Pregó commemoratiu del desembarcament del Rei En Jaume a Santa Ponça

Calvianers i calvianeres,
mallorquins i mallorquines,
turistes que encara sou per aquí,

bon vespre a tothom,

abans de res, permeteu-me donar les gràcies a l'agrupació de MÉS per Calvià i de forma molt especial al regidor i amic Rafel Sedano per haver confiat en mi avui.

Sóc un assidu d'aquest acte. Intentant recordar, crec que no he fallat mai del 2010 ençà, quan na Rosa Barceló va exercir de pregonera i encara se celebrava a la capella de Sa Pedra Sagrada. Així, i sota la protecció sempre amable de na Dolors primer i en Rafel ara, han passat els anys i els pregons, sincerament sense que mai pensàs que em tocaria a mi pronunciar-lo.

Però ja que m'heu fet confiança, esper estar-hi a l'altura. No dels pregoners il·lustres que m'han precedit, sinó almanco de les vostres expectatives.

Fa 788 anys, un rei i la seva host desembarcaren prop d'aquí. Es va iniciar una conquesta que culminà -a excepció d'uns quants focus de resistència- el 31 de desembre d'aquell mateix any, amb la presa i saqueig de Madina Mayurqa, la capital. 

S'acabava així un període -el musulmà- i se n'iniciava un altre -el cristià-, però sobretot moria un món i en naixia un de nou. A Mallorca els fets de 1229, des del 10 de setembre al 31 de desembre (ja feliçment Diada oficial), i encara més el repoblament posterior, suposen l'eliminació d'un poble i el naixement d'un de nou. 

Aquí permeteu-me recordar uns versos d'en Guillem d'Efak, en què parla del desembarcament i de la guerra que avui recordam:

Digué que aquestes fetes 

sols són per bons cristians; 

ens feu lluitar per veure 

la nostra Fe triomfant. 

Però no pensà a dir-nos, 

que darrera els penons, 

creu alçada i banderes 

venien els senyors. 

Però no pensà a dir-nos, 

no pensà a dir-nos, no, 

que d'aquesta conquesta 

entre ells faran partions. 

Tampoc no pensà a dir-nos 

que és el comerciant 

qui, amb el mar sense moros, 

farà negocis grans. 

Tampoc no pensà a dir-nos 

que sols la nostra part 

fou i és suar la terra 

que regàrem amb sang 

tant cristians com moros, 

tant moros com cristians. 

Aquesta gent que havia de suar la terra que havia regat amb la seva pròpia sang és el poble que d'una forma més o manco continuada i d'una forma més o manco homogènia s'ha vengut considerant a si mateix, fins el dia d'avui, el poble mallorquí. 

Els segles després de la conquesta la identitat mallorquina es va definir -d'una forma simplificada- per l'origen europeu, la religió cristiana, la llengua catalana, la fidelitat a un determinat rei i un sistema socioeconòmic estamental primer i senyorial-caciquil després.

Aquest esquema d'autodefinició roman vigent fins entrat el segle XX, podríem dir que fins mitjan segle XX, en què entra en crisi com entren en crisi totes les identitats col·lectives.

Quan pensava què podia aportar jo a una commemoració així, vaig pensar que en el debat sobre el sobre el canvi de la Diada vaig insistir que havia de ser una jornada per reflexionar sobre què i què volem ser els mallorquins.

Per això avui us propòs que ens plantegem:

Què és ara ser mallorquí o mallorquina? 

Com ens podem autodefinir? 

Ens podem autodefinir? 

Segueixen vigents les identitats col·lectives en el món individualitzat i globalitzat en què vivim?

L'expressió shakesperiana “to be or not to be, that is the question” (ser o no ser, aquesta és la qüestió) ha estat replantejada per alguns moviments feministes, LGTBI i de minories ètniques dels Estats Units pel clam “to belong or not to belong, that is the question” (pertànyer o no pertànyer, aquesta és la qüestió). 

Si partim de la tesi que la pròpia identitat es construeix sempre respecte l'altri, en un joc de semblances i divergències, és innegable que anam construint comunitats de semblants amb qui compartim més trets definitoris. Aquestes comunitats també s'interrelacionen entre elles amb el mateix joc de semblances i divergències i acaben constituint pobles. 

Tanmateix, és evident que els esquemes amb què plantejam aquestes identitats no poden ser els mateixos que fa cent anys, ni tan sols que fa cinquanta anys. I això especialment a una identitat amenaçada com la nostra, que no té un estat i tota la seva infraestructura creant consciència col·lectiva; no debades el “to belong or not to belong” és plantejat per feministes, grups LGTBI i minories ètniques, que tampoc interessen a la superestructura estatal, capitalista i patriarcal.

Les identitats en la globalització i la postmodernitat s'han de definir contínuament, perquè ja no existeix una solidesa, una permanença pròpia d'altres temps. Les nacions actuals no poden ser definides per qüestions transcendents als ciutadans i ciutadanes que les conformen, perquè aquests ciutadans i ciutadanes varien, es mouen, es redefineixen perquè els altres a partir dels quals es defineixen a si mateixos també varien i es mouen. 

És la modernitat líquida del sociòleg i filòsof polonès Zygmunt Bauman. 

La nova identitat mallorquina que propòs -i molts altres a més de jo-, la nova mallorquinitat que hem de construir entre tots i que el mallorquinisme social, cultural i polític hauria de tenir com a referent, és líquida perquè es produeix en un món líquid. 

No tenim les mateixes armes que identitats més potents, així que just podrem triomfar si ens adaptam millor a aquest nou món.

Ara adaptaré al nostre cas unes paraules de n'Amadeu Mesquida, un politòleg vinculat a Compromís i un dels màxims exponents de la renovació del valencianisme:

Els nacionalismes clàssics dels estats nacionals han cercat sempre la fidelitat exclusiva i excloent dels seus ciutadans a la seva nació. Això podia tenir cert sentit en un moment històric on l’estat nacional era totpoderós. Però, què hi podem esperar ara que els estats han perdut sobirania per dalt i per baix i que els moviments migratoris s’han tornat incontrolables? Idò que els nacionalismes que demanen fidelitat exclusiva i excloent perden el sentit, perquè la pluralitat i compatibilitat d’identitats es trasllada també al terreny de les identitats nacionals. 

Avui en dia hi ha mallorquins que se senten només mallorquins, només espanyols, espanyols i mallorquins, espanyols i equatorians, marroquins, pakistanesos i mallorquins... les combinacions són infinites. Per tant la identitat nacional avui en dia té una dimensió molt més individual (sense perdre la seva dimensió col·lectiva). 

La meva tesi (que és la seva tesi) sobre la mallorquinitat líquida és bàsicament que el mallorquinisme no ha de ser qui negui o amagui aquesta pluralitat existent, ni tan sols qui la consideri un problema o un maldecap, sinó qui la tregui a la llum i la posi en valor. 

Si el mallorquinisme defensa una postura d’identitat excloent i cerca el xoc frontal amb l’espanyolisme acaba perdent, sempre, perquè l’espanyolisme té més força, més acceptació i més mitjans de nacionalització. Per contra, agafar la bandera de la pluralitat i la diversitat identitària és ser conseqüent amb la realitat de la nostra societat i és lligar-la a l’àmbit individual a l’hora que planteges l’àmbit col·lectiu com una qüestió deslligada de sentiments on prima la racionalitat i la utilitat.

Es tracta de plantejar que les identitats no tenen persones, que són les persones les que tenen identitats. Des d’aquesta concepció de la identitat, aquesta pot ser utilitzada per l’individu, utilitzada perquè l’individu li troba una utilitat, segons el lloc, el moment o el context. 

“Útil”. Aquesta és la paraula clau. 

Hem de crear una mallorquinitat útil. La gent ha de voler ser mallorquina perquè ser mallorquina ha de significar viure millor, tenir un projecte col·lectiu de justícia social, de millor finançament, de defensa del territori i el medi ambient, de radicalitat democràtica, d'administració de qualitat, de feminisme, de solidaritat, d'economia dinàmica, d'excel·lència educativa, d'interculturalitat... 

Hem de posar en valor el nostre autogovern, que malgrat les seves infinites mancances, ha fet que visquem millor, amb un Regne d'Espanya quasi sempre en contra. Si un petit autogovern ens ha servit per millorar, qui no voldria apuntar-se a un major autogovern?

Hem d'abandonar el pessimisme i l'autocrítica displicent i canviar-los per un orgull col·lectiu contagiós, constructivament crític però que posi en valor que ser mallorquí i mallorquina, que sentir-se mallorquí i mallorquina mola. 

Abans he parlat d'interculturalitat, i aquí un exemple d'orgull: és el mallorquinisme que te com un dels seus emblemes un poeta d'origen africà com és en Guillem d'Efak, i és el mallorquinisme polític que ha duit un negre -i ho dic així perquè sé que ell sap que la seva negritud té un poder simbòlic i normalitzador importantíssim- a una batlia mallorquina. Val a dir que les nostres institucions encara no són tan plurals com ho és la societat, i ho dic sense dramatisme perquè és normal que la ciutadania recentment vinguda tardi a incorporar-s'hi; però qui ho ha de fer hem de ser nosaltres, i serà millor quan abans ho facem.

Hem de crear elements col·lectius de referència col·lectiva. A més d'unes institucions i una administració pròpia que ens autocentri mentalment -aquí la meva enhorabona a la recent proposta de constituir a la fi un cos propi de policia-, hem d'autoreferenciar-nos amb qüestions que tradicionalment s'han trobat més naïfs però que tenen un abast impressionant: literatura, música, sèries, gastronomia, notícies de societat, esports i un llarg etcètera. L'existència de les seleccions esportives al País de Gal·les o Escòcia, per exemple, són uns dels pilars de la seva identitat.

Notareu que hi ha certs elements tradicionals del mallorquinisme polític i cultural que no he esmentat, com són la llengua pròpia o la història. No em malinterpreteu, consider que són cabdals, i la meva militància política en bona part neix i creix lligada a reivindicació de la llengua catalana. 

Però crec i defens que no poden exercir de pal de paller d'una mallorquinitat massiva al segle XXI. 

Evidentment són elements de cohesió comunitària importantíssims, a més d'un bagatge singular acumulat i la nostra principal aportació col·lectiva a la humanitat, i com a tal s'han de crear i impulsar les condicions que n'assegurin la pervivència, i alhora hem de fer que tothom que se senti mallorquí se senti també cridat a conèixer, emprar i estimar la llengua catalana. I, evidentment, cap passa enrere en el just procés de normalització lingüística; tot el meu suport a les valentes dones de MÉS que estan aguantant la dignitat per tal d'assegurar que qualsevol ciutadà es podrà dirigir en català a qualsevol treballador públic de la sanitat balear. No afluixeu!

També hem de convidar tothom que se senti mallorquí a conèixer la nostra història col·lectiva que ell o ella engrandeix amb la seva pròpia. No som terra de grans herois no heroïnes, o tots els que tenim són anònims, però ens han precedit moments d'èpica col·lectiva apassionants, des de les germanies a les grans mobilitzacions ecologistes, per l'autogovern o la llengua passant pels moviments obrers de primeries de segle o la resistència antifranquista.

I així, quan haguem aconseguit un sentiment de mallorquinitat massiu, una consciència col·lectiva ferma, un projecte de país il·lusionant, podrem exercir el nostre dret a la plena sobirania, que és el que ara està passant legítimament a Catalunya, poble amb qui com a MÉS hem demostrat i demostrarem la nostra solidaritat i complicitat en aquests moments difícils, perquè sempre hem estat i estarem devora els pobles que vulguin exercir la democràcia de forma pacífica i lliure. 

Com va dir Vicent Andrés Estellés, res podran contra un poble unit, alegre i combatiu i més prest que tard la República mallorquina serà un fet per tal que tothom que viu i treballa a Mallorca, tothom que viu i està a l'atur a Mallorca, tothom que ha hagut d'emigrar per a treballar fora de Mallorca però se sent mallorquí... perquè tothom visqui millor.

Voldria acabar amb dos fragments de dos poemes d'en Salvador Espriu. 

El primer és:

"Diverses són les parles i diversos els homes,

i convindran molts noms a un sol amor."

L'altre, i per acabar, és una interpel·lació que faig meva i amb la que us invoc:

Ara digueu: "Ens mantindrem fidels

per sempre més al servei d'aquest poble."

Moltes gràcies, que visca Mallorca i que el mambo no deixi de sonar!

Ressuscitat en cada braç que s'alça per defensar el poble del domini explotador

Vos penj la carta que en Miquel Ensenyat ha dirigit al Bisbe de Mallorca arran del comunicat de la Conferència Episcopal Espanyola en què es demana no votar partits que estiguin a favor del matrimoni homosexual:

Benvolgut don Jesús Murgui:

He llegit amb consternació que heu manat a totes les parròquies de Mallorca que aquest diumenge llegeixin una circular en la qual l’Església de Mallorca recomana als catòlics que no votin aquelles opcions polítiques que defensen el matrimoni entre homosexuals, seguint els dictàmens de la Conferència Episcopal Espanyola. Em sorprèn profundament que l’Església ens consideri, als gais i lesbianes, el principal problema en aquests moments de crisi, penúries i dolor per a moltes famílies de Mallorca. El Consell Econòmic i Social ens acaba de recordar que un 23,5% de les famílies de Balears ja viuen en situació de pobresa. Som la comunitat on més s’han incrementat les desigualtats socials.

Com a creient que sóc, m'identific més amb Joan XXIII, aquell Papa ja major, que havia de ser un Papa de transició i que, en plena guerra freda, manifestà: “això fa olor de floridura, obriu les finestres i que entri aire fresc”. I convocà el Concili Vaticà II, que obrí les portes de l’Església de pinta en ample, en un esperit renovador sense precedents. Portes, que ben aviat els moviments reaccionaris com l’Opus Dei, entre d'altres, es preocuparen de tancar per por de no constipar-se.

Com m’hagués agradat sentir el Bisbe denunciant les desigualtats a la nostra terra, o el monopoli de les multinacionals farmacèutiques que s’enriqueixen sense cap escrúpol ni un amb els fàrmacs que tracten epidèmies provocades per manca de precaucions en les relacions sexuals, mentre diàriament milers i milers de persones a Àfrica , Àsia i Amèrica moren de SIDA. O denunciant l’explotació dels recursos naturals i de la riquesa dels països del Sud, mentre la seva immensa població pateix fam i pobresa extrema...

Com m’hagués agradat un bisbe compromès, elegit entre els molts de capellans o religiosos compromesos que tenim a Mallorca i no vingut d'una Església que gira l'esquena als qui més la necessiten.

No, els catòlics no podem votar partits que defensen l'amor i el matrimoni de gais i lesbianes i per tant la igualtat d’oportunitats, talment com ho manifesta la Declaració Universal del Drets de les Persones, però podem votar partits que retallen prestacions als pobres per a enriquir encara més els poderosos. Podem votar partits que promouen guerres injustes, si és que existeixen guerres justes, que venen armes i donen suport a dictadors. Podem votar partits que han pervertit una tasca tan noble com la política amb la seva corrupció.

Vós, senyor Bisbe, actuau com aquells que a Amèrica del Sur perseguiren els seguidors de la Teologia de l'Alliberament. Per a ells, per a vós, i utilitzant les paraules d’un sacerdot, Helder Camara “si jo don menjar als pobres sóc un sant, però si em deman per què els pobres no poden menjar, sóc un comunista".

Afortunadament, don Jesús, hi ha una Església que no combrega amb aquesta Església. Una Església que pensa per ella mateixa, que no necessita dels preceptes d’una altra Església poderosa, aïllada de la realitat i que torna fer olor de floridura. Una Església que dóna menjar als pobres i es qüestiona contínuament per què els pobres no poden menjar. I recordi, sr Bisbe, que d’aquesta Església vostè també n’és el pastor.

Miquel Ensenyat Riutort

Candidat al Congrés dels Diputats per la Coalició PSM-IniciativaVerds-Entesa

Fa temps que no dedic un post, però avui toca: dedicat al rei David (sí, l'esquàlid que va guanyar en Goliat) i al seu amor vers Jonatan, per la mort del qual va escriure aquests versos: "Jonatan jeu mort a les altures./ Quin dolor sento per tu,/ germà meu, Jonatan,/ tant com m'encisaves!/ El teu amor m'era més meravellós/ que l'amor de les dones" (2n Samuel, 1, 25-26).










I ara vos deix amb una mescla dels sons nicaragüencs dels Mejía Godoy i dels cubans de n'Elsa Baeza. Si pogués creure, creuria en aquest Crist obrer!

CREDO CAMPESINO 


Creo señor firmemente
que de tu pródiga mente
todo este mundo nació;
que de tu mano de artista
de pintor primitivista
la belleza floreció;
las estrellas y la luna
las casitas, las lagunas,
los barquitos navegando
sobre el río rumbo al mar,
los inmensos los cafetales,
los blancos algodonales
y los bosques mutilados
por el hacha criminal.

Creo en Vos
arquitecto, ingeniero
artesano, carpintero
albañil y armador.

Creo en Vos
constructor de pensamiento,
de la música y el viento,
de la paz y del amor.


Yo creo en Vos, Cristo obrero,
luz de luz y verdadero,
unigénito de Dios.
Que para salvar al mundo
en el vientre humilde y puro
de María se encarnó.
Creo que fuiste golpeado,
con escarnio torturado,
en la cruz martirizado
siendo Pilatos pretor;
el romano imperialista,
puñetero, desalmado,
que lavándose las manos
quiso borrar el error.

Creo en Vos
arquitecto, ingeniero
artesano, carpintero
albañil y armador.

Creo en Vos
constructor de pensamiento,
de la música y el viento,
de la paz y del amor.

Yo creo en Vos compañero
Cristo humano, Cristo obrero
de la muerte vencedor.
Con tu sacrificio inmenso
engendraste al hombre nuevo
para la liberación.
Vos estás resucitando
en cada brazo que se alza
para defender al pueblo
del dominio explotador.
Porque estás vivo en el rancho,
en la fábrica en la escuela.
Creo en tu lucha sin tregua
creo en tu resurrección.

Creo en Vos
arquitecto, ingeniero
artesano, carpintero
albañil y armador.

Creo en Vos
constructor de pensamiento,
de la música y el viento,
de la paz y del amor.

Gora Euskal Herria, bakea gora!

I avui més que mai, em ve a la memòria una cançó que ma mare escoltava de jove.

I avui més que mai, crid a ple pulmó gora Euskal Herria, bakea gora! Visca el País Basc, visca la pau!


EL PAIS BASC

Tots els colors del verd
sota un cel de plom
que el sol vol trencar.
Tots els colors del verd
en aquell mes de maig.

Portava el vent la força
d'un poble que ha sofert tant.
Portava la força el vent
d'un poble que ens han amagat.

Tots els colors del verd
sota un cel ben tancat.

I l'aigua és sempre vida
entre muntanyes i valls.
I l'aigua és sempre vida
sota la grisor del cel.

Tots els colors del verd
en aquell mes de maig.

És tan vell i arrelat,
tan antic com el temps
el dolor d 'aquella gent.
És tan vell i arrelat
com tots els colors del verd
en aquell mes de maig.

Tots els colors del verd,
gora Euskadi, diuen fort
la gent, la terra i el mar
allà al País Basc.
















PS: hi ha una dreta espanyolista (des de periodistes a polítics) que està demostrant que el final d'ETA l'entristeix més que no l'alegra. Des d'aquí li vull enviar un missatge: anau-vos-en a la merda.

Cap a la tercera

Per acabar amb totes les reminiscències de l'antic règim i per una democràcia completa, vuitanta anys després seguim cridant "República!!".

I si teniu cinc minutets, vos recoman el comunicat dels JEN Educació i República, escrit per na Xisca Prats.

El post d'avui va dedicat, evidentment, a la memòria d'aquells que varen morir en mans de la barbàrie defensant la llibertat i la justícia al seu país, al nostre.

Sense senyal...

Sense senyal

TV3 ja no es pot veure enlloc del País Valencià des d’aquest dijous, 17 de febrer de 2011, a dos quarts de deu del vespre, després de 26 anys d'emissió

La llibertat d'informació, la llibertat pura i nua, i l'espai de comunicació en llengua catalana reben, d’aquesta manera, un colp immens.

Durant vint-i-quatre hores aquest web estarà tancat com a mostra de repulsa per la pèrdua d'una finestra de comunicació i perquè siguem ben conscients que és una derrota de tot el país, una derrota que ens afecta a tots, onsevulla que residim.

#sensesenyal #volemTV3

PS: Si qualcú sap co es deixa sense senyal efectiva un blog de blogspot, que per favor ho digui!

26 de febrer: referèndum a la UB!

Hola a totes i tots,

supòs que tots ho sabíeu, però per si de cas vos refresc la memòria:

Demà (dijous 26 de febrer) els estudiants i estudiantes de la Universitat de Barcelona estan cridats a participar en un REFERÈNDUM sobre l'anomenat "Pla Bolonya". La pregunta formulada és:

S'ha de paralitzar l'aplicació de l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior (EEES), conegut com a Procés de Bolonya, per iniciar un procés de debat sobre el futur de la universitat pública?

Crec que tots, des dels més activistes antibolonya fins als més escèptics amb la lluita, reconeixem que ha mancat debat, i que aquest serà a la força positiu. Ara no es tracta de decidir Bolonya sí o Bolonya no, simplement de fer un stop en el camí per parlar-ne més i millor. Per tot això vos anim a VOTAR SÍ.

Pensau que per a que el referèndum sigui vinculant la participació ha de superar la de les darreres eleccions al Claustre, o sigui que votar i demanar als vostres amics, companys i amants que també votin.

Aquest referèndum ha costat molt, i és una oportunitat històrica; també és un deure històric participar-hi.

Salut!

PS: Estaria bé que enviéssiu aquest text (o un altre de semblant) a tothom que coneixeu i que estudii a l'UB. Si no hi estudiau i el rebeu, segur que coneixeu gent que sí que ho fa! Pensau que la decissió pot provocar un efecte en cadena a les altres universitats!

En el nom de Bolonya

Darrerament el nom de Bolonya està en boca de tots; la ciutat, famosa per la seva salsa, ha esdevengut el símbol que uns combateixen i altres defensen. Però què és el Pla de Bolonya? En realitat és una declaració bastant generalista que varen firmar 29 països bàsicament per a avançar cap a la convergència universitària europea: els ensenyaments s'estructuraran en grau, màster i doctorat, facilitant l'homologació entre països de la UE; es clarificarà la formació rebuda per cada estudiant; en la distribució de crèdits (ara ECTS) es tendran en compte les hores de classe però també la feina feta per l'alumne a casa... Fins aquí poc a dir-hi -matitzacions apart-, avançar en la construcció europea em sembla més que desitjable. El problema és que la UE no té competències en educació, i per tant es deixa en mans dels estats signants el desenvolupament legislatiu del Pla; i és aquí quan comencen els problemes, ja que en el nom de Bolonya els estats aprofiten per dur a terme reformes universitàries que res tenen a veure amb la construcció europea. En el nom d'Europa ens han ficat molts de gols, i aquest n'és un altre exemple.

El govern espanyol i les autonomies (que es reparteixen les competències en universitat), amb la LOU, la LUC (a Catalunya), la LCSUV (al País Valencià)... han aprofitat la reforma per incloure punts que sí que des d'aquí critic obertament:

1) No es facilita la movilitat europea i l'homologació: la majoria dels països europeus han fet graus de tres anys i màsters de dos; aquí hi haurà graus de quatre anys i màsters d'un o dos.

2) Bolonya no parla de l'entrada de l'empresa privada a les universitats públiques i mercantilització dels estudis; un exemple d'això són la creació a la UB del Consell Social (on les empreses hi tenen un pes molt important) que resta competències al Claustre (molt més democràtic) o l'article 14 de la LOU segons el qual s'ha de promoure el finançament privat de l'activitat universitària. Certament Bolonya anima als països a cercar mecanismes per a invertir més a la universitat, però això no vol dir necessàriament tocar a la porta de les empreses... pensau: qui invertirà a carreres sense rendiment empresarial (per exemple les que jo estic estudiant, Clàssiques i Polítiques)? i en les carreres que si interessen al capital, es mantendrà la independència de recerca? les empreses farmacèutiques donaran suport a una investigació excel·lent sobre una malaltia que pateixen 4 persones o primaran la rentabilitat?

Ja fa temps que els empresaris volen entrar en les universitats: l'Organització Mundial del Comerç el 1995 amenaçava amb acabar amb el finançament públic qualificant les subvencions d'efectes distorsionadoes en el comerç de serveis; el Círculo de Empresarios de España deia el 2007 que no es tracta d'insertar la Universitat en el marc de l'Estat del Benestar, sinó d'integrar la Universitat de manera decidida en el teixit econòmic i productiu, fomentant l'excel·lència mitjançant la cometència. Com diuen en castellà, "de aquellos polvos estos lodos".

3) No surt a Bolonya res sobre els preus dels estudis, ha estat el Govern Espanyol i les CCAA que han decidit que el màster (que tocaria equivaldre a un segon cicle i que per a accedir a qualcunes professions -abogats, professors...- serà necessari) tengui un preu desorbitat: com a mínim el doble de car que les actuals llicenciatures.

4) Desapareixeran les beques a fons perdut en benefici de les beques-préstec, que s'hauran de tornar a entitats privades amb interessos; tal vegada així acabam amb la crisi bancària.

Des del dijous estan tancats a l'edifici històric de la UB (plaça Universitat) un parell de centenars d'estudiants; també hi ha hagut ocupacions a les facultats de Biologia, de Història i Filosofia (al Raval) i de Mundet a la UB; a la UAB s'han tancat a Filosofia i Lletres i a Política i Sociologia; a València a la facultat de Geografia i Història; a la Complutense de Madrid a Filosofia i Filologia... Un servidor també hi ha dormit perquè creu que el que demanen és just però sobretot però sobretot perquè s'havia de dir a l'estat que fins aquí podíem arribar. Podeu veure les reclamacions dels ocupants consultau el seu blog (bàsicament són: negociació i debat obert sobre el procés de Bolonya, aturar els processos contra els estudiants repressaliats i celebrar referèndums vinculants sobre Bolonya en què participin tots els membres de les universitats).

De moment s'ha aconseguit que el rector de la UB en funcions i la Comissionada d'Universitats de Catalunya prometin diàleg; i qui cregui que ja és massa tard, que miri a Grècia: allà el moviment estudiantil ha aconseguit frenar les pretensions del govern.

Si creus que de tot això cal, com a mínim, parlar-ne, ves a qualsevol de les facultats ocupades: hi trobaràs assemblees, conferències, xerrades... I no s'hi val l'excusa de tenir exàmens o treballs: l'organització (almanco a l'edifici històric de la UB) és impecable: hi ha aula d'estudi, a les nits es respecten les zones de dormir...

L'altra crisi

El juny passat es va reunir a Roma una cimera en contra de la fam. No esteim xerrant d'una entelèquia altermundista: segons l'ONU, amb 30.000 milions d'euros es pot erradicar la gana, acabar amb l'inanició que pateix quasi una sisena part de la població mundial (segons la FAO esteim xerrant d'uns vuit-cents milions de persones, tres-cents milions de nins). Els 19 països que hi varen assistir no varen ser capaços d'arribar a cap acord, només al compromís d'aportar 6.000 milions d'euros per a lluitar contra la fam; fins a la data se n'han recaudat 3.000.

Es calcula que només a Europa els estats han aportat més d'un bilió d'euros per a salvar empreses financeres. A Espanya en Zapatero ha posat prop de 100.000 milions d'euros a disposició d'uns bancs que el 2007 presentaven beneficis d'entre 2.000 i 10.000 milions d'euros. Això sí, els dirigents bancaris l'avarícia dels quals ens ha duit a la crisi financera actual (juntament amb el laissez faire, laissez passer de la majoria de governs) seguiran nadant en l'abundància; mentrestant, cada quatre segons una persona mor de fam.

Si em disculpau, me'n vaig a vomitar.

La reina i jo

The Queen and I és una novel·la de Sue Townsend en què es relata com el partit republicà guanya les eleccions al Regne Unit i la família reial s'ha d'adaptar a la vida "plebea".

Aquest bloc és oberta i pretesament republicà, i el seu autor ansia la proclamació de la República a Espanya per mil i una raons. Però poc pensava que podria ser la reina qui ens hi ajudàs.

Sofia Margarida Victòria Federica de Grècia ha complit 70 anys; tanmateix, el seu aniversari s'ha vist obscurit per la publicació d'un llibre en què la reina s'explaia davant una periodista de l'Opus Dei sobre temes controvertits de l'escenari polític espanyol i internacional.

La monarquia, en el S. XXI, només pot tenir una explicació (que tampoc s'aguanta gaire, però vaja): erigir-se com a símbol i exercir de moderador apartidista entre els partits. Si la Casa Reial (o almanco un dels seus membres més destacats, com seria la reina consort) entra en les lluites ideològiques, quin avantatge ja pot oferir davant una institució democràtica com és la presidència d'una república?

La gent s'estira dels cabells per les opinions de la reina; però què esperaven? L'emmirallament de gran part de l'esquerra i del republicanisme amb el joancarlisme sovint ha fet que es perdés el nord. La monarca d'Espanya és la co-cap d'una institució de l'Antic Règim, i és coherent que en molts temes tengui un pensament decimonònic. Sincerament se me'n refot. La Reina pot pensar el que vulgui mentre no ho faci públic, perquè l'únic sentit de la monarquia és no entrar en el debat entre partits i, això ja és un mínim, respectar les lleis aprovades per una institució democràtica -aquesta sí- com són les Corts Espanyoles.

Qui s'ho hauria de mirar és el PSOE... trist ha estat veure'l defensar la Reina en tot aquest assumpte; una cosa és el respecte institucional i l'altra és quedar fotut i banyut, somriure i vendre's les idees.

Non sum dignus ut intres in tectum meum... això podria dir el ministre de cultura a la bandera amb què Manuel Azaña, president legítim de la II República, va sortir d'Espanya. Tanmateix des d'aquí celebram el seu retorn i esperam que torni onejar d'aquí no molt.









Això s'escriu mentre (a les 05:30, més o manco) Barack Hussein Obama és elegit president dels EEUU; acabam, a la fi, amb els vuit anys de govern republicà de George W. Bush.

Jesus is not your friend

Alguns fidels que dissabte horabaixa assistiren a la missa que va celebrar el nou vicari Jaume Mercant a la parròquia de Sant Bartomeu han expressat la seva indignació amb determinats continguts de la seva homilia.
Diverses persones s'han dirigit a aquesta redacció per comentar que Mercant va instar les persones favorables a l'actural Govern que s'abstenguessin de combregar, ja que han participat en la posada en marxa de l'ampliació de la llei de l'avortament i de la possible legalització del suïcidi assistit.

Els testimonis consultats han explicat que moltes persones se sentiren extranyades i ofeses pel contingut del sermó i també pel seu to, i han explicat que hi va haver fidels que sortiren de l'església.

Sa Veu de Sóller (setmanari comarcal), 3 d'octubre de 2008.

Ad censuram

Dedicat als que em tancaren el fotolog (www.fotolog.com/iouis) per penjar-hi la coneguda portada del Jueves.








(la venjança és un plat que se serveix fred)

Jo no he firmat el Manifiesto por la lengua común

Motius:

1. Que el castellà és la lengua principal de comunicación democrática en este país és una afirmació feta des d'una percepció purament subjectiva. Crec que la democràcia a les autonomies bilingües funciona tan bé com a les unilíngües; d'altra banda, que el castellà sigui l'única llengua que es pot emprar a les Corts -tant al Congrés com al Senat- és un fet discutit i que, des del meu humil punt de vista, suposa un agravi democràtic amb una fàcil solució (fan un Institut Nacional per qualsevol xorrada que se'ls ocorr i no poden contractar cent traductors?).

2. Ningú podrà dir que els redactors del Manifiesto menteixen quan diuen que el castellà és la llengua comuna dels espanyols; així és l'ordenament jurídic, que d'altra banda és òbviament mutable (com ho són totes les lleis, malgrat les sacralitzacions que pretenen alguns partits). Però sí menteixen quan afirmen que el castellà és l'única llengua que pot ser de pressumible coneixement: si Catalunya (que és qui ho ha fet, però com ella qualsevol altra comunitat autònoma) decideix que el català serà la llengua comuna dels catalans -que a més tendran el castellà, en tant que siguin espanyols- no atempta contra cap llei. O és que a les seves ments no es concep que en un territori qualsevol ciutadà pugui pressuposar que el seu veïnat l'entendrà no sols en una sinó en dues llengües? I és que si l'entén en catorze molt millor!!!!

3. Es decir, hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales, lo cual no implica injusticia (?) de ningún tipo. Jo flip. S'ha de ser envirmat per a escriure aquesta frase! No és injustícia mentre en l'asimetria s'està a la part dominant!
Ja sense cap tipus d'escrúpols se'ns informa de les intencions d'una part de la societat espanyola: impedir que aspirem a la igualtat del català (i com ell del basc, el gallec, l'occità, l'asturià...) amb el castellà o, el que és el mateix, dels catalanoparlants (et alia) amb els que tenen el castellà com a llengua materna!

4. Son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüísticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas. És curiosa, molt curiosa, la nul·la capacitat d'empatia d'aquests individus: no aconsegueixen ni un moment mirar el món si no és des del seu punt de vista. Els ciutadans són dipositaris dels drets (supòs que de tots, no només dels lingüístics...); fins aquí res a dir. Això mentre un sigui espanyol castellanoparlant, perquè si ets, per exemple, un catalanoparlant d'Eivissa en arribar a Soria els teus drets lingüístics s'han esfumat per art de màgia. D'altra banda, si ets un pakistaní que xerra un fantàstic hundu me sap greu, però a Espanya els teus drets lingüístics no es reconeixen, per molt ciutadà que siguis.

5. L'ensenyament és dels pocs vehicles efectius per a aconseguir les societats bilíngües que els firmants asseguren voler; no sé si se n'han adonat però a la resta dels camps la presència abrumadora del castellà és impressionant (els agrairia un manifest per a defensar el meu dret a anar de compres, al cine, a sopar a un restaurant íntegrament en català). A més, la creació de les anomenades "línies" d'aprenentatge (en català, en castellà i mixta) és una aberració des del punt de vista social: separar els al·lots depenent la seva llengua familiar; xerren de "llengua de comunicació democràtica" i després propugnen la creació de guettos!

6. Diuen reconèixer el dret a ser atès en les dues llengües oficials, però que això s'ha de fer tenguent personal capacitat per a fer-ho, no que tot el personal n'hagi de ser capaç. Jo vull fer una instància per a una beca universitària A, peròl'administrativa no m'entén; fa venir l'administrativa catalanoparlant, que resulta que s'encarrega de les beques universitàries B i no té ni idea de les beques universitàries A. O tendran dues persones per a tots els llocs de l'administració?

7. LA ROTULACION DE LOS EDIFICIOS OFICIALES Y DE LAS VIAS PUBLICAS, las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc... en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica. M'encanta el text que he posat en negreta. Ara contaré una batalleta: un dia vaig anar a Cervera (Lleida) i, en voler tornar, vaig anar a la finestreta de l'estació de trens i vaig demanar "A Barcelona, Plaça Catalunya"; la resposta encara em té fascinat "En castellano". Si vos hi fixau, l'únic que canvia és plaça per plaza, que si em pega per dir-ho en andalús sona igual. Supòs que la senyora de la finestreta deu haver firmat encantada el Manifiesto.

8. LOS REPRESENTANTES POLITICOS, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características. Òbviament preocupats pel nivell de francès d'en Zapatero, pretenen prohibir mitjançant la constitució que torni al Parlament gal a fer-hi un discurs en la llengua de monsieur Diderot; a la vegada, també troben necessari evitar que cap president de la Generalitat faci un discurs sobre Espanya en una llengua no castellana, que deia en Maragall no president.

9. Tot el Manifiesto està redactat des del desconeixement -en el millor dels casos- de les realitats polítiques, socials, lingüístiques... dels territoris la llengua i les institucions dels quals ataca.

10. Els firmants pretenen aconseguir amb un manifest el que les urnes els va negar: els noms són els mateixos que varen promoure UPyD, que va obtenir un honrós però tanmateix únic escó al Congrés. És lleig voler aconseguir en els diaris, fent anticatalanisme i demagògia barata, el que el poble va rebutjar fa manco d'un any en les eleccions.

Firmat: Lluís Enric Apesteguia Ripoll, no intel·lectual.