amb els vots del PSOE!!!), vos recoman el bloc No a la directiva de la vergonya, d'ICV.

Allà trobareu un manifest que podeu signar (jo ja ho he fet) i una sèrie d'articles que són de gran interès. Només per a violetes que vulguin aixecar la seva minúscula veu.