Jo no he firmat el Manifiesto por la lengua común

Motius:

1. Que el castellà és la lengua principal de comunicación democrática en este país és una afirmació feta des d'una percepció purament subjectiva. Crec que la democràcia a les autonomies bilingües funciona tan bé com a les unilíngües; d'altra banda, que el castellà sigui l'única llengua que es pot emprar a les Corts -tant al Congrés com al Senat- és un fet discutit i que, des del meu humil punt de vista, suposa un agravi democràtic amb una fàcil solució (fan un Institut Nacional per qualsevol xorrada que se'ls ocorr i no poden contractar cent traductors?).

2. Ningú podrà dir que els redactors del Manifiesto menteixen quan diuen que el castellà és la llengua comuna dels espanyols; així és l'ordenament jurídic, que d'altra banda és òbviament mutable (com ho són totes les lleis, malgrat les sacralitzacions que pretenen alguns partits). Però sí menteixen quan afirmen que el castellà és l'única llengua que pot ser de pressumible coneixement: si Catalunya (que és qui ho ha fet, però com ella qualsevol altra comunitat autònoma) decideix que el català serà la llengua comuna dels catalans -que a més tendran el castellà, en tant que siguin espanyols- no atempta contra cap llei. O és que a les seves ments no es concep que en un territori qualsevol ciutadà pugui pressuposar que el seu veïnat l'entendrà no sols en una sinó en dues llengües? I és que si l'entén en catorze molt millor!!!!

3. Es decir, hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales, lo cual no implica injusticia (?) de ningún tipo. Jo flip. S'ha de ser envirmat per a escriure aquesta frase! No és injustícia mentre en l'asimetria s'està a la part dominant!
Ja sense cap tipus d'escrúpols se'ns informa de les intencions d'una part de la societat espanyola: impedir que aspirem a la igualtat del català (i com ell del basc, el gallec, l'occità, l'asturià...) amb el castellà o, el que és el mateix, dels catalanoparlants (et alia) amb els que tenen el castellà com a llengua materna!

4. Son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüísticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas. És curiosa, molt curiosa, la nul·la capacitat d'empatia d'aquests individus: no aconsegueixen ni un moment mirar el món si no és des del seu punt de vista. Els ciutadans són dipositaris dels drets (supòs que de tots, no només dels lingüístics...); fins aquí res a dir. Això mentre un sigui espanyol castellanoparlant, perquè si ets, per exemple, un catalanoparlant d'Eivissa en arribar a Soria els teus drets lingüístics s'han esfumat per art de màgia. D'altra banda, si ets un pakistaní que xerra un fantàstic hundu me sap greu, però a Espanya els teus drets lingüístics no es reconeixen, per molt ciutadà que siguis.

5. L'ensenyament és dels pocs vehicles efectius per a aconseguir les societats bilíngües que els firmants asseguren voler; no sé si se n'han adonat però a la resta dels camps la presència abrumadora del castellà és impressionant (els agrairia un manifest per a defensar el meu dret a anar de compres, al cine, a sopar a un restaurant íntegrament en català). A més, la creació de les anomenades "línies" d'aprenentatge (en català, en castellà i mixta) és una aberració des del punt de vista social: separar els al·lots depenent la seva llengua familiar; xerren de "llengua de comunicació democràtica" i després propugnen la creació de guettos!

6. Diuen reconèixer el dret a ser atès en les dues llengües oficials, però que això s'ha de fer tenguent personal capacitat per a fer-ho, no que tot el personal n'hagi de ser capaç. Jo vull fer una instància per a una beca universitària A, peròl'administrativa no m'entén; fa venir l'administrativa catalanoparlant, que resulta que s'encarrega de les beques universitàries B i no té ni idea de les beques universitàries A. O tendran dues persones per a tots els llocs de l'administració?

7. LA ROTULACION DE LOS EDIFICIOS OFICIALES Y DE LAS VIAS PUBLICAS, las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc... en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica. M'encanta el text que he posat en negreta. Ara contaré una batalleta: un dia vaig anar a Cervera (Lleida) i, en voler tornar, vaig anar a la finestreta de l'estació de trens i vaig demanar "A Barcelona, Plaça Catalunya"; la resposta encara em té fascinat "En castellano". Si vos hi fixau, l'únic que canvia és plaça per plaza, que si em pega per dir-ho en andalús sona igual. Supòs que la senyora de la finestreta deu haver firmat encantada el Manifiesto.

8. LOS REPRESENTANTES POLITICOS, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características. Òbviament preocupats pel nivell de francès d'en Zapatero, pretenen prohibir mitjançant la constitució que torni al Parlament gal a fer-hi un discurs en la llengua de monsieur Diderot; a la vegada, també troben necessari evitar que cap president de la Generalitat faci un discurs sobre Espanya en una llengua no castellana, que deia en Maragall no president.

9. Tot el Manifiesto està redactat des del desconeixement -en el millor dels casos- de les realitats polítiques, socials, lingüístiques... dels territoris la llengua i les institucions dels quals ataca.

10. Els firmants pretenen aconseguir amb un manifest el que les urnes els va negar: els noms són els mateixos que varen promoure UPyD, que va obtenir un honrós però tanmateix únic escó al Congrés. És lleig voler aconseguir en els diaris, fent anticatalanisme i demagògia barata, el que el poble va rebutjar fa manco d'un any en les eleccions.

Firmat: Lluís Enric Apesteguia Ripoll, no intel·lectual.