No hi ha dies en què vos aixecau amb unes ganes rabioses de viure? en què sentiu que una sola vida no vos basta? en què voldríeu fer qualque cosa que es recordàs quan ja no hi sigueu?
Donaria una dent per mossegar més vida
o una mà per sentir-me més instal·lat aquí.
Vendria el cos a grums per uns grams d’existència,
donaria el meu nom per saber més que visc.
Donaria la pau per ser com una pedra
adormida al llindar d’un instant infinit.
La vida a l’altre món també la donaria
per augmentar el cabal de la que tenc aquí.
Donaria la sang per trobar una paraula
davant la qual ningú pogués passar de llis.
Per sobreviure-ho tot, ara oferesc la vida
per un vers esclarit que em sobrevisqui a mi.
Miquel Àngel Riera, El pis de la badia
4 comentaris:
crec que això és sentir-se jove... no??
;)
P.D. Com van ses classes?? Esper que bé. Vendràs al teatre a veure'm?
Quin mestre, MAR
Acabo de llegir el teu perfil. Molts d'anys x dimarts!! Aquest poema es una gran manera de celebrar-ho!! ;-)
moltes gràcies!!
Publica un comentari a l'entrada