El passat dissabte 22 de juliol, devers les 20:30, Arran va fer una acció al Moll Vell de Palma contra "el turisme massiu que destrueix Mallorca, que condemna la classe treballadora dels Països Catalans a la misèria". La performança va consistir en desplegar unes pancartes, encendre unes bengales i tirar confeti mentre es cridaven una sèrie de lemes contra la turistificació i la precarietat.
Tot plegat va passar desapercebut fins que, al cap de 10 dies, un mitjà de comunicació se'n va fer ressò i va començar un turmentós debat entre defensors i detractors de l'acció, amb postures polaritzadíssimes i sovint excessivament dramaqueenístiques (pels dos costats). Per un costat o defenses l'acció Arran sense cap emperò o ets un reaccionari; per l'altre, o el condemnes o ets un pro terrorista que fas perillar la nostra economia. Idò ni una cosa ni l'altra, malgrat així corri el risc de no deixar ningú content.
L'acció d'Arran s'inscriu en un clima evident en què l'excessiva turistització del país, que ve de molt enrere però que ens ha sobrepassat d'una forma evident, ha suposat l'enèsima estocada a una generació, la meva, malmenada per la crisi econòmica, el liberalisme desbocat, la corrupció sistèmica i l'allunyament/privatització dels centres on es prenen decisions de pes. Els efectes han afectat també altres franges d'edat i sectors, sobretot les més vulnerables -per posició social o per origen-; però en la nascuda els anys 80 i principis dels 90 s'ha encarnissat d'una forma especialment virulenta i sobretot transversal.
Així, malgrat els esforços i polítiques (sempre millorables, evidentment) de l'actual administració autonòmica, tan curta de pressupost com de competències, som observadors de com aquest territori, tan fràgil com petit, és immensament explotat sense que els creixents i creixents beneficis arribin a la majoria de la població. Els sous cauen mentre les plantilles són retallades i la càrrega de feina augmenta; els petits empresaris veuen com els ingressos cauen quan les temporades són més exitoses; la diversificació segueix sense arribar; i el lloguer turístic pateix una concentració brutal en mans de cada vegada més poca gent o fons d'inversió, i ja no possibilita que les classes mitjanes illenques participin d'una part de la riquesa generada sinó que s'ha transformat en una dificultat palpable per a què els seus fills i néts accedeixin a un habitatge.
Per tant, el mal no és Arran o les pintades antiturístiques que apareixen arreu de Palma. El mal és el sistema. Per dir-ho en un acudit: a qui li preocupa més el confeti d'Arran que el d'Ana Mato té un problema de prioritats evident.
Altra cosa és que l'acció en concret em sembli encertada. Més enllà que ha aconseguit el focus d'atenció mediàtic sobre un problema, no crec que estàs ben enfocada. M'explicaré: volia denunciar l'excessiva turistització de l'illa; molt bé, ho compartim molts. Però fa l'acció a un restaurant (que desconec, però en principi no representa els poders que han convertit i volen mantenir Mallorca en un gran centre d'oci estival) i sobre uns turistes concrets (que desconec també, però que en tot cas havien vengut a Mallorca perquè és un destí atractiu i possible, pressumesc que tampoc eren els que havien decidit turistització-nos en excés). Fent una analogia, és com si les protestes contra les preferents s'haguessin fet a una sucursal bancària de Biniali i sobre els seus clients.
D'altra banda, també es volia denunciar l'explotació de la classe treballadora. Desconec les condicions laborals dels cambrers i cuiners d'aquest restaurant, però si sé que foren els primers que es rebotaren contra l'acció. Això no té per què voler dir res, l'alienació ja té aquestes coses, però les actituds messiàniques no crec que ajudin gaire. Tal vegada caldria que la lluita es vehiculàs a través de la lluita sindical, comptant sempre amb la implicació i complicitat dels treballadors (o d'una bona part dels treballadors) explotats.
Per tant, jo sí entenc i compartesc el fons de les reivindicacions d'Arran. No compartesc les formes, no perquè el confeti sigui violència (com a molt, una molèstia desencertada i ben segur un bon ensurt per als turistes que menjaven paella i no devien entendre res) sinó perquè no atacava l'arrel del problema ni es plantejava en els seus llocs simbòlics: l'aeroport, les grans patronals turístiques i els grans touroperadors, els centres de poder estatal i europeu, etc. Jo no em vull enfrontar als treballadors alemanys, francesos i anglesos que vénen a passar les seves escasses vacances al menor preu possible perquè també tenen sous ben baixos; tampoc vull enfrontar-me als cambrers que no entenen que lluitant poden millorar les seves condicions laborals i de vida.
Això no ha de ser contra en Klaus o na Brigitte. Ni contra na Rosa o en Rafael. Ni tampoc contra Arran. Ni tan sols contra el turisme per se, que ha permès un progrés innegable en aquesta terra. Ha de ser, sempre i com sempre, contra el capital i la centralització desdemocratitzadora del poder.
