El nostre sistema electoral

Les lleis electorals mai són innocents; d'elles depèn la configuració dels parlaments i per tant el reflex (més o menys inexacte) de la voluntat representativa popular. Les possibilitats són múltiples i cadascuna respon a un model democràtic diferent.

Aquesta setmana el PP ha proposat reduir el número de parlamentaris. Personalment crec que és una mesura populista i demagògica: això de "fer un ERO als polítics" pot quedar bé en un context de crisi econòmica i representativa, però el cert és que tenim un Parlament petit (59 diputats per a més d'un milió d'habitants i una considerable càrrega competencial). Amb l'eliminació d'elegibles, les dues funcions bàsiques de la institució (la legislativa i de control al govern per un costat i la de representació popular per l'altre) es veurien greument afectades: l'oposició tendria menys mitjans per vigilar l'executiu i les opcions minoritàries encara ho tendrien més difícil per accedir a l'hemicicle. Sobren comentaris, però no em puc estar de dir que si es tracta d'estalviar, preferesc que es treguin 10 soldats d'un exèrcit de 130.000 militars que 10 representants del poble d'un Parlament de 59 diputats. Tots els comentaris són aplicables també als consells insulars.

Tanmateix, tampoc m'erigiré en defensor del sistema actual, que trob que adoleix dels següents defectes i vicis decimonònics (molts dels quals naixen de la mateixa legislació que el regula -article 152 de la Constitució Espanyola, capítol I del títol IV de l'Estatut d'Autonomia, llei 8/1986 Electoral de les Illes Balears, llei 7/2009, electoral dels consells insulars):

a) Una minsíssima participació directa de la societat en la presa de decissions, que s'hauria d'anar combinant amb la representativitat tetranual sorgida a cada procés electoral.

b) Una sobrerepresentació de les illes menors i una greu infrarepresentació de les mallorquines i els mallorquins, la qual cosa atempta contra la igualtat de vot.

c) Un llistó electoral elevadíssim (5%) i tres circumscripcions electorals molt petites (Eivissa, Formentera i Menorca) que perverteixen el criteri de proporcionalitat i impedeixen l'accès a les opcions minoritàries.

d) Un excessiu pes de l'executiu sobre el legislatiu, amb una gran dependència mútua.

e) Una nul·la identificació entre els representats i cadascun dels representants, triats a cegues -amb excepció dels caps de llista i alguna personalitat notable- dins una llista electoral fixada per cadascun dels partits. Aquest sistema de llistes tancades produeix una situació kafkiana: els ciutadans de facto votam partits, però de iure els escons "pertanyen" a les persones que surten a les paperetes.

f) Un excés de prerrogatives per als electes, des del sou a altres drets que no tenim la immensa majoria dels treballadors.

Vet aquí les meves propostes per a solucionar els mals assenyalats als punts "b" i "c":

UNA PERSONA, UN VOT

Jo partesc d'una premisa: a les cambres de representació ciutadana (excloem, per tant, les de naturalesa territorial, com la majoria dels senats) tots els vots haurien de valdre el mateix. Em pareix una barbaritat que per obtenir un diputat a Mallorca calguin 10.370 vots enfront dels 2.964 a Menorca, 3.519 a Eivissa o 3.586 a Formentera; dit d'una altra manera, que el vot d'un senyor de Maó valgui 3'5 vegades més que el d'una senyora de Llubí.

El repartiment no proporcional de diputats entre les illes tenia certa explicació quan es concebia el Parlament com la unió de tots els consells; tanmateix, des que votam les dues institucions per separat aquesta excusa ha deixat de tenir validesa.

Evidentment entenc les reticències de menorquins, eivissenques i formenterencs a la preponderància de Mallorca, de la mateixa manera que exprés la por de la Part Forana al pes de Palma; per això he inclòs mesures per evitar qualsevol abús de les zones més poblades sense que això suposi la seva discriminació electoral:

A) Zona electoral única

És la més senzilla. Es pren l'arxipèlag com a una sola circumscripció i tant val el vot d'un habitant de sa Savina com el d'un resident a Artà. 

Aquesta opció s'adiu perfectament al preceptes constitucionals, si bé s'hauria de reformar l'Estatut i la Llei Electoral.

Si s'hagués aplicat a les darreres eleccions autonòmiques els resultats haguessin estat els següents (avís que és una hipòtesi aproximada, ja que en una sola circumscripció la política de pactes a Eivissa i Formentera possiblement hagués estat diferent): PP 34 escons, PSOE 18 escons i PSM-IV-ExM 7 escons. Com es veu els dos partits estatals són els beneficiats de mantenir sobrerepresentades les circumscripcions electorals més petites.

Per tal de garantir que Mallorca no imposi els seus interessos a la resta d'illes es podria donar dret de vet als consells en segons quines decissions (per exemple, que calgui el vist-i-plau d'almenys 2 consells per a aprovar els pressuposts).

B) Sistema mixt

És una mica més complicada, però la que s'aplica a estats com Alemanya: una part dels diputats són triats en circumscripció única i la resta en circumscripcions uninominals que representin la mateixa quantitat d'habitants (en el nostre cas posaria el límit que cap circumscripció abarcarà més d'una illa). 

Per exemple, si triàssim 19 escons en circumscripció única (11 serien per al PP, 6 per al PSOE i 2 per a PSM-IV-ExM) en quedarien 40 a repartir en circumscripcions que ajuntassin devers 26.000 habitants -el resultat de dividir els ciutadans balears entre 40-, que podrien ser per exemple i de forma molt aproximada:

Mallorca

Alaró + Algaida + Binissalem + Consell + Costitx + Lloseta + Mancor + Montuïri + Santa Eugènia + Santa Maria + Selva + Sencelles

Alcúdia 1 + Pollença 

Alcúdia 2 + Búger + Campanet + Muro + Sa Pobla 

Andratx + Calvià 2 + Estellencs

Ariany + Costitx + Lloret + Llubí + Santa Margalida + Petra + Sant Joan + Sineu + Vilafranca 

Artà + Capdepera + Son Servera

Banyalbufar +  Bunyola + Deià + Escorca + Esporles + Fornalutx + Puigpunyent + Sóller + Valldemossa 

Calvià 1

Campos + Santanyí + Ses Salines

Felanitx + Porreres 

Inca

Llucmajor

Manacor 1

Manacor 2 + Sant Llorenç des Cardassar

Marratxí

Palma 1

Palma 2

Palma 3

Palma 4

Palma 5

Palma 6

Palma 7

Palma 8

Palma 9

Palma 10

Palma 11

Palma 12

Palma 13

Palma 14

Palma 15

Menorca

Alaior + Es Castell + Maó 1 + Sant Lluís  

Ciutadella

Ferreries + Maó 2 + Es Mercadal + Es Migjorn

Eivissa

Eivissa 1

Eivissa 2

Santa Eulàlia del Riu

Sant Antoni de Portmany + Sant Joan de la Labritja 

Sant Josep de sa Talaia

Formentera

Sant Francesc Xavier

Aquest sistema té l'avantatge que maté la proporcionalitat introduint les bonances dels sistemes majoritaris, que són la del diputat d'un territori, de forma que els electors poden identificar i interactuar directament amb el SEU representant. En contra seva hi ha la possible necessitat de reformar la Constitució (jo personalment no ho crec).

El vot únic transferible

A més, convendria combinar el sistemes d'elecció proporcionals amb el vot únic transferible, que avui no ens allargarem a explicar però que permet que no es perdi cap vot. En podeu trobar més informació clicant aquí.

EL LLISTÓ ELECTORAL

A les Illes Balears el llistó electoral és altíssim, fruit d'una modificació feta per l'amo En Cañellas en un intent frustrat d'anorrear UM. Mentre que a la majoria de l'Estat espanyol es demana obtenir el 3% dels vots per poder tenir representació, aquí exigim el 5%, deixant fora del Parlament a moltes opcions minoritàries i per tant a milers i milers de votants.

Alternatives al 5%: el 3%, l'1'5% i el 0%

El 3% no és només el problema que en Maragall va diagnosticar a CiU, sinó el llistó electoral més extés a Espanya (eleccions al Congrés, a la majoria d'assemblees autonòmiques, als municipis). L'1'5% era el llistó a Israel (el Knéset és un exemple de representació multipartita), mentre que el 0% era el de Sudàfrica fins 1994. Anem a veure quins haguessin estat els resultats a la circumscripció de Mallorca a les darreres eleccions si modificam aquest aspecte:

Veim que a mesura que baixam el llistó augmentam el percentatge de ciutadans representants al Parlament. Si combinam la circumscripció única i la rebaixa del llistó, a més de la Lliga, CxI i EU també hi hagués entrat UPyD.

Bé, esper que em digueu què en trobau de tot plegat!!

Benvolguts, brindem perquè estimam!

Perquè tot moment, per trist que sigui, té la seva bellesa. I perquè el present està irremeiablement condemnat a ser passat. 

Brindem per l'estimar, perquè estimàvem i vàrem ser estimats, perquè estimam i som estimats i perquè estimarem i serem estimats. Que mai ho dubtem.

Benvolguts, brindem també per qui hi ha hagut abans, per jo que hi sóm ara i per qui hi vendrà després.

Brindem perquè "mai" mai és per sempre. Per què no?

Brindem... per noltros.

Benvolgut, permet-me suposar

que, malgrat que no haguem gaudit de presentació oficial,
més o menys, així com jo, estàs assabentat
de la meva existència, de les coses que faig.
Benvolgut, jo ho reconec, què hi faré, covard de mi?
No és que siguis cada tarda el meu tema preferit,
vostres són les promeses que ningú ja complirà,
vostres les nits que els telèfons no paraven de sonar.

Però sí que et vaig veient en discos que al final no et vas endur
i alguns, quina meravella, i alguns que mai tindràs prou lluny,
benvolgut, i en un somriure que fa sola caminant
i en aquella foto antiga oblidada en un calaix:
heu parat una furgoneta aprofitant la vista privilegiada d'una ciutat.
Tu assenyales l’absis romànic d’una catedral i sou joves i forts!
I sentiu l'eternitat al vostre davant!
I, benvolgut, no sospiteu que gent com jo estem esperant.

I que simpàtics que se us veu, i quin mal devia fer,
i m’ho imagino -o ho intento- i t’asseguro que comprenc
que encara avui, sense remei, tot trontolli un segon
quan un amic, amb bona fe, pronuncia el vostre nom.

Però vull pensar que tot va bé i que no enyores aquells temps,
que fins i tot en recordar no saps per què, però estàs content
i vas veient coses pel món que t’estan agradant tant
i agraeixes que entre els dos em féssiu créixer amagat.

Amagat en mentidetes, en dubtes emprenyadors,
en cada intuïció fugaç d’una vida millor,
amagat en 'som molt joves per tenir res massa clar',
amagat en 'no sé què és, però, nena, no puc respirar'.

Ai, benvolgut, que estrany si un dia et van fer mal
el meu amor, la meva sort, les meves mans
o el meu dit resseguint-li la columna vertebral!
Benvolgut, que ha arribat i es vol quedar!
Ai aquests dits, no són senzills, de gent com jo
que estava esperant.

Benvolgut, ho deixo aquí, que sé que ets un home ocupat.
Suposo que és moment d’acomiadar-me esperant
no haver-te emprenyat massa, no haver semblat un boig,
que la força ens acompanyi, adéu, fins sempre, sort!
Per si un dia ens creuem ja em disculpo, que em conec,
faré d’home seriós, esperaré darrere dret
mentre tu li fas brometa, 'veig que ara els busques alts', 
mentre tu et reivindiques com molt més elegant.
Farem adéu i marxarem i ella em dirà que t’ha vist vell
i, pas a pas, ja estaràs tan lluny
com el cretí que abans d’entrar a Història li tocava el cul
arrambant-la contra els arbres del costat d’un institut.
Ai, pobrets meus, com s’haguessin espantat,
si entre els matolls, sortim tu i jo dient
'ei, aquí els senyors, estem esperant.
Xicots, aneu fent lloc,
que estem esperant'.

Canviar per amor (II)

Seguint amb ses cançons populars sobre transformacions per amor, vos deix amb so multimorfosejador romanç menorquí Enamorat i al·lota.

Si tu te fas la lluna,

la lluna del cel blau,

jo me faré el núvol

i et vendré a tapar.

Si tu te fas el núvol

i me véns a tapar

jo me faré l'arena,

l'arena de la mar.

Si tu te fas l'arena,

l'arena de la mar,

jo me faré l'ona

i et vendré a besar.

Si tu te fas l'ona

i me véns a besar,

jo me faré la rosa, 

rosa d'un roser blanc.

Si tu te fas la rosa,

rosa del roser blanc,

jo me faré l'abella

i t'he d'anar xuclant.

Si tu te fas l'abella

i m'has d'anar xuclant

jo me faré la llebre,

la llebre d'un camp gran.

Si tu te fas la llebre,

la llebre d'un camp gran,

jo em faré caçador

i t'he d'anar caçant.

Si tu et fas caçador

i m'has d'anar caçant,

jo me faré la monja,

monja d'un convent sant.

Si tu te fas la monja,

monja del convent sant,

llavors jo em faré frare

per venir-te a confessar.

Si tu t'has de fer frare

per 'nar-me a confessar

val més que mos casem

i hem acabat de penar.

Canviar per amor (I)

Ses metamorfosis no només són un recurs present a sa llunyana mitologia grecollatina. Sa cultura popular mallorquina està plena d'anhels de transformacions més o manco reeixides, normalment per tal d'aconseguir s'amor de s'enamorat o s'enamorada.

Qui no tornaria bellveure per estar prop de sa persona estimada?

En ésser davant es pont

voldria tornar bellveure

i vós qui fóssiu sa font

d'allà on jo he de beure.

Voldria tornar bellveure.

Voldria que fósseu lladre

perquè em robàsseu s'amor

que duu tanta vermellor

com una flor de baladre.

Voldria que fósseu lladre.

Vull ser corda d'aquest pou

o tornar-me corriola

per conversar amb vós com sou

a treure aigua tota sola.

Voldria ser corriola.

Voldria tornar coloma

es tres mesos de s'estiu.

Que saps a on faria es niu?

A dins es lloc de Sa Torre.

Voldria tornar coloma.

Bellveure, també anomenat mirambell

Papallones blanques damunt la neu

Amb tots vosaltres, Noia de porcellana, d'en Pau Riba.

Cristian, gràcies per descobrir-me-la.

Pau, gràcies per la visita.



Noia de porcellana

buscava una ànima dintre teu

i això era com buscar

papallones blanques damunt la neu.

Noia de porcellana

la teva entranya és plena de vent,

una brisa de maig

amb pètals rosa és aire innocent.

Noia de porcellana

tot el teu cos és recipient,

a punt de ser omplert d'aigua

i posar-hi un lliri quan ve el bon temps.

Noia de porcellana

buscava força en el teu parlar,

i això era com buscar

papallones blaves damunt la mar.

Noia de porcellana

d'una mirada et van trencar el braç,

semblaves indignada

com una santa sense beats.

Noia de porcellana

tota ets fràgil que t'has tancat,

sota d'una campana

que sona dolça i és de cristall.

Noia de porcellana

buscava llum en la teva pell,

i això era com buscar

papallones d'aire allà on bufa el vent.

Noia de porcellana

tens la mirada ben transparent,

la pell de cel·lofana

i la carn translúcida i repel·lent.

Noia de porcellana

què vols que et donin no donant res,

ets freda i inhumana

et preocupes de cinc a set.

Pecunia non olet

Conta Suetoni al De uita Caesarum que Titus, fill de l'emperador Vespasià, va retreure al seu pare el cobrament d'un impost per l'ús de les letrines públiques. Vespasià li va apropar al nas els doblers de la primera recaptació i li va demanar si el molestava l'olor. Titus va contestar "non olet", i l'emperador va concloure: "i no obstant, és producte de l'orina". 

Pecunia non olet ("els doblers no fan olor") ha esdevingut una màxima equivalent a la molt mallorquina "tots els doblers són honrats". I és cert: els doblers ni puden ni delinqueixen; allò que sí put i delinqueix són alguns mètodes per aconseguir-los.

La sucursal mallorquina del PP, tan ocurrent ella, ha decidit importar fems d'altres països d'Europa per així rentabilitzar una macro incineradora que PP i UM varen impulsar amb un vergonyós nihil obstat del PSOE. L'excusa amb què xantatgen els mallorquins és que sinó hauran de pujar les tarifes de fems, perquè TIRME (empresa concessionària, privada i amiga dels populars, of course) ha de garantir-se uns beneficis.  

Evidentment ha sorgit un moviment de rebuig a què importin fins a 200.000 tones anuals de fems a una illa tan menuda com la nostra; s'alerta dels mals que aquesta decissió suposaria per al medi ambient i la mobilitat, però sobretot pel turisme. Fins i tot batles del PP (d'Alcúdia, on es desembarcaria, i de Bunyola, on es cremaria) han votat en contra, i és que ningú vol la merda dins ca seva. El Partit Popular es defensa dient que ja no serà fems, que s'haurà tractat en origen i que s'ha d'anomenar "combustible" per a la incineradora; na Catalina Soler, Consellera de Medi Ambient (el cinisme no té límits), es passeja pels pobles amb una bossa del fems ja tractat, com si dugués un sagrari en processó, fent-lo ensumar a la gent i demanant-los mem si fa olor.

La pregunta "i per què no ho cremen a ca seva o a un altre punt del continent, enlloc d'haver-ho de transportar en vaixell fins a Mallorca, si és tan inodor, insabor i fantàstic?" no ha rebut resposta per part dels populars. 

El que sí hem sabut per la premsa arran d'una denúncia dels companys d'IniciativaVerds és que l'autor de l'empresa que vol dur fems de Pescara (Itàlia) a Mallorca fou arrestat per subornar polítics. Els paral·lelismes amb la camorra napolitana que denuncià Roberto Saviano a la seva novel·la Gomorra comencen a tendir a l'infinit.

Efectivament, pecunia non olet; però alguns polítics mallorquins fan molt mala olor.

MEMÒRIES D’UN BOTÓ

A Deià s'ha posat en marxa un grup d'escriptura; és una cosa molt incipient i encara no sabem massa com funcionarà, però ganes d'escriure pareix que no en manquen!

A la primera reunió hi havíem de dur un text titulat "Memòries d'un botó"; no teníem cap altra indicació.

Aquest va ser es text que vaig presentar-hi:

                 Dedicat a donya Consuelo Forteza, que em contà la història en què m’he basat.

                       Dedicat a l’al·lota anònima que va tenir la valentia de reclamar allò que era seu.
                       Dedicat a Carles Rebassa i el seu poema PP3, font d'inspiració.

Trescant dins el canterano

que ens va deixar la padrina

hi trobí una joia fina

no venuda a cal gitano.

“És botó de botonada”

m’enflocà el joier per nom.

Uns tres mil euros per hom

m’oferí un cop taxada.

No em va confitar amb pesseta

aquell banastre usurer.

Vaig sortir cap al carrer

amb el botó a una capseta.

Vaig demanar a un vell parent

si en sabia la història;

que Déu el tengui en la Glòria,

va morir el dilluns següent.

L’àvia el rebé de sa mare,

morta per mor d’un mal mal

que es trobà passat Nadal

l’any que va morir son pare.

El va fer un xueta artista

començat el segle vint;

el joier, amb gran instint,

el posà ben a la vista.

El repadrí, don Antoni,

que era fill de casa noble,

no trobava en tot el poble

regal pel seu matrimoni.

Passejà per l’Argenteria

cerca que cerca un present

amb què fer ben evident

fortuna i galanteria.

Quan va veure aquell botó

entrà prest dins la botiga;

tot va ser conversa amiga

amb senyor mestre Picó.

Pagà el que li demanà

sabent que era una fortuna;

era una cosa oportuna

no voler regatejar.

Na Maria de son Piu

mirà el regal del promès;

va sentir son cor encès

per un renovat caliu.

Però cap el trenta-sis

s’hi presentà un militar

i pels nacionals pregà

el que pogués ser precís.

“De s’or mos n’heu de fer do”

digué aquell cabró feixista

“sinó vendrà un comunista

i es casal farà carbó”.

L’escoltà don Antoni,

que admirava el Movimiento.

Donà el botó a aquell sargento

i molt d’altre patrimoni.

Passades quatre setmanes,

foren festes del patró.

Al ball, infern pel rector,

hi anaren les jovençanes.

N’Aina, filla de don Toni,

hi anà per veure en Martí,

que avui és el meu padrí,

d’això en don bon testimoni.

Al ball n’Aina va observar

que la filla del sergent

ben penjat duia el present

que son pare va donar.

Decididà li demanà

d’on sortia aquell botó.

“Va ser un regal pes gipó

que em va fer es meu papà”.

N’Aina la mirà amb gest tort.

“Li pots dir a n’es teu papà

que sap on l’ha de cercar”.

I el botó arrabassà fort.

L’amagaren al calaix

tement rebre un escarment.

Però en topar aquell sergent

el veieren ben capbaix.

Prest he anat al cementiri;

hi he enterrat el botó.

He sortit pel portelló

després de deixar-hi un ciri.