Heu estudiat per sobre de les vostres possibilitats

La setmana passada el Govern va anunciar una pujada de les taxes per accedir a la UIB: els joves d'aquestes illes hauran de pagar entre 120 i 230€ més per matrícula. Així, estudiar pot costar des dels 6.000€ anuals d'Infermeria als 3.600€ de Filologia.

La portaveu del Govern, na Núria Riera, va assegurar que la pujada ("actualització de preus", en neollengua pepera) està justificada perquè l'any passat els preus no es varen incrementar. Primer de tot, na Riera és una mentidera o és una inepta: el 2012 les taxes universitàries a les Illes Balears es varen incrementar en un 9,1%.

Però encara que l'any passat haguessin estat congelades, això justificaria la pujada d'enguany? El Govern no s'entera de com ho estan passant les famílies a les Balears?

Els ingressos mitjans per família a les Illes Balears el 2011 varen ser de 25.800€, i estan en constant davallada, especialment en l'hosteleria, l'administració, el comerç i les immobiliàries. Tot un retrat del cosmos laboral balear. Guanyam manco i hem de pagar més pels serveis públics bàsics, com és l'educació. 

A la pujada de preus li hem de sumar la reducció de beques i la impossibilitat que els joves tenim per a pagar-nos la matrícula treballant: el primer trismestre de 2013 l'atur juvenil era del 60,97% entre els joves de 16 a 24. A més, el Pla Bolonya dificulta ad infinitum compaginar feina i estudis.

Si l'educació ha de ser igual per a tothom, ha de ser gratuïta; sinó, les classes populars hi veuran dificultat o impedit l'accès. Què no hi ha doblers? Pel que volen sí n'hi ha. I jo, què voleu que vos digui, preferesc trenta metges que un tanc o un avió d'atac. Per a més dades, consultar el pressupost de Defensa. Preparau els kleenex. 

Rei vol dir tirania

Intentar republicanitzar la figura de Joan Alcover (diputat pel dinàstic Partit Conservador d'en Maura) és un despropòsit que ni tan sols en aquest blog correrem el risc de cometre. Tanmateix, llegint els seus Poemes Bíblics, n'he trobat un de ben avinent per aquests dies de gendres, infantes i negocis:

VOLEM REI

     Samuel
era un home antic de dies,
i posà sobre Israel
son primogènit Joel
i son fill segon Abias.

Mes a Rama, on el prohom
reverenciat habita,
els vells van dir-li, en nom
del llinatge israelita:
-Samuel, dóna'ns un rei
que ens judiqui, en pau i en guerra,
segons l'exemple i la llei
dels reialmes de la terra.-

I veient l'home sublim
com la porpra els enlluerna
i menyspreen el règim
d'austeritat que els governa,
fa tristament: -Ja sabeu
quin desig us agullona?
Jehovà duu la corona
d'Israel, i el destroneu.

Rebutgeu la majestat
asseguda a l'etern soli,
perquè un rei us agomboli,
de supèrbia coronat.

Rei vol dir tirania
que arbora un llamp per fuet,
i si en fa mal ús, no expia
els delictes que comet.
Car ell per son propi dret
és inviolable, i mena,
com un bestiar llanut,
el poble que duu en l'esquena,
el segell de servitud.

Del reialme que acabdilla,
tota cosa li pertany:
tant la hisenda com la filla
com la dona de l'estrany.
Li paguen totes les cases
delme de tot fruit novell.
Qui no fa llances i espases,
tragina o cava per ell.
Pren els joves i les joves
    dels vassalls,
pels carros i pels cavalls,
les cuines i les alcoves.
Pren les filles, si li plau,
per serves o ballarines,
per ungir d'oli suau
el cos de les concubines;
pren les viandes més fines
pels eunucs de son palau.
Li envien totes les races,
en el cor de ses bagasses,
déus estrangers a l'harem.
El rei peca i no se'n tem,
car la cega reverència
qui l'adula, com si fos,
d'una divina ascendència,
és un encens olorós
que li adorm la consnciència.
Esclavisats voleu viure
com un poble que està fart
    d'esser lliure.
Vindrà el plor, vindrà l'esmena,
i us pesarà la cadena,
i llabores serà tard.-

Mes els vells no l'entenien.
-Dóna'ns un rei, -repetien,
sords al profètic avís.
I al cap de poc, Samuel,
ungí Saül, fills de Cis,
per monarca d'Israel.

El rei Saül

La Reforma Laboral o el funeral dels drets laborals

Sense cap mena de dubte la Reforma Laboral és una de les mesures del nou Govern que més marcarà les nostres vides, però sabem realment en què consisteix? Descobrim-ho!

ACOMIADAMENT MÉS FÀCIL I BARAT

• Es rebaixa la indemnització d'acomiadament improcedent o sense causa. Desapareix la indemnització de 45 dies per any, que passen a ser 33 (màxim 24 mensualitats) i s'eliminen els salaris de tramitació.

• Es permet l'acomiadament col·lectiu o objectiu si l'empresa redueix les vendes o la facturació durant nou mesos, encara que no hi hagi pèrdues. Això fa que pràcticament el 100% dels treballadors puguin ser acomiadats amb 20 dies d'indemnització per any treballat, amb un màxim de 12 mesos.

• S'elimina l'Autorització Administrativa de l'autoritat laboral per als acomiadaments col·lectius EROs, per la qual cosa l'empresa pot acomiadar directament a desenes o centenars de persones.

• Facilita l'acomiadament per absentisme: et poden acomiadar per faltar 9 dies en dos mesos, encara que sigui per malaltia o causa justificada.

NO ES REDUEIXEN LES MODALITATS DE CONTRACTE

• Es crea un nou contracte que poden emprar el 95% de les empreses, que consagra el lliure acomiadament sense motius ni indemintzació durant el primer any. Més temporalitat i més precarietat.

• El contracte a temps parcial es modifica per poder fer hores extraordinàries; és a dir, te contractaran per 4 hores i faràs les que digui el teu cap, amb les cotitzacions i prestacions a l'aire.

AFECTA LA NEGOCIACIÓ COL·LECTIVA, DEVALUANT ELS CONVENIS COL·LECTIUS

• L'empresa pot deixar d'aplicar el salari o les condicions laborals del conveni mitjançant un arbritatge obligatori.

• Si l'empresa pressiona els representants, poden modificar el conveni del sector per a imposar un salari més baix, fins el salari mínim interprofessional;  augmentar la jornada; o modificar qualsevol dret laboral. Qualsevol empresari pot negociar un conveni a la seva empresa amb pitjors condicions per als seus treballadors de forma legal.

• Els convenis perden la seva vigència 2 anys després de la seva data de finalització; després quedes a mercè de les condicions mínimes de l'Estatut (per exemple, el Salari Mínim Interprofessional, de 641€). Fins ara, si no hi havia acord, el conveni mantenia la seva validesa.

FLEXIBILITAT INTERNA

• Facilita a l'empresari la modificació unilateral de la jornada, de l'horari, el sistema de rendiment i/o les funcions, entre altres condicions laborals.

• Permet suspendre o reduir temporalment la jornada de treball, sense autorització administrativa.

DIFERENCIA LES POSSIBILITATS DE TROBAR FEINA

• Dificulta la contractació d'aturats que no cobrin prestació.

CONDENA ELS JOVES A L'ATUR O A FEINES DE MALA QUALITAT

• Nou contracte d'aprenentatge desvinculat de la Formació.

• Contractes a temps parcial amb manco drets i cotitzacions.

FACILITA L'ACOMIADAMENT DELS TREBALLADORS DE LES ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES

• Se'ls pot aplicar les mateixes causes d'acomiadament establertes per a les empreses privades; així es podran acomiadar els treballadors fixos que han accedit per oposició o per concurs-oposició. Només cal que es compleixin les previsions pressupostàries durant nous mesos, cosa que comprèn la totalitat dels treballadors fixos de totes les Administracions i entitats del sector públic. I s'anuncia una regulació de dimensionament del sector públic per aplicar aquestes mesures als funcionaris de carrera.

Per tot això demà diumenge 19 de febrer a les 12h hores hem d'omplir la Plaça Espanya de Palma en contra d'aquesta Reforma, feta a major glòria de la patronal i en contra dels drets dels treballadors.

El treball just triomfarà

Avui que ja no és el dia de la mare ni el del treballador (condicions que se solen fusionar per a la immensa mitja totalitat de la humanitat), he recordat una cita de n'Eduardo Galeano:

"La división internacional del trabajo consiste en que unos países se especializan en ganar y otros en perder."

Hi estic d'acord, i encara la parafrasejaria dient:

"Lo que llamamos mercado laboral consiste en que unas personas se especializan en ganar y otras en perder."

Hi consentirem?

Als 67? Ni de conya!

Ja duen més d'un any preparant el terreny, intentant-nos convèncer que si ens allarguen l'edat de jubilació fins als 67 anys o és perquè no els queda cap altre remei, perquè els ciutadans ens hem empenyat a viure més. I jo (tot i advertir que no sóc economista) crec que no és cert, que és una mesura completament evitable.

Per una banda, l'estat espanyol té una de les edats de jubilació real més altes i properes a la legal d'Europa (63 anys i 10 mesos). És a dir, ja partim d'una situació inicial de retardada jubilació.

És cert que en un futur hi haurà més pensionistes, però no és segur que hi hagi menys cotitzants, i és quasi segur que els que hi hagi cobraran més. Des que tenc memòria política (deu fer uns quinze anys, i la cosa ja duia rodatge) he sentit a xerrar de l'hecatombe i la inviabilitat de les pensions a llarg termini; el cert, però és que passen els anys i fins i tot en períodes de crisi com l'actual, la Seguretat Social té superàvit i el Fons de Reserva està augmentant fins arribar als quasi 70.000 milions d'euros.

La despesa en pensions, en contra d'allò que solem sentir o escoltar, no és alta: en el 2011 hi gastarem al voltant del 10% del PIB; el 2040, el 14%. Xifres pràcicament idèntiques al que hi inverteixen ACTUALMENT països com Itàlia (14%) i França (12%). És a dir, uns percentatge perfectament assumibles per una economia desenvolupada. A més, a hores d'ara el número de pensionistes comparats amb la població total és dels més baixos del continent.

La realitat és que les mesures que es volen prendre tenen com a objectiu principal reduir les pensions, dins la tendència neoliberal de minimitzar el sector públic dins l'economia. Parafrasejant Neil Armstrong, és una petita passa en la neoliberalització de l'economia, però una gran passa en la dretanització del PSOE. I no ho dic jo, ho diu el Govern espanyol en el compromís de reducció de la despesa pública plasmat en el Pla d'Austeritat enviat a la Comissió Europea: retardar l'edat de jubilació suposarà que cobrem 2 anys menys (un 6% d'estalvi); l'augment dels anys de còmput per a determinar l'import de la pensió -dels 15 actuals a 20 ò 25- també significa que tots cobrarem pensions més baixes (entre un 5 i un 10% menys), perquè els salaris més antics són més baixos. Si els pensionistes actuals ja les passen canutes, imaginau com de madures en plouran...

L'altre objectiu és encara més obscur, i és entregar el sistema de pensions als mercats, que tenen noms i llinatges: els bancs i les companyies d'assegurances (duet que ja es va donar a conèixer en l'èxit Fes una crisi i que la paguin els demés). Es pretén un model assistencial a l'americana, és a dir, unes pensions públiques mínimes i la resta com a complements de les assegurances privades (que fa anys que estan en crisi i així esdevendrien imprescindibles). Record un ministre socialista (no en record el nom) aconsellar a la ciutadania que es fes una assegurança de pensions.

Però som a temps d'aturar aquesta mesura? Jo crec que sí. O almanco d'intentar-ho. Com deia una pintada que vaig veure fa temps, "Mañana talvez tenga que sentarme frente a mis hijos y decirles que fuimos derrotados, que no supimos como hacer para ganar. Pero no podría mirarlos a los ojos y decirles que ellos viven así porque yo no me animé a luchar".

Nostra és la decissió...

o