Balances fiscals: fotuts i banyuts

El Ministeri d'Economia va publicar despús-ahir les tan demandades balances fiscals, en què es veu més o manco clarament la diferència entre el que aporta cada comunitat autònoma a l'estat i el que en reb.

S'ha demostrat el que tothom ja sabia: el balanç és negatiu per a les Illes Balears; dir negatiu segurament és poc, però si empr el superlatiu m'acusaran de tendenciós. Així, la part del PIB que se'n va per no tornar pus mai oscil·laria entre el 7% i el 14%, un 3.000 milions d'euros. Al nostre nivell només hi trobam -tanmateix per darrere en quasi tots els càlculs- Madrid, el País Valencià i Catalunya. Com voleu que no tremolin en sentir a xerrar d'independència dels Països Catalans?

No seré jo qui blasmarà la solidaritat entre els països més pròspers i els manco desenvolupats, però voldria aclarir uns quants punts:

Les Illes Balears vivim sota un jou en forma de tòpic, i és la de ser una comunitat "rica". És cert que aquí hi hagut anys de molta de feina, però també és vera que la mitjana salarial i de pensions està un 12% per sota de l'estatal, que un 17% dels illencs viuen sota el llindar de la pobresa, que la vida hi és un 7% més cara, que l'habitatge ens costa un 37% que la mitjana espanyola, que patim els costs de la insularitat, que rebem un fort flux migratori al que hem de donar serveis...

La solidaritat ens ha de fer a tots iguals, i el que passa a les Illes Balears és just al contrari: som maltractats a causa de la nostra bonhomia. El nostre esforç solidari se'ns retorna en forma de discriminació, i és que la inversió estatal per càpita és 220€ per davall de la mitjana estatal. Això ha fet que tenguem els serveis públics pitjors dotats i les institucions autonòmiques més endeutades; i no tot són xifres públiques: la renta familiar disponible per habitant -el resultat de sumar la renta per càpita i els serveis que rebem de l'estat i de restar-li els impostos- ha decrescut en els darrers deu anys fins a situar-se per davall de la mitjana estatal (concretament hem passat del sisè al desè lloc).

El receptor de la solidaritat ha de fer-ne un ús responsable, i avui dia a Espanya hi ha autonomies amb una economia depenent del subsidi d'altres autonomies o de la mamella europea, i això no pot ser. Exempli gratia: a Catalunya fan feina per a les administracions públiques el 8% dels treballadors; a Extremadura ho fan el 22%, dada d'una economia insostenible. S'ha d'aplicar la paràbola: si qualcú té fam, no li donis peix, compra-li una canya de pescar.

És inacceptable que els que defensen a mort que les Illes Balears donem el 7-14% del nostre PIB a altres regions siguin incapaços de dedicar l'1% al desenvolupament d'altres estats. La sacrosanta solidaritat del PSOE limita al sud amb Àfrica i a l'oest amb Portugal (evidentment les úniques fronteres que han de caure són les del nord, faltaria més!).

No hi ha cap estat occidental amb un model descentralitzat que presenti unes balances fiscals tan extremes: Nova York contribueix als EEUU amb el 2,1% del seu PIB, el land alemany de Baviera amb el 4%, la regió italiana de Lombardia amb el 8%... i a les Balears esteim xerrant d'un 14%!!! Podrà l'economia insular aguantar-ho molt de temps més? Encertadament diuen en castellà no hay mal que cien años dure, però sobretot tenen raó en afegir ni cuerpo que lo resista.

I qui en té la culpa? com n'Émile Zola, j'accuse: la culpa és de la nostra classe política i del conjunt de la societat balear. De la classe política per haver contribuït a arribar fins aquí (PSOE i PP), per passar de tot excepte de les seves butxaques (UM) i per no haver estat capaços de fer arribar el seu missatge (Bloc); del conjunt de la societat per no haver dit prou abans, per no deixar clar que volem ser solidaris (amb la resta d'Espanya i també amb la resta del món), però que a canvi demanam com a mínim igualtat. N'hi ha que diuen que es deu a l'escàs pes polític de les Illes Balears a Madrid (8 diputats, 7 senadors), i tenen part de raó; d'altres afirmen que si tenguéssim partits nacionalistes al Congrés ens tractarien millor, i sense cap dubte també tenen molta de raó. Però no podem dir el mateix de Catalunya, i tanmateix en el dèficit fiscal ens va ben al darrere. El problema és la nostra passivitat social, la nostra alienació com a país, l'anihilament de la nostra capacitat de fer pinya.

Ens expolien i n'hi ha que diuen que no hem de fer fronts comuns amb altres comunitats ni emprar les balances fiscals com a arma llancívola. Mentrestant, les comunitats autònomes beneficiàries de la solidaritat ja han anunciat la seva lluita conjunta per a mantenir part de l'statu quo. Com sempre, fotuts i banyuts.