Amors impossibles

Dedicat a n'Elena, que me recorda que sempre m'enamor de qui de mi no s'enamora...

Benaventurats aquells que tenen els amors impossibles
o de la noble estirp que els altres maleeixen.
Són foscos, volen baixos sense alçar ni la vista
i n'empren, del món, la banda de les ombres
com si, al moment d'anar a fer crui a viure,
als afores de la persona -igual que una herba creix
a l'encletxa més alta d'una façana humida-
els hagués arrelat una dolorosa nit personal.
No assoleixen que els surti la passa fendidora
i es mouen de costat. Saben de si mateixos
més que ningú no en sap. Una mà que els restàs, la donarien
per poder passar-la una sola vegada
pels llindars fonedissos
d'aquell cos refulgent que no gosen mirar.
Porten la vida a l'esquena com un sac de pedres,
s'aprenen de memòria, a un racó dels diaris,
el nom i els cognoms dels darrers suïcides
amb qui sempre se'n deriva un estrany parentiu.
Contemplen. Fugen. Callen. Tornen. Ploren.
Però part damunt de tot estimen com una mala cosa.

Miquel Àngel Riera, Llibre de les benaventurances


...tanmateix n'Elena i jo sabem que allò que m'enamora és estar enamorat.