nostàlgia gola avall

Ahir vaig despertar-me tard, vaig berenar/dinar amb dues espipellades de ses poques restes que sobrevivien per sa cuina de ca nostra i vaig partir cap a la Ciutadella. Òbviament, i fent valer sa meva merescuda fama, vaig arribar es darrer. Totes ses taules de ping-pong estaven plenes, així que vàrem anar a un altre parc de devora, molt més petit i nostrat, des que fan barri.

Diria que feia més d'un any que no anava amb bicicleta, i en pujar a sa que me va deixar en Francesc no vaig poder entendre com és que ho he deixat durant tant de temps!

Ses al·lotes varen partir i vàrem quedar es quatre amigotes (amb sa incorporació d'en Marc fórem cinc i jo vaig poder guanyar qualcú!) jugant tot lo capvespre... ni es perdre m'ho va pifiar! Devers les 7 fanta-taronja i gelat, que si no berenes ja se sap... Tot això amenitzats per sa música tango-rumbera d'uns arreplegats i es petards de dos al·lotets.

Vaig tornar a ca nostra que ja fosquejava: dutxa, poma i tele. Jumanji. Només vaig arribar a s'estampida, es meu cos no donava pus de sí, ets ulls se tancaven tot sols.

I mentre me condormia, vaig notar que es meu cos estava pres d'un cansament familiar però ja llunyà, de quan corríem tot lo dia per Son Bauçà o Deià fent cabanyes; de quan passàvem tot lo dia a Sa Cala, totalment entretenguts fent munts de pedres i pescant peixos desprevenguts; de quan jugàvem a futbol o -molt preferiblement per sa dosi de maldat pueril que comportava- a culé; de quan robava a Ca'n Bernat -Ultramarinos/Estanco- o demanava que apuntassin a sa llista de ma mare es tubs de llet condensada que fruia carrer avall; de quan es vespre, passàs lo que passàs, trobava es llit fet i ma mare me colgava perquè jo estava massa rebentat per fer-ho.



potser és cert que només recordem allò que ens agrada,
però què seria d'aquestes nits sense una bona dosi de nostàlgia gola avall?