ETA NO

Sense cap mena de dubte, l'anunci per part d'ETA d'abandonar les armes de forma permanent, general i verificable va ser la notícia del dia d'ahir.

Compartesc l'anàlisi dels que el consideren insuficient i en molts aspectes pervers (principalment, pel fet de posar preu a la pau), com ja vaig fer el 6 de setembre; però vull ser més optimista que algunes de les veus que he sentit o llegit i crec que cada passa cap al final de la violència, per tímit que sigui, s'ha de rebre cautelosa però també positivament. L'esperança, com diu la dita, és el darrer que s'ha de perdre.

Fa falta que ETA vagi més enllà, és cert. I hauríem de plantejar-nos si toca a l'estat avançar una mica cap a la normalitat, acostant els presos al seu domicili familiar o alleugerint la situació de militarització extrema a la qual sotmet Euskal Herria. No com a cessió a la banda terrorista, sinó com aposta per la normalitat democràtica d'Euskadi.

Euskal Herria necessita pau, i que totes les postures puguin ser defensades per mitjans cívics i polítics. Aquesta pau no es pot vincular a cap idea política, és una finalitat en si mateixa. Un cop la violència no coarti cap idea, s'haurà de poder parlar de tot, independència del País Basc inclosa, evidentment. Perquè la ciutadania basca és la que ha de decidir el seu futur, sense la tutela autoconsiderada messiànica dels etarres i sense que l'estat espanyol hi posi traves.

Però avui des d'aquí vull celebrar aquest abandonament de les armes, alhora que exigesc a ETA que vagi més enllà i s'autodissolgui sense condicions, dient ben fort ETA NO, ETA EZ. Com va dir Gandhi, no hi ha camí per a la pau, la pau és el camí. Pel camí de la pau, ja parlarem d'on anam.