Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lluita. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lluita. Mostrar tots els missatges

dissabte, 16 de setembre del 2017

Pregó commemoratiu del desembarcament del Rei En Jaume a Santa Ponça

Calvianers i calvianeres,
mallorquins i mallorquines,
turistes que encara sou per aquí,
bon vespre a tothom,

abans de res, permeteu-me donar les gràcies a l'agrupació de MÉS per Calvià i de forma molt especial al regidor i amic Rafel Sedano per haver confiat en mi avui.

Sóc un assidu d'aquest acte. Intentant recordar, crec que no he fallat mai del 2010 ençà, quan na Rosa Barceló va exercir de pregonera i encara se celebrava a la capella de Sa Pedra Sagrada. Així, i sota la protecció sempre amable de na Dolors primer i en Rafel ara, han passat els anys i els pregons, sincerament sense que mai pensàs que em tocaria a mi pronunciar-lo.

Però ja que m'heu fet confiança, esper estar-hi a l'altura. No dels pregoners il·lustres que m'han precedit, sinó almanco de les vostres expectatives.

Fa 788 anys, un rei i la seva host desembarcaren prop d'aquí. Es va iniciar una conquesta que culminà -a excepció d'uns quants focus de resistència- el 31 de desembre d'aquell mateix any, amb la presa i saqueig de Madina Mayurqa, la capital. 

S'acabava així un període -el musulmà- i se n'iniciava un altre -el cristià-, però sobretot moria un món i en naixia un de nou. A Mallorca els fets de 1229, des del 10 de setembre al 31 de desembre (ja feliçment Diada oficial), i encara més el repoblament posterior, suposen l'eliminació d'un poble i el naixement d'un de nou. 

Aquí permeteu-me recordar uns versos d'en Guillem d'Efak, en què parla del desembarcament i de la guerra que avui recordam:

Digué que aquestes fetes 
sols són per bons cristians; 
ens feu lluitar per veure 
la nostra Fe triomfant. 
Però no pensà a dir-nos, 
que darrera els penons, 
creu alçada i banderes 
venien els senyors. 
Però no pensà a dir-nos, 
no pensà a dir-nos, no, 
que d'aquesta conquesta 
entre ells faran partions. 
Tampoc no pensà a dir-nos 
que és el comerciant 
qui, amb el mar sense moros, 
farà negocis grans. 
Tampoc no pensà a dir-nos 
que sols la nostra part 
fou i és suar la terra 
que regàrem amb sang 
tant cristians com moros, 
tant moros com cristians. 

Aquesta gent que havia de suar la terra que havia regat amb la seva pròpia sang és el poble que d'una forma més o manco continuada i d'una forma més o manco homogènia s'ha vengut considerant a si mateix, fins el dia d'avui, el poble mallorquí. 

Els segles després de la conquesta la identitat mallorquina es va definir -d'una forma simplificada- per l'origen europeu, la religió cristiana, la llengua catalana, la fidelitat a un determinat rei i un sistema socioeconòmic estamental primer i senyorial-caciquil després.

Aquest esquema d'autodefinició roman vigent fins entrat el segle XX, podríem dir que fins mitjan segle XX, en què entra en crisi com entren en crisi totes les identitats col·lectives.

Quan pensava què podia aportar jo a una commemoració així, vaig pensar que en el debat sobre el sobre el canvi de la Diada vaig insistir que havia de ser una jornada per reflexionar sobre què i què volem ser els mallorquins.

Per això avui us propòs que ens plantegem:

Què és ara ser mallorquí o mallorquina? 
Com ens podem autodefinir? 
Ens podem autodefinir? 
Segueixen vigents les identitats col·lectives en el món individualitzat i globalitzat en què vivim?

L'expressió shakesperiana “to be or not to be, that is the question” (ser o no ser, aquesta és la qüestió) ha estat replantejada per alguns moviments feministes, LGTBI i de minories ètniques dels Estats Units pel clam “to belong or not to belong, that is the question” (pertànyer o no pertànyer, aquesta és la qüestió). 

Si partim de la tesi que la pròpia identitat es construeix sempre respecte l'altri, en un joc de semblances i divergències, és innegable que anam construint comunitats de semblants amb qui compartim més trets definitoris. Aquestes comunitats també s'interrelacionen entre elles amb el mateix joc de semblances i divergències i acaben constituint pobles. 

Tanmateix, és evident que els esquemes amb què plantejam aquestes identitats no poden ser els mateixos que fa cent anys, ni tan sols que fa cinquanta anys. I això especialment a una identitat amenaçada com la nostra, que no té un estat i tota la seva infraestructura creant consciència col·lectiva; no debades el “to belong or not to belong” és plantejat per feministes, grups LGTBI i minories ètniques, que tampoc interessen a la superestructura estatal, capitalista i patriarcal.

Les identitats en la globalització i la postmodernitat s'han de definir contínuament, perquè ja no existeix una solidesa, una permanença pròpia d'altres temps. Les nacions actuals no poden ser definides per qüestions transcendents als ciutadans i ciutadanes que les conformen, perquè aquests ciutadans i ciutadanes varien, es mouen, es redefineixen perquè els altres a partir dels quals es defineixen a si mateixos també varien i es mouen. 

És la modernitat líquida del sociòleg i filòsof polonès Zygmunt Bauman. 

La nova identitat mallorquina que propòs -i molts altres a més de jo-, la nova mallorquinitat que hem de construir entre tots i que el mallorquinisme social, cultural i polític hauria de tenir com a referent, és líquida perquè es produeix en un món líquid. 

No tenim les mateixes armes que identitats més potents, així que just podrem triomfar si ens adaptam millor a aquest nou món.

Ara adaptaré al nostre cas unes paraules de n'Amadeu Mesquida, un politòleg vinculat a Compromís i un dels màxims exponents de la renovació del valencianisme:

Els nacionalismes clàssics dels estats nacionals han cercat sempre la fidelitat exclusiva i excloent dels seus ciutadans a la seva nació. Això podia tenir cert sentit en un moment històric on l’estat nacional era totpoderós. Però, què hi podem esperar ara que els estats han perdut sobirania per dalt i per baix i que els moviments migratoris s’han tornat incontrolables? Idò que els nacionalismes que demanen fidelitat exclusiva i excloent perden el sentit, perquè la pluralitat i compatibilitat d’identitats es trasllada també al terreny de les identitats nacionals. 

Avui en dia hi ha mallorquins que se senten només mallorquins, només espanyols, espanyols i mallorquins, espanyols i equatorians, marroquins, pakistanesos i mallorquins... les combinacions són infinites. Per tant la identitat nacional avui en dia té una dimensió molt més individual (sense perdre la seva dimensió col·lectiva). 

La meva tesi (que és la seva tesi) sobre la mallorquinitat líquida és bàsicament que el mallorquinisme no ha de ser qui negui o amagui aquesta pluralitat existent, ni tan sols qui la consideri un problema o un maldecap, sinó qui la tregui a la llum i la posi en valor. 

Si el mallorquinisme defensa una postura d’identitat excloent i cerca el xoc frontal amb l’espanyolisme acaba perdent, sempre, perquè l’espanyolisme té més força, més acceptació i més mitjans de nacionalització. Per contra, agafar la bandera de la pluralitat i la diversitat identitària és ser conseqüent amb la realitat de la nostra societat i és lligar-la a l’àmbit individual a l’hora que planteges l’àmbit col·lectiu com una qüestió deslligada de sentiments on prima la racionalitat i la utilitat.

Es tracta de plantejar que les identitats no tenen persones, que són les persones les que tenen identitats. Des d’aquesta concepció de la identitat, aquesta pot ser utilitzada per l’individu, utilitzada perquè l’individu li troba una utilitat, segons el lloc, el moment o el context. 

Útil”. Aquesta és la paraula clau. 

Hem de crear una mallorquinitat útil. La gent ha de voler ser mallorquina perquè ser mallorquina ha de significar viure millor, tenir un projecte col·lectiu de justícia social, de millor finançament, de defensa del territori i el medi ambient, de radicalitat democràtica, d'administració de qualitat, de feminisme, de solidaritat, d'economia dinàmica, d'excel·lència educativa, d'interculturalitat... 

Hem de posar en valor el nostre autogovern, que malgrat les seves infinites mancances, ha fet que visquem millor, amb un Regne d'Espanya quasi sempre en contra. Si un petit autogovern ens ha servit per millorar, qui no voldria apuntar-se a un major autogovern?

Hem d'abandonar el pessimisme i l'autocrítica displicent i canviar-los per un orgull col·lectiu contagiós, constructivament crític però que posi en valor que ser mallorquí i mallorquina, que sentir-se mallorquí i mallorquina mola. 

Abans he parlat d'interculturalitat, i aquí un exemple d'orgull: és el mallorquinisme que te com un dels seus emblemes un poeta d'origen africà com és en Guillem d'Efak, i és el mallorquinisme polític que ha duit un negre -i ho dic així perquè sé que ell sap que la seva negritud té un poder simbòlic i normalitzador importantíssim- a una batlia mallorquina. Val a dir que les nostres institucions encara no són tan plurals com ho és la societat, i ho dic sense dramatisme perquè és normal que la ciutadania recentment vinguda tardi a incorporar-s'hi; però qui ho ha de fer hem de ser nosaltres, i serà millor quan abans ho facem.

Hem de crear elements col·lectius de referència col·lectiva. A més d'unes institucions i una administració pròpia que ens autocentri mentalment -aquí la meva enhorabona a la recent proposta de constituir a la fi un cos propi de policia-, hem d'autoreferenciar-nos amb qüestions que tradicionalment s'han trobat més naïfs però que tenen un abast impressionant: literatura, música, sèries, gastronomia, notícies de societat, esports i un llarg etcètera. L'existència de les seleccions esportives al País de Gal·les o Escòcia, per exemple, són uns dels pilars de la seva identitat.

Notareu que hi ha certs elements tradicionals del mallorquinisme polític i cultural que no he esmentat, com són la llengua pròpia o la història. No em malinterpreteu, consider que són cabdals, i la meva militància política en bona part neix i creix lligada a reivindicació de la llengua catalana. 

Però crec i defens que no poden exercir de pal de paller d'una mallorquinitat massiva al segle XXI. 

Evidentment són elements de cohesió comunitària importantíssims, a més d'un bagatge singular acumulat i la nostra principal aportació col·lectiva a la humanitat, i com a tal s'han de crear i impulsar les condicions que n'assegurin la pervivència, i alhora hem de fer que tothom que se senti mallorquí se senti també cridat a conèixer, emprar i estimar la llengua catalana. I, evidentment, cap passa enrere en el just procés de normalització lingüística; tot el meu suport a les valentes dones de MÉS que estan aguantant la dignitat per tal d'assegurar que qualsevol ciutadà es podrà dirigir en català a qualsevol treballador públic de la sanitat balear. No afluixeu!

També hem de convidar tothom que se senti mallorquí a conèixer la nostra història col·lectiva que ell o ella engrandeix amb la seva pròpia. No som terra de grans herois no heroïnes, o tots els que tenim són anònims, però ens han precedit moments d'èpica col·lectiva apassionants, des de les germanies a les grans mobilitzacions ecologistes, per l'autogovern o la llengua passant pels moviments obrers de primeries de segle o la resistència antifranquista.

I així, quan haguem aconseguit un sentiment de mallorquinitat massiu, una consciència col·lectiva ferma, un projecte de país il·lusionant, podrem exercir el nostre dret a la plena sobirania, que és el que ara està passant legítimament a Catalunya, poble amb qui com a MÉS hem demostrat i demostrarem la nostra solidaritat i complicitat en aquests moments difícils, perquè sempre hem estat i estarem devora els pobles que vulguin exercir la democràcia de forma pacífica i lliure. 

Com va dir Vicent Andrés Estellés, res podran contra un poble unit, alegre i combatiu i més prest que tard la República mallorquina serà un fet per tal que tothom que viu i treballa a Mallorca, tothom que viu i està a l'atur a Mallorca, tothom que ha hagut d'emigrar per a treballar fora de Mallorca però se sent mallorquí... perquè tothom visqui millor.

Voldria acabar amb dos fragments de dos poemes d'en Salvador Espriu. 

El primer és:

"Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor."

L'altre, i per acabar, és una interpel·lació que faig meva i amb la que us invoc:

Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."

Moltes gràcies, que visca Mallorca i que el mambo no deixi de sonar!

dimarts, 16 d’abril del 2013

Els "escraches"

A l'Argentina són "escraches"; a Xile, "funas"; a ca nostra encara no hem decidit què dir-ne: "escarni", "escarn", "encalç" o "escratx". 

Es tracta d'un tipus de manifestació en la qual un grup d'activistes es dirigeix al domicili o lloc de treball d'algú a qui es vol denunciar. A l'Espanya se'n parla d'ençà que gent de la Plataforma d'Afectats per els Hipoteques acudeixen a les cases d'alts càrrecs del PP reclamant-los que votin a favor de les mesures que, a través d'una Iniciativa Legislativa Popular, varen obtenir més d'un milió d'avals ciutadans.

El PP ha posat el crit al cel, i ha arribat a comparar-los amb els nazis (no diré la meva opinió sobre aquest comentari, perquè serien paraules massa grosses), i ho ha convertit en un motiu per a desacreditar, més o menys directament, tota la lluita antidesnonaments.

A mi no m'agrada que es vulgui condicionar els representants polítics a través de la seva privacitat; per exemple, com a regidor i com a persona que creu en el dret de les dones a l'avortament em preocuparia que un grup d'aquests filoRouco es plantàs davant ca nostra exigint-me que els votàs una proposta antiavortista. I evidentment crec que això no hauria de canviar mai la meva actuació política, que ve marcada pel que decideix en assemblea el grup que represent.

Fet aquest posicionament general inicial, no crec que es pugui rebutjar sempre una actuació que neix de la desesperació: sens dubte hi ha desesperances que avalen actuacions desesperades. Pos dos exemples que he llegit al blog d'en David Fernàndez, l'un relacionat amb Xile i l'altre amb Itàlia: en el primer, un grup de joves es plantaren al lloc de feina de l'assassí material d'en Víctor Jara; en el segon centenars de persones escridassaren els polítics que pretenien assistir al funeral del jutge antimàfia Giovanne Falcone. Hi tenien dret? Jo crec que sí, foren veus de dignitat davant un sistema podrit. I el mateix diria de la resta de casos que cita en Fernàndez en el seu post, que vos recoman, i d'una gent enganyada que es queda sense casa i no reb solucions justes dels seus representants.

Els escarnis no són un problema, són el símptoma d'un problema: com diu l'amic Toni Noguera, "si la democràcia no només fos anar a votar cada 4 anys... si hi hagués possibilitats d'esmena ciutadana per corregir els incompliments electorals... si els pressupostos participatius, les consultes populars o altres espais de participació ciutadana fossin eines vinculants a les decisions polítiques... si no ens governessin Draghis, agències de qualificacions, troikes, BCE i altres màfies anarcocapitalistes... no hi hauria escraches".

Si els polítics no actuen justament, si no articulen mecanismes per representar en tot moment la voluntat dels seus votants, si obeeixen interessos aliens als populars... el poble es farà escoltar. Cal que es faci escoltar. Com diu un vers del poeta Carles Rebassa "cranc no hi ha que el poble venci!".


dissabte, 18 de febrer del 2012

La Reforma Laboral o el funeral dels drets laborals

Sense cap mena de dubte la Reforma Laboral és una de les mesures del nou Govern que més marcarà les nostres vides, però sabem realment en què consisteix? Descobrim-ho!

ACOMIADAMENT MÉS FÀCIL I BARAT
  • Es rebaixa la indemnització d'acomiadament improcedent o sense causa. Desapareix la indemnització de 45 dies per any, que passen a ser 33 (màxim 24 mensualitats) i s'eliminen els salaris de tramitació.
  • Es permet l'acomiadament col·lectiu o objectiu si l'empresa redueix les vendes o la facturació durant nou mesos, encara que no hi hagi pèrdues. Això fa que pràcticament el 100% dels treballadors puguin ser acomiadats amb 20 dies d'indemnització per any treballat, amb un màxim de 12 mesos.
  • S'elimina l'Autorització Administrativa de l'autoritat laboral per als acomiadaments col·lectius EROs, per la qual cosa l'empresa pot acomiadar directament a desenes o centenars de persones.
  • Facilita l'acomiadament per absentisme: et poden acomiadar per faltar 9 dies en dos mesos, encara que sigui per malaltia o causa justificada.
NO ES REDUEIXEN LES MODALITATS DE CONTRACTE
  • Es crea un nou contracte que poden emprar el 95% de les empreses, que consagra el lliure acomiadament sense motius ni indemintzació durant el primer any. Més temporalitat i més precarietat.
  • El contracte a temps parcial es modifica per poder fer hores extraordinàries; és a dir, te contractaran per 4 hores i faràs les que digui el teu cap, amb les cotitzacions i prestacions a l'aire.
AFECTA LA NEGOCIACIÓ COL·LECTIVA, DEVALUANT ELS CONVENIS COL·LECTIUS
  • L'empresa pot deixar d'aplicar el salari o les condicions laborals del conveni mitjançant un arbritatge obligatori.
  • Si l'empresa pressiona els representants, poden modificar el conveni del sector per a imposar un salari més baix, fins el salari mínim interprofessional;  augmentar la jornada; o modificar qualsevol dret laboral. Qualsevol empresari pot negociar un conveni a la seva empresa amb pitjors condicions per als seus treballadors de forma legal.
  • Els convenis perden la seva vigència 2 anys després de la seva data de finalització; després quedes a mercè de les condicions mínimes de l'Estatut (per exemple, el Salari Mínim Interprofessional, de 641€). Fins ara, si no hi havia acord, el conveni mantenia la seva validesa.
FLEXIBILITAT INTERNA
  • Facilita a l'empresari la modificació unilateral de la jornada, de l'horari, el sistema de rendiment i/o les funcions, entre altres condicions laborals.
  • Permet suspendre o reduir temporalment la jornada de treball, sense autorització administrativa.
DIFERENCIA LES POSSIBILITATS DE TROBAR FEINA
  • Dificulta la contractació d'aturats que no cobrin prestació.
CONDENA ELS JOVES A L'ATUR O A FEINES DE MALA QUALITAT
  • Nou contracte d'aprenentatge desvinculat de la Formació.
  • Contractes a temps parcial amb manco drets i cotitzacions.
FACILITA L'ACOMIADAMENT DELS TREBALLADORS DE LES ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES
  • Se'ls pot aplicar les mateixes causes d'acomiadament establertes per a les empreses privades; així es podran acomiadar els treballadors fixos que han accedit per oposició o per concurs-oposició. Només cal que es compleixin les previsions pressupostàries durant nous mesos, cosa que comprèn la totalitat dels treballadors fixos de totes les Administracions i entitats del sector públic. I s'anuncia una regulació de dimensionament del sector públic per aplicar aquestes mesures als funcionaris de carrera.
Per tot això demà diumenge 19 de febrer a les 12h hores hem d'omplir la Plaça Espanya de Palma en contra d'aquesta Reforma, feta a major glòria de la patronal i en contra dels drets dels treballadors.


divendres, 11 de novembre del 2011

Vés per lliure: defensa els teus drets i vota diferent!!

Demà és un dia completet. A les 18:00 ens hem de manifestar a la plaça d'Espanya per defensar els nostres drets...

...i a les 23:00 ballarem a Esporles per deixar clar que anam per lliure i votam diferent!!!

dijous, 10 de novembre del 2011

Noces per la Igualtat


Ahir els JEN vàrem celebrar l'acte "Noces per la Igualtat" per reivindicar el dret dels homosexuals a casar-se en les mateixes condicions que els heterosexuals.

A mi em va tocar ser el mestre de cerimònies. Vos deix el que hi vaig llegir:
Benvolgudes i benvolguts,
moltes gràcies a tots per ser avui aquí.
I benvingudes i benvinguts, Mada i Xisca, Albert i Xesc. Avui vosaltres no sou aquí a títol individual, sinó per a representar els drets d'una estirp perseguida durant mil·lennis, una gent que vol, simplement, tenir els mateixos drets i els mateixos deures que qualsevol altre ciutadà o ciutadana. Teniu l'altíssim honor de representar, de forma lúdica però fortament reivindicativa, la lluita per a la igualtat i contra la marginació i la persecució més antiga de la humanitat. I aquesta lluita és seva, és vostra, és nostra; no pensam ni un sol moment en si ens afecta individualment: perquè quan un home pega a una dona ens pega a nosaltres; perquè quan un immigrant és apallissat, nosaltres som apallissats; perquè quan es gira l'esquena a qualcú per ser diferent, se'ns està girant l'esquena a tots; perquè la igualtat és cosa de tots, i només entre tots podrem vèncer la discriminació (en qualsevol de les seves formes) que podreix les societats des del seu si. Per assumir la veu d'un col·lectiu però també la veu de tot un poble que clama igualtat i llibertat, moltes gràcies.
Alguns no volen aquesta igualtat. Duen mitra, dirigeixen diaris i televisions, i presideixen partits. Són poderosos, i duen dins ells un odi i una por covats durant segles; se senten ofesos per la llibertat i la diferència que nosaltres representam ara aquí i cada dia al carrer. Però és igual, nosaltres som més. I la raó ens fa costat. Estam cridats a guanyar la lluita sempiterna per la justícia, perquè cal ser maniqueus i ser conscients que lluitam en el costat dels bons.
Comencem amb la cerimònia de matrimoni, perquè just es pot anomenar així. Tenim els mateixos drets i tendrem el mateix nom. Els que justifiquen el seu odi amb la relació etimològica de matrimoni amb mater (“mare” en llatí), segur que relacionen patrimoni amb pater (“pare” en llatí) i per tant deuen defensar que només un mascle pot ser posseïdor de béns. Vos assegur que no només és una broma per mostrar l'absurditat d'aquesta posició, ja que homofòbia i masclisme van sempre de la mà.
Ara en David Abril, com a padrí de n'Albert i en Xesc, vos vol llegir un poema d'en Miquel Martí i Pol. [...] 
I en Toni Noguera vol dedicar a na Mada i na Xisca un poema de na Maria Mercè Marçal. [...]
Ara podeu dir els vostres vots:
Mada i Xisca: Prometem reivindicar la igualtat legal de totes les persones, independentment de la seva orientació sexual.
Xesc i Albert: Prometem no tenir només una actitud defensiva dels drets ja adquirits. A més de defensar-los, lluitarem pels drets dels col·lectius LGTB a tots els àmbits de la societat.
Ara responeu: Voleu que el 20 de novembre guanyi la tolerància?
Mada, Xisca, Xesc, Albert: Sí, vull.

Per tot això, i en nom de la coalició PSM-IniciativaVerds-Entesa, declar que lluitarem amb dents i ungles per a què aquests matrimonis es poguin seguir celebrant i que ningú s'hagi d'amagar d'estimar, a la manera de cadascú, com una mala cosa.
Podeu besar-vos o no besar-vos. Podeu fer el que volgueu. Això sí, dia 20 PENSAU DIFERENT!!

divendres, 14 d’octubre del 2011

Poder eradicar 92 vegades la fam

Llegint aquesta notícia m'ha vengut al cap una profecia dels indis Cree:
Només quan haureu tallat el darrer arbre,
quan haureu emmetzinat el darrer riu,
quan haureu pescat el darrer peix,
vos n'adonareu que els doblers no es poden menjar.
Vos recoman aquest article. I després, just després, podem parlar dels bancs.

diumenge, 25 de setembre del 2011

Som molt més que dos

En aquests temps incerts de nous atacs dels enemics de sempre, dedic aquest post a tots aquells amb qui lluit i amb qui estim.





Tus manos son mi caricia
mis acordes cotidianos
te quiero porque tus manos
trabajan por la justicia

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos

tus ojos son mi conjuro
contra la mala jornada
te quiero por tu mirada
que mira y siembra futuro

tu boca que es tuya y mía
tu boca no se equivoca
te quiero porque tu boca
sabe gritar rebeldía

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos

y por tu rostro sincero
y tu paso vagabundo
y tu llanto por el mundo
porque sos pueblo te quiero

y porque amor no es aureola
ni cándida moraleja
y porque somos pareja
que sabe que no está sola

te quiero en mi paraíso
es decir que en mi país
la gente viva feliz
aunque no tenga permiso

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.

           Te quiero, Mario Benedetti.

dilluns, 30 de maig del 2011

Que ho sàpiguen els bancs: treu 155€ per una Democràcia Real Ja!!!

Proposta del Moviment 15M:

Ja tenim preparada la primera acció no violenta de lluita massiva i conjunta. Ajuda'ns a difondre-la, participa-hi allà on te trobis!!!

Els bancs i els especuladors han estat els principals causants de la crisi, per la qual cosa seran l'objectiu del nostre primer atac no violent.

Avui, dia 30 de maig manifestarem la nostra indignació en contra de l'abús que practiquen els bancs no només contra els ciutadans de forma independent sinó també contra els estats.

Posem avui en marxa un acte pacífic i subtil, però prou contundent i cridaner per mostrar amb claredat la indignació que sentim, i també la nostra fortalesa i compromís per arribar fins al final. Posem avui en marxa el primer atac no violent que mostrarà al món la nostra imaginació, determinació i compromís per assolir l'objectiu de veure complerta la nostra reivindicació final: instaurar una democràcia real.

Fem una crida a totes aquelles persones que estiguin d'acord amb les nostres reivindicacions, a participar en una retirada massiva de capital de les entitats bancàries dia 30 de maig.

Si ho estàs, et proposam treure en un sol moviment bancari la quantitat de 155 € del teu compte corrent. L'operació la pots realitzar al llarg de tot el dia, preferiblement acudint a les sucursals o utilitzant els caixers automàtics (en aquest cas hauran de ser 150€).


Jo ja ho he fet, i tu? Tenim més poder del que ens pensam: nosaltres feim anar el sistema, i no ells. Si el sistema va en contra nostra, el podem canviar. Que ho sàpiguen!

dilluns, 2 de maig del 2011

El treball just triomfarà

Avui que ja no és el dia de la mare ni el del treballador (condicions que se solen fusionar per a la immensa mitja totalitat de la humanitat), he recordat una cita de n'Eduardo Galeano:
"La división internacional del trabajo consiste en que unos países se especializan en ganar y otros en perder."
Hi estic d'acord, i encara la parafrasejaria dient:
"Lo que llamamos mercado laboral consiste en que unas personas se especializan en ganar y otras en perder."
Hi consentirem?

divendres, 18 de febrer del 2011

Revolucions, revoil·lusions

El joc de paraules entre revolució i il·lusió no és meu, tot i que m'agradaria ser l'autor d'una idea tan bona: era el lema del darrer congrés d'EU a les Illes Balears. Estic segur que me'l deixen, i és que en aquests moments el trob encertadíssim per descriure el que està passant a diversos indrets d'aquest planeta on vivim.

No sóc cap expert en política internacional, així que vos xerr des del cor i no des del cap: l'ona de protestes a Tunísia, el Cairo, Iemen o Jordània m'il·lusionen, em fan veure que això del postmodernisme i el triomf de l'individualisme que tant ens venen és en realitat un opiaci verbal, i que el poble ho pot tot sense necessitar cap arma. Aquests aixecaments populars, o el de l'any passat a Teheran, no tenen relació amb la religió; de fet, tot i que sigui sistemàticament silenciat, hi ha un moviment molt semblant a un país amb pocs seguidors de Mahoma com és Islàndia (si no el coneixeu, per favor cercau-ho al google o clicau aquí). Les aspiracions dels que protesten ens resulten familiars a tots els joves del món: feina i justícia, participació a la política i llibertat d'expressió. Al meu entendre, no estam assistint a extremismes ni a un xoc de civilitzacions, sinó a un nou episodi en la lluita intemporal per la llibertat i la justícia.

És cert que moviments integristes i/o poc democràtics poden tenir la voluntat d'aprofitar aquest moment caòtic per voler imposar les seves tesis, aprofitant que les revolucions no tenen cap lideratge clar sinó que són la suma de la insatisfacció col·lectiva; o que els lobbies occidentals voldran ficar-hi cullerada i intentaran que tot canviï per a què tot segueixi igual. Però no crec que els tirs vagin per aquí, no era això el que demanaven els milers de joves que per primera vegada han emprat el facebook i el twitter per enderrocar llurs governs. Demanaven, ampliant Blas de Otero, la feina, la pau i la paraula. I res pus. I això, què voleu que vos digui, m'il·lusiona.

Islandesos, tunesins o egipcis tenen ara el futur en les seves mans. La pregunta que hem de fer-nos és: l'hi tenim nosaltres?

Com en el maig del 68, recercam davall les llambordes; si no hi trobàrem la platja, per ventura hi trobarem el gessamí

divendres, 12 de novembre del 2010

Bicicletada "SALVEM SES FONTANELLES"



Els JEN i el PSM de Palma hem organitzat aquesta bicicletada reivindicativa per mirar d'evitar que construeixin un macro centre comercial a la zona de ses Fontanelles, la darrera zona humida de Palma. Vos convid a venir-hi perquè crec que s'ho val!

Vos deix amb l'escrit que hem enviat en Toni Verger i jo explicant una mica el perquè de tot plegat:

Per què feim la Bicicletada Reivindicativa “Salvem ses Fontanelles!”?

72 hores després de perdre les eleccions, Catalina Cirer va concedir una llicència per a què l’empresa Aqua Magica construís un gran centre comercial sobre la darrera zona humida de Palma, Ses Fontanelles. Des del PSM-EN ens hi oposàrem de bon principi per l’impacte medioambiental, per l’impacte socioeconòmic (un nou Portopí a can Pastilla, a més d’innecessari, feriria de mort el petit i mitjà comerç de tota la zona) i per la baixesa democràtica d’una llicència de gran envergadura atorgada per un govern en funcions. I no érem nosaltres sols: els veïnats, les entitats ecologistes i els comerciants varen constituir la Plataforma “Salvem ses Fontanelles”.

Durant aquesta legislatura, gràcies a la Llei de Mesures Urgents, es va inviabilitzar la construcció sobre la zona humida, però hi ha intenció de desplaçar el centre comercial al lateral de ses Fontanelles, on segueix afectant la fauna i la flora, així com un seguit d’elements etnològics que s’han de defensar.

No acceptam que se’ns torni a vendre un mal menor com l’única opció possible. Seguim dient NO al centre comercial de ses Fontanelles, ni sobre la zona humida ni al lateral.

Per això us demanam que hi vengueu, perquè la força és nostra, podem i hem de salvar ses Fontanelles. Íntegrament.

Fins dissabte!

dijous, 16 de setembre del 2010

ASSUMIRÀS LA VEU D'UN POBLE / ELS JEN-PSM A LA DIADA DE CATALUNYA


Un any més, els illencs hi vàrem esser; com diu el company Toni Trobat "com el 1714 però sense fer de mariners o artillers. Festa sí, lluita també!".

Hi hi va haver lluita, i hi va haver festa. Reivindicant i festejant que sense les illes no hi ha país, i que tot país té dret a decidir el seu futur.

I mentre caminàvem cap a Arc de Triomf, rodejat de gent coneguda i estimada que vol construir un país lliure, just, sostenible i solidari, vaig recordar unes paraules del sud...

ASSUMIRÀS LA VEU D'UN POBLE

Assumiràs la veu d'un poble
i serà la veu del teu poble
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs sed,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentres dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les sil.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntad d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat
com no sia la del teu poble.

Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
Vicent Andrés Estellés

dimecres, 25 de febrer del 2009

26 de febrer: referèndum a la UB!


Hola a totes i tots,

supòs que tots ho sabíeu, però per si de cas vos refresc la memòria:

Demà (dijous 26 de febrer) els estudiants i estudiantes de la Universitat de Barcelona estan cridats a participar en un REFERÈNDUM sobre l'anomenat "Pla Bolonya". La pregunta formulada és:

S'ha de paralitzar l'aplicació de l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior (EEES), conegut com a Procés de Bolonya, per iniciar un procés de debat sobre el futur de la universitat pública?

Crec que tots, des dels més activistes antibolonya fins als més escèptics amb la lluita, reconeixem que ha mancat debat, i que aquest serà a la força positiu. Ara no es tracta de decidir Bolonya sí o Bolonya no, simplement de fer un stop en el camí per parlar-ne més i millor. Per tot això vos anim a VOTAR SÍ.

Pensau que per a que el referèndum sigui vinculant la participació ha de superar la de les darreres eleccions al Claustre, o sigui que votar i demanar als vostres amics, companys i amants que també votin.

Aquest referèndum ha costat molt, i és una oportunitat històrica; també és un deure històric participar-hi.

Salut!

PS: Estaria bé que enviéssiu aquest text (o un altre de semblant) a tothom que coneixeu i que estudii a l'UB. Si no hi estudiau i el rebeu, segur que coneixeu gent que sí que ho fa! Pensau que la decissió pot provocar un efecte en cadena a les altres universitats!