Gora Euskal Herria, bakea gora!

I avui més que mai, em ve a la memòria una cançó que ma mare escoltava de jove.

I avui més que mai, crid a ple pulmó gora Euskal Herria, bakea gora! Visca el País Basc, visca la pau!


EL PAIS BASC

Tots els colors del verd
sota un cel de plom
que el sol vol trencar.
Tots els colors del verd
en aquell mes de maig.

Portava el vent la força
d'un poble que ha sofert tant.
Portava la força el vent
d'un poble que ens han amagat.

Tots els colors del verd
sota un cel ben tancat.

I l'aigua és sempre vida
entre muntanyes i valls.
I l'aigua és sempre vida
sota la grisor del cel.

Tots els colors del verd
en aquell mes de maig.

És tan vell i arrelat,
tan antic com el temps
el dolor d 'aquella gent.
És tan vell i arrelat
com tots els colors del verd
en aquell mes de maig.

Tots els colors del verd,
gora Euskadi, diuen fort
la gent, la terra i el mar
allà al País Basc.
















PS: hi ha una dreta espanyolista (des de periodistes a polítics) que està demostrant que el final d'ETA l'entristeix més que no l'alegra. Des d'aquí li vull enviar un missatge: anau-vos-en a la merda.

Pau vs Electoralisme

 Si heu seguit aquest blog, sabeu que sóc completament intransigent amb la violència, sigui quina sigui la seva naturalesa, i que defens que cap pàtria (ni la meva, ni la teva, ni la seva) mereix el sacrifici d'una sola vida. Per això he criticat el terrorisme automessiànic d'ETA, els excessos policials a Euskadi i la Llei de Partits (que empenyia cap a vies no democràtiques a gran part de la població basca). He intentat seguir en els meus raonaments la màxima de Gandhi "no hi ha camins per a la Pau, la Pau és el camí".

Tanmateix, darrerament he viscut amb esperança els processos abertzales que apostaven més tímidament d'allò que jo desitjaria, però apostaven al cap i a la fi) per una solució exclusivament política al conflicte basc, amb rebuig a la violència inclòs. Fou el cas de Sortu i és el cas de Bildu. Els dos casos han estat avortats i il·legalitzats per la judictura espanyola, amb el suport del govern central, basant-se en la citada i antidemocràtica Llei de Partits.

Crec que ha estat un error tàctic, motivat per la proximitat de les eleccions municipals i autonòmiques. La dreta sempre ha tengut el mateix PPosicionament: il·legalitzem-los a tots (i qüestionar aquest plantejament és ser proterrorista!!). Amb aquest crit aconsegueix aixecar les seves ordes més cavernàries, atiades per l'odi antibasc i anticatalà (i demés antis). El PSOE, d'ençà que Zapatero n'està al capdavant, ha sucumbit a la tàctica del PP, amb excepció de les conversacions que mantingué amb ETA -i que aquesta traí vilment, s'ha de reconèixer-, atemorit per una possible pèrdua de vots entre els seus sectors més espanyolistes i intransigents.

Quin és el missatge que es dóna amb la il·legalització (per mi il·legal, tot sigui dit) de Bildu? Idò que de res serveix rebutjar el terrorisme, que cap resposta obtindran les passes que els sectors anteriorment probatasuns puguin donar cap a la pau. Per al PP i el PSOE resten estigmatitzats per a sempre. Si proetarra has viscut, proetarra moriràs, no hi ha redempció possible. Si considerau que és un bon missatge i que serveix que atènyer la pau, deixau de lletgir, perquè un servidor tem que aquesta gent es radicalitzi, i que expulsada de la democràcia, optin per actituds antidemocràtiques. Per ventura populars i socialistes obtindran uns millors resultats de l'Ebre per avall, però enquistaran un problema que per ventura s'hagués pogut solucionar.

I encara és més estrambòtica la situació dels militants d'EA i Alternatiba. També han estat il·legalitzats per anar dins Bildu, ells que fa no massa anys eren amenaçats per ETA. Estrambòtic i injut.

PP, PSOE, govern central i tribunals s'han equivocat. La seva decissió ens allunya de la pau. J'accuse.

PS: Mentre s'escrivia aquest post, José Bono, president del Congrés, ha prohibit una roda de premsa convocada pels diputats i senadors d'ERC, ICV i PSM en suport de Bildu. Quin tarannà més democràtic, bon Jesús!

Sí a la pau

Abans de dir res, vull citar uns versos de Miguel Hernández que m'ha recordat un amic estimat i admirat, i que quasi 80 anys més tard segueixen tenguent completa vigència:

Tristes guerras
si no es amor la empresa.
Tristes, tristes.

Tristes armas
si no son las palabras.
Tristes, tristes.

Tristes hombres
si no mueren de amores.
Tristes, tristes.

Avui els JEN-PSM hem fet públic un comunicat en què rebutjam la intervenció militar de l'OTAN a Líbia i condemnam una nova "Guerra del Petroli", alhora que blasmam el govern dictatorial d'en Gadafi i ens malfiam de bona part de l'oposició rebel, vinculada, en gran part, al totalitarisme islamista wahhabita i al règim monàrquic prerevolucionari.

És un tema complicat, i l'obligació d'estudiar-me'l a fons per a fer el comunicat no ha fet sinó crèixer en mi els dubtes sobre què és millor per al poble libi. Els mitjans de comunicació majoritaris ens ho presenten com una dicotomia "bons-dolents", i jo veig ombres arreu. Tanmateix, d'allò que estic convençut és que una intervenció militar no ens durà res bo, per diverses raons:

a) No es fa per raons humanitàries, pacificadores ni democratitzadores: és una guerra pel control del petroli libi, que comença a acabar-se i cada cop serà més costós d'extreure (si bé encara hi queden àmplies zones sense explorar que fan que les democratiquíssimes petrolieres europees i nordamericanes es freguin les mans). En definitiva, molt em tem que no estam alliberant el poble libi, sinó fent que canviï de les mans d'en Gadafi a les de la Shell (això sí, si Líbia ha aconseguit ser el primer país africà en l'índex de desenvolupament humà de l'ONU gràcies a la distribució socialista de la riquesa petroliera, ara el poble segurament en rebrà tant com els súbdits de l'emirat de Barhein). El neocolonialisme de sempre.

b) L'oposició rebel no ofereix garanties; què passarà després de la intervenció? Ho tenim planejat? Feim un nou Iraq? O millor encara, alçam al poder qualcú i resam per a què no ens surti fallit com a Iran?

c) La història ens ensenya que la guerra sol provocar més guerra, i que en qualsevol cas el gran damnificat és el poble (se sol amagar darrera el pseudònim eufemístic de "dany col·lateral"). Què voleu que vos digui? Per molt classicista que sigui, no crec en allò de "si uis pacem, para bellum" sinó més aviat en el molt més modern i oriental "no hi ha camí per a la pau, la pau és el camí". Si seguim entenent les relacions amb el món àrab des de la superioritat i el conflicte armat, les conseqüències poden esser catastròiques, com ja hem comprovat.

d) Els plans de l'OTAN sobrepassen l'autorització de l'ONU amb una clara intenció conqueridora d'un país sobirà.

Una altra cosa que em fa reflexionar és la hipocresia dels nostres governants i el descrèdit d'organitacions com l'ONU. Fins fa poc, Espanya i altres països que ara ataquen Trípoli amb un aureola de vestal ultrajada venien armes al coronel Gadafi, les mateixes que empra per a atacar als seus conciutadans rebels; però ara mateix el nostre estat segueix comerciant armament amb altres dictadors, com per exemple el rei alahuita. D'altra banda, l'ONU calla davant vulneracions dels drets humans que clamen al cel: el Sàhara Occidental, Israel, Bahrein, Xina, etc. Raó: els interessos comercials d'Occident amb aquests països i els seus règims.

Què cal fer? Evidentment forçar en Gadafi i la seva troup a deixar d'atacar el seu poble, amb mesures de protecció (exclusió aèria) i de pressió (congelament dels comptes bancaris del dictador a l'exterior). A partir d'aquí, treballar per una sortida pacífica a la crisi. I un cop fet, deixar-nos d'hipocresies i plantejar un nou model de relacions internacionals, amb institucions de nova planta que gaudeixin de credibilitat; impulsar la desmilitarització global; sortir de l'OTAN; aillar els països que incompleixin els drets humans; permetre el desenvolupament econòmic i social del tercer món. Mentre això no es dugui a terme, viurem un dejà-vu continu en què els mercats ens conduiran sempre a atzucacs on ens imposaran solucions armades "com un mal menor" i no serem més que espectadors en un teatre de titelles mogut per les grans corporacions internacionals.

I ara, vos deim amb unes fotografies que he extret del blog de n'Eberhard grosske, de quan en Gadafi no era ni dictador ni sanguinari (és a dir, de quan ens venia petroli):






I ara unes frases, de la mateixa font:

Este es un país de puentes, de acuerdos y de paz. La mejor garantía de la seguridad es la paz, no la guerra.
Mi idea de España es la de un país (...) defensor de la paz y la solución multilateral de los conflictos.
Toda guerra es un fracaso.

Són del blog d'en Grosske, però no són seves. Són d'en Zapatero. Del d'abans.

Tristes, tristes...

Arena contra la guerra

Kseniya Simonova és la guanyadora de l'edició ucraïnesa de Tens talent. A la final, va pintar en directe una animació de la invasió alemanya d'Ucraïna durant la Segona Guerra Mundial, usant els dits i una superfície amb arena.

Una imatge val més que mil paraules...

Gaza

Diu n'Eduardo Galeano al seu llibre Espejos:

Susan Abdallah, palestina, conoce la receta para fabricar un terrorista:

Despójelo de agua y de comida.
Rodee su casa con armas de guerra.
Atáquelo por todos los medios y a todas horas, especialmente en las noches.
Demuela su casa, arrase su tierra cultivada, mate a sus queridos, especialmente a los niños, o déjelos mutilados.
Felicitaciones: ha creado usted un ejército de hombres-bomba.

No a la guerra, no a la violència. No a la massacre de Gaza.

Sí, definitivament, a la pau.