Benvolguts, brindem perquè estimam!

Perquè tot moment, per trist que sigui, té la seva bellesa. I perquè el present està irremeiablement condemnat a ser passat. 

Brindem per l'estimar, perquè estimàvem i vàrem ser estimats, perquè estimam i som estimats i perquè estimarem i serem estimats. Que mai ho dubtem.

Benvolguts, brindem també per qui hi ha hagut abans, per jo que hi sóm ara i per qui hi vendrà després.

Brindem perquè "mai" mai és per sempre. Per què no?

Brindem... per noltros.

Benvolgut, permet-me suposar

que, malgrat que no haguem gaudit de presentació oficial,
més o menys, així com jo, estàs assabentat
de la meva existència, de les coses que faig.
Benvolgut, jo ho reconec, què hi faré, covard de mi?
No és que siguis cada tarda el meu tema preferit,
vostres són les promeses que ningú ja complirà,
vostres les nits que els telèfons no paraven de sonar.

Però sí que et vaig veient en discos que al final no et vas endur
i alguns, quina meravella, i alguns que mai tindràs prou lluny,
benvolgut, i en un somriure que fa sola caminant
i en aquella foto antiga oblidada en un calaix:
heu parat una furgoneta aprofitant la vista privilegiada d'una ciutat.
Tu assenyales l’absis romànic d’una catedral i sou joves i forts!
I sentiu l'eternitat al vostre davant!
I, benvolgut, no sospiteu que gent com jo estem esperant.

I que simpàtics que se us veu, i quin mal devia fer,
i m’ho imagino -o ho intento- i t’asseguro que comprenc
que encara avui, sense remei, tot trontolli un segon
quan un amic, amb bona fe, pronuncia el vostre nom.

Però vull pensar que tot va bé i que no enyores aquells temps,
que fins i tot en recordar no saps per què, però estàs content
i vas veient coses pel món que t’estan agradant tant
i agraeixes que entre els dos em féssiu créixer amagat.

Amagat en mentidetes, en dubtes emprenyadors,
en cada intuïció fugaç d’una vida millor,
amagat en 'som molt joves per tenir res massa clar',
amagat en 'no sé què és, però, nena, no puc respirar'.

Ai, benvolgut, que estrany si un dia et van fer mal
el meu amor, la meva sort, les meves mans
o el meu dit resseguint-li la columna vertebral!
Benvolgut, que ha arribat i es vol quedar!
Ai aquests dits, no són senzills, de gent com jo
que estava esperant.

Benvolgut, ho deixo aquí, que sé que ets un home ocupat.
Suposo que és moment d’acomiadar-me esperant
no haver-te emprenyat massa, no haver semblat un boig,
que la força ens acompanyi, adéu, fins sempre, sort!
Per si un dia ens creuem ja em disculpo, que em conec,
faré d’home seriós, esperaré darrere dret
mentre tu li fas brometa, 'veig que ara els busques alts', 
mentre tu et reivindiques com molt més elegant.
Farem adéu i marxarem i ella em dirà que t’ha vist vell
i, pas a pas, ja estaràs tan lluny
com el cretí que abans d’entrar a Història li tocava el cul
arrambant-la contra els arbres del costat d’un institut.
Ai, pobrets meus, com s’haguessin espantat,
si entre els matolls, sortim tu i jo dient
'ei, aquí els senyors, estem esperant.
Xicots, aneu fent lloc,
que estem esperant'.

Canviar per amor (II)

Seguint amb ses cançons populars sobre transformacions per amor, vos deix amb so multimorfosejador romanç menorquí Enamorat i al·lota.

Si tu te fas la lluna,

la lluna del cel blau,

jo me faré el núvol

i et vendré a tapar.

Si tu te fas el núvol

i me véns a tapar

jo me faré l'arena,

l'arena de la mar.

Si tu te fas l'arena,

l'arena de la mar,

jo me faré l'ona

i et vendré a besar.

Si tu te fas l'ona

i me véns a besar,

jo me faré la rosa, 

rosa d'un roser blanc.

Si tu te fas la rosa,

rosa del roser blanc,

jo me faré l'abella

i t'he d'anar xuclant.

Si tu te fas l'abella

i m'has d'anar xuclant

jo me faré la llebre,

la llebre d'un camp gran.

Si tu te fas la llebre,

la llebre d'un camp gran,

jo em faré caçador

i t'he d'anar caçant.

Si tu et fas caçador

i m'has d'anar caçant,

jo me faré la monja,

monja d'un convent sant.

Si tu te fas la monja,

monja del convent sant,

llavors jo em faré frare

per venir-te a confessar.

Si tu t'has de fer frare

per 'nar-me a confessar

val més que mos casem

i hem acabat de penar.

Canviar per amor (I)

Ses metamorfosis no només són un recurs present a sa llunyana mitologia grecollatina. Sa cultura popular mallorquina està plena d'anhels de transformacions més o manco reeixides, normalment per tal d'aconseguir s'amor de s'enamorat o s'enamorada.

Qui no tornaria bellveure per estar prop de sa persona estimada?

En ésser davant es pont

voldria tornar bellveure

i vós qui fóssiu sa font

d'allà on jo he de beure.

Voldria tornar bellveure.

Voldria que fósseu lladre

perquè em robàsseu s'amor

que duu tanta vermellor

com una flor de baladre.

Voldria que fósseu lladre.

Vull ser corda d'aquest pou

o tornar-me corriola

per conversar amb vós com sou

a treure aigua tota sola.

Voldria ser corriola.

Voldria tornar coloma

es tres mesos de s'estiu.

Que saps a on faria es niu?

A dins es lloc de Sa Torre.

Voldria tornar coloma.

Bellveure, també anomenat mirambell

Papallones blanques damunt la neu

Amb tots vosaltres, Noia de porcellana, d'en Pau Riba.

Cristian, gràcies per descobrir-me-la.

Pau, gràcies per la visita.



Noia de porcellana

buscava una ànima dintre teu

i això era com buscar

papallones blanques damunt la neu.

Noia de porcellana

la teva entranya és plena de vent,

una brisa de maig

amb pètals rosa és aire innocent.

Noia de porcellana

tot el teu cos és recipient,

a punt de ser omplert d'aigua

i posar-hi un lliri quan ve el bon temps.

Noia de porcellana

buscava força en el teu parlar,

i això era com buscar

papallones blaves damunt la mar.

Noia de porcellana

d'una mirada et van trencar el braç,

semblaves indignada

com una santa sense beats.

Noia de porcellana

tota ets fràgil que t'has tancat,

sota d'una campana

que sona dolça i és de cristall.

Noia de porcellana

buscava llum en la teva pell,

i això era com buscar

papallones d'aire allà on bufa el vent.

Noia de porcellana

tens la mirada ben transparent,

la pell de cel·lofana

i la carn translúcida i repel·lent.

Noia de porcellana

què vols que et donin no donant res,

ets freda i inhumana

et preocupes de cinc a set.

Pecunia non olet

Conta Suetoni al De uita Caesarum que Titus, fill de l'emperador Vespasià, va retreure al seu pare el cobrament d'un impost per l'ús de les letrines públiques. Vespasià li va apropar al nas els doblers de la primera recaptació i li va demanar si el molestava l'olor. Titus va contestar "non olet", i l'emperador va concloure: "i no obstant, és producte de l'orina". 

Pecunia non olet ("els doblers no fan olor") ha esdevingut una màxima equivalent a la molt mallorquina "tots els doblers són honrats". I és cert: els doblers ni puden ni delinqueixen; allò que sí put i delinqueix són alguns mètodes per aconseguir-los.

La sucursal mallorquina del PP, tan ocurrent ella, ha decidit importar fems d'altres països d'Europa per així rentabilitzar una macro incineradora que PP i UM varen impulsar amb un vergonyós nihil obstat del PSOE. L'excusa amb què xantatgen els mallorquins és que sinó hauran de pujar les tarifes de fems, perquè TIRME (empresa concessionària, privada i amiga dels populars, of course) ha de garantir-se uns beneficis.  

Evidentment ha sorgit un moviment de rebuig a què importin fins a 200.000 tones anuals de fems a una illa tan menuda com la nostra; s'alerta dels mals que aquesta decissió suposaria per al medi ambient i la mobilitat, però sobretot pel turisme. Fins i tot batles del PP (d'Alcúdia, on es desembarcaria, i de Bunyola, on es cremaria) han votat en contra, i és que ningú vol la merda dins ca seva. El Partit Popular es defensa dient que ja no serà fems, que s'haurà tractat en origen i que s'ha d'anomenar "combustible" per a la incineradora; na Catalina Soler, Consellera de Medi Ambient (el cinisme no té límits), es passeja pels pobles amb una bossa del fems ja tractat, com si dugués un sagrari en processó, fent-lo ensumar a la gent i demanant-los mem si fa olor.

La pregunta "i per què no ho cremen a ca seva o a un altre punt del continent, enlloc d'haver-ho de transportar en vaixell fins a Mallorca, si és tan inodor, insabor i fantàstic?" no ha rebut resposta per part dels populars. 

El que sí hem sabut per la premsa arran d'una denúncia dels companys d'IniciativaVerds és que l'autor de l'empresa que vol dur fems de Pescara (Itàlia) a Mallorca fou arrestat per subornar polítics. Els paral·lelismes amb la camorra napolitana que denuncià Roberto Saviano a la seva novel·la Gomorra comencen a tendir a l'infinit.

Efectivament, pecunia non olet; però alguns polítics mallorquins fan molt mala olor.

MEMÒRIES D’UN BOTÓ

A Deià s'ha posat en marxa un grup d'escriptura; és una cosa molt incipient i encara no sabem massa com funcionarà, però ganes d'escriure pareix que no en manquen!

A la primera reunió hi havíem de dur un text titulat "Memòries d'un botó"; no teníem cap altra indicació.

Aquest va ser es text que vaig presentar-hi:

                 Dedicat a donya Consuelo Forteza, que em contà la història en què m’he basat.

                       Dedicat a l’al·lota anònima que va tenir la valentia de reclamar allò que era seu.
                       Dedicat a Carles Rebassa i el seu poema PP3, font d'inspiració.

Trescant dins el canterano

que ens va deixar la padrina

hi trobí una joia fina

no venuda a cal gitano.

“És botó de botonada”

m’enflocà el joier per nom.

Uns tres mil euros per hom

m’oferí un cop taxada.

No em va confitar amb pesseta

aquell banastre usurer.

Vaig sortir cap al carrer

amb el botó a una capseta.

Vaig demanar a un vell parent

si en sabia la història;

que Déu el tengui en la Glòria,

va morir el dilluns següent.

L’àvia el rebé de sa mare,

morta per mor d’un mal mal

que es trobà passat Nadal

l’any que va morir son pare.

El va fer un xueta artista

començat el segle vint;

el joier, amb gran instint,

el posà ben a la vista.

El repadrí, don Antoni,

que era fill de casa noble,

no trobava en tot el poble

regal pel seu matrimoni.

Passejà per l’Argenteria

cerca que cerca un present

amb què fer ben evident

fortuna i galanteria.

Quan va veure aquell botó

entrà prest dins la botiga;

tot va ser conversa amiga

amb senyor mestre Picó.

Pagà el que li demanà

sabent que era una fortuna;

era una cosa oportuna

no voler regatejar.

Na Maria de son Piu

mirà el regal del promès;

va sentir son cor encès

per un renovat caliu.

Però cap el trenta-sis

s’hi presentà un militar

i pels nacionals pregà

el que pogués ser precís.

“De s’or mos n’heu de fer do”

digué aquell cabró feixista

“sinó vendrà un comunista

i es casal farà carbó”.

L’escoltà don Antoni,

que admirava el Movimiento.

Donà el botó a aquell sargento

i molt d’altre patrimoni.

Passades quatre setmanes,

foren festes del patró.

Al ball, infern pel rector,

hi anaren les jovençanes.

N’Aina, filla de don Toni,

hi anà per veure en Martí,

que avui és el meu padrí,

d’això en don bon testimoni.

Al ball n’Aina va observar

que la filla del sergent

ben penjat duia el present

que son pare va donar.

Decididà li demanà

d’on sortia aquell botó.

“Va ser un regal pes gipó

que em va fer es meu papà”.

N’Aina la mirà amb gest tort.

“Li pots dir a n’es teu papà

que sap on l’ha de cercar”.

I el botó arrabassà fort.

L’amagaren al calaix

tement rebre un escarment.

Però en topar aquell sergent

el veieren ben capbaix.

Prest he anat al cementiri;

hi he enterrat el botó.

He sortit pel portelló

després de deixar-hi un ciri.

Estimada professora, estimat mestre

Aquests dies molts m'heu demanat pel vídeo que han fet les Noves Generacions del Partit Popular simulant escenes que segons ells succeeixen a les escoles i instituts públics de les Illes Balears, escenes en què malvats docents inculquen independentisme, critiquen el PP i marginen alumnes castellanoparlants.

El vídeo és molt cutre; els joves d'en Bauzá no passaran a la història com a grans actors. No ens hauria d'amoinar si les NNGG no fossin les juventuts del principal partit d'aquest país i no existís una campanya orquestrada per la dreta en contra de l'educació pública.

Jo he estudiat sempre a la pública: escola, institut i universitat. Mai cap mestre ni cap professor em va inculcar cap idea política, mai. En vaig tenir del PSOE, del PSM, del PP, d'EU i d'UPyD; en vaig tenir de mallorquins i forans, de catalanoparlants i de castellanoparlants, i cap d'ells em va adoctrinar: simplement em varen ensenyar a pensar per mi mateix, i això segurament això és el que cou als peperos, enyoradissos de ves a saber quina educació ja caduca.

Des d'aquí vull retre un homenatge als meus qüestionats mestres i professors: vos agraesc infinitament que m'inculcàssiu l'amor per la lectura, m'ensenyàssiu a resoldre equacions, que intentàssiu fer-me entendre què era un enllaç convalent, que m'exigíssiu més en el dibuix tècnic, em transportàssiu al passat a les classes d'història i no perdéssiu la paciència amb la meva mania de posar notes a peu de pàgina en els exàmens. I vos deman perdó per la de vegades que no vos vaig escoltar, pels pics que vaig fer fullets o vaig arribar a classe sense haver acabat els deures, pels exàmens en què vaig copiar i vaig deixar que em copiassin... No éreu ni sou perfectes i no sempre em vaig dur bé amb tots vosaltres, però heu contribuït a fer-me la persona que ara sóc, també imperfecta, però sens dubte millor que si no vos hagués conegut. Vos estic molt agraït i no permetré que se vos injuriï sense aixecar la veu i dir que "són uns mentiders".

I ara, si voleu, mirau el vídeo. Abaix vos en deix un comentaris, perquè val més riure-se'n que no plorar.

Nota 1: Si sabéssiu que això està passant a qualque aula, què faríeu: a) denunciar-ho o b) fer un vídeo. Si heu triat la"a" no podeu militar a les joventuts del PP.

Nota 2: Qualcú se pot creure que a un institut de Mallorca qualque professor li ha dit "porta" a un alumne castellanoparlant o que un altre docent hagi afirmat que cal lluitar contra el PP i que l'únic mapa que hi té cabuda és el dels Països Catalans???

Nota 3: La ela bleda i el ieisme (Maiorca) dels joves peperos denoten que vertaderament hem de millorar la nostra educació.

Nota 4: a la 4a escena la mestra els demana que pintin una estrella. És objectiu que si l'alumne pinta la bandera de les Illes Balears no està fent ni d'aprop el que li demana la mestra.

Nota 5: L'estelada té 4 barres, no 3 (min. 2:01).

Nota 6 (i conclusió final): Inventar-se un vídeo per atacar un col·lectiu sense aportar cap prova de les acusacions llançades és calumniar; anomenar el vídeo "prou manipulació" és d'un cinisme malaltís. Tenim un dels fracassos escolars més grans d'Europa, un atur cavalcant, una educació amb cada vegada manco recursos... i els joves del PP perden el temps amb aquest vídeo???

Addenda: No vos perdeu els comentaris del vídeo al youtube.

Dia de la puntualitat - Toki no kinenbi

Avui, dia 10 de juny, és el Dia de la Puntualitat o de l'Observança del Temps (Toki no kinenbi) al Japó. Els japonesos, tot i parèixer que duen això de l'ordre imprès als gens, no sempre han estat tan puntuals; sé que cau un mite i que aquest post em pot costar més d'un atac ninja, però Raraauis estarà ara i sempre al servei de la veritat: tal dia com avui de l'any 671, l'emperador Tenji, fart que tothom el fes esperar, va ordenar que que les campanes i els tambors dels temples marcassin les hores; al vespre, quan els rellotges de sol no eren de gran ajuda, va disposar que es mesuràs el temps amb l'ajuda d'una clepsidra.


Jo, que com sabeu sóc un impuntual patològic però de cap manera vocacional, em propòs no fer esperar ningú al llarg de les pròximes 24 hores.

Challenge accepted.

Dia Mundial de la Poesia

Avui, 21 de març, Dia Internacional de la Poesia, equinocci de primavera, seguim miquelangelejant:

He dit a ser feliç i no voldria 
que això em valgués morir-hi 
afusellat al peu de cada lletra. 
Basta, qui sap, que a un racó de sol, 
des del mirador de la cadira de boga, 
es vegi que el mercuri de mirar enfora 
marca, de bat a bat, 
la temperatura de viure, la justa 
per fer-nos créixer ja tot el diumenge 
cap a una indissimulable condició d'infusori. 
Llavors entenem, 
amb la mateixa claredat de què va amarada 
una paraula que ens arriba plena de set, 
que la sabata, que duim posada 
com una tia d'enfora, 
mentre ens guarda calenta dins el seu puny de cuiro 
l’arrel de posar peu fiter a favor de la vida, 
ens estreny, acabant d'inventar 
el seu adjectiu primer, 
amb la proporció exacta perquè el seu 
mai no es pugui prendre per un signe de complicitat 
malgrat que ho sia. És un exemple. 
Cadascú que apagui el foc 
que li encengui 
aquest atemptat 
insospitable 
de les coses. 
Estimar, quan a mi em passa, quan 
començ a tenir-ne la pell plena d'escaldadura, 
és exactament com anar 
pel capavall amb bicicleta de quinze anys, 
els peus al manillar i les mans 
fent el tramvia, 
polsant la rampa alta de les falzies baixes. 
Estimar, en aquest cas, comença 
per ser una alegria meticulosament furiosa 
de correguda densa i desbocada 
que a cada petjada asseca l¡herba i tot arreu deixa 
lloses calentes 
amb la pròpia data de naixença escrita. 
Quan les coses es posen així 
tu ja em coneixes i saps 
que et posaré la mà a la galta, 
com qui toca la baula de viure llarg, 
i et diré que t'estim, 
inconteniblement inventant l'estimar, 
tornant canvi a la vida des de cada síl·laba, 
reculant des de tot cap a tu, 
abandonant definitivament totes les barricades, 
perquè, llavors, dir «t'estim» 
té tota la dimensió d'una mirada última 
cap al portal de ca nostra 
i la ressonància fonda 
de la fulleta d'afaitar que cerca la vena 
per mostrar d'una vegada 
tota l'emporcada amplària de la veritat. 
Dir, així, «t'estim» 
és inventar el dir que sí 
i tallar-se la llengua amb les dents, 
és anar amb l'aigua fins al coll de la set 
i tenir set, 
és vendre la primogenitura per un plat de goig 
o baratar la vida 
amb una orquídia instantània 
i tenir tota la raó, sempre, 
de la meva part. 
La furiosa història d'estimar, 
la nafra aquesta, 
que estimar sempre sia estimar-te, 
cada dia més 
manlleva seca trajectòria curta 
des d'on, estimar, 
comença 
i acaba 
a cada instant: 
mirar-te als ulls fins a perdre't de vista, 
sentir-te dir «lo nostro», 
senzillament, o dir «pensava 
que és meravellós això que ens passa», 
passar-te la casolana mà pel front i sentir 
que em puja pel braç la remor de la vida, 
té l'inconfusible sentit d'una glopada última, 
i tanca un cercle 
tot desxifrant i desintegrant el desig, 
donant definitivament 
a la meva vida en forma de cala 
el significat 
radical 
cap al qual jo creixia 
quan anar pel món 
era anar descalç 
per la distreta condició humana 
de començar a esperar-te.

Miquel Àngel Riera, de Biografia  

S.

Avui, el blog i sa cançó se'ls dedic a ella. Per ses vegades que la vàrem cantar junts!

Cuida't dels idus de març

Tal dia com avui, fa 2056 anys, Juli Cèsar es creuà amb un endeví que li havia dit "cuida't dels idus de març". Cèsar, burleta, li va enflocar "els idus ja han arribat"; l'endeví va contestar-li "sí, però no han acabat".

Hores més tard el cadàver de Juli jeia sobre el sòl del Senat, apunyalat. A la mà duia un paper. Mai va llegir com Artemidor l'advertia de l'atemptat que s'havia preparat contra seu.

Les grandeses has de témer, oh ànima.

I si vèncer les teves ambicions

t'és impossible, prudentment i amb reserves

segueix-les. I quant més endavant vagis,

sigues més observador, més cautelós.

I quan arribis al teu apogeu, Cèsar a la fi,

quan adquireixis figura d'home famòs,

llavors ves alerta, especialment quan surtis al carrer,

dominador insigne de sèquit acompanyat,

si pot apropar-se, des de la multitud

qualque Artemidor duent una carta 

i et diu apressant "llegeix això tot d'una,

són coses importants que t'interessen".

No deixis d'aturar-te, no deixis de postergar

qualsevol conversa o tasca, no deixis d'apartar

les persones que et saluden i es prosternen davant teu,

car les pots veure més tard; que esperi fins i tot
el Senat, i coneix a l'instant

els greus escrits d'Artemidor.

 Idus de març, de Konstantinos Kavafis

Rei vol dir tirania

Intentar republicanitzar la figura de Joan Alcover (diputat pel dinàstic Partit Conservador d'en Maura) és un despropòsit que ni tan sols en aquest blog correrem el risc de cometre. Tanmateix, llegint els seus Poemes Bíblics, n'he trobat un de ben avinent per aquests dies de gendres, infantes i negocis:

VOLEM REI

     Samuel
era un home antic de dies,
i posà sobre Israel
son primogènit Joel
i son fill segon Abias.

Mes a Rama, on el prohom
reverenciat habita,
els vells van dir-li, en nom
del llinatge israelita:
-Samuel, dóna'ns un rei
que ens judiqui, en pau i en guerra,
segons l'exemple i la llei
dels reialmes de la terra.-

I veient l'home sublim
com la porpra els enlluerna
i menyspreen el règim
d'austeritat que els governa,
fa tristament: -Ja sabeu
quin desig us agullona?
Jehovà duu la corona
d'Israel, i el destroneu.

Rebutgeu la majestat
asseguda a l'etern soli,
perquè un rei us agomboli,
de supèrbia coronat.

Rei vol dir tirania
que arbora un llamp per fuet,
i si en fa mal ús, no expia
els delictes que comet.
Car ell per son propi dret
és inviolable, i mena,
com un bestiar llanut,
el poble que duu en l'esquena,
el segell de servitud.

Del reialme que acabdilla,
tota cosa li pertany:
tant la hisenda com la filla
com la dona de l'estrany.
Li paguen totes les cases
delme de tot fruit novell.
Qui no fa llances i espases,
tragina o cava per ell.
Pren els joves i les joves
    dels vassalls,
pels carros i pels cavalls,
les cuines i les alcoves.
Pren les filles, si li plau,
per serves o ballarines,
per ungir d'oli suau
el cos de les concubines;
pren les viandes més fines
pels eunucs de son palau.
Li envien totes les races,
en el cor de ses bagasses,
déus estrangers a l'harem.
El rei peca i no se'n tem,
car la cega reverència
qui l'adula, com si fos,
d'una divina ascendència,
és un encens olorós
que li adorm la consnciència.
Esclavisats voleu viure
com un poble que està fart
    d'esser lliure.
Vindrà el plor, vindrà l'esmena,
i us pesarà la cadena,
i llabores serà tard.-

Mes els vells no l'entenien.
-Dóna'ns un rei, -repetien,
sords al profètic avís.
I al cap de poc, Samuel,
ungí Saül, fills de Cis,
per monarca d'Israel.

El rei Saül

Kairós

Kairós, en la mitologia grega, és fill de Zeus i de Tique, deessa de la sort. No és un gran Déu, però simbolitza el temps de plena vida en què no hi ha mort.

Hi havia altres formes d'anomenar el temps, com Aion i Cronos. Però no eren sinònims: mentre el concepte de cronos es referia al temps cronològic o seqüencial, kairós representava un moment del temps indeterminat en què passa alguna cosa d'especial; cronos és així un concepte quantitatiu, mentre que kairós té un caràcter qualitatiu.

Avui he viscut un kairós. Després de mesos d'absència, la llum del sol ha tornat a il·luminar directament la façana de la casa on visc. L'he saludat i l'he convidat a passar. M'ha dit que avui no podia, però que demà tornarà. 

Kairós, obra de Lysippos

A ma mare, en el dia de la dona

Per molt aviat que m'aixequi es dematins, ella ja duu un estona ben desperta. Puntualment ja s'ha preparat un cafè amb llet per començar es dia. S'agafa una estona per pensar, com per posar en marxa es motor; i, de cop i resposta, inicia sa seva activitat. En un moment ja està fent coses a ple rendiment. I ja no atura.

Cada vegada més, amb so pas des temps, he intentat ajudar-la en tot el que puc. L'ajud més que no feia abans amb ses tasques de la casa, per bé que sempre és poc. Intent fer-la somriure amb qualque anècdota o li faig alguna petita broma, que ella sempre se pren bé. Treu temps d'on no n'hi queda i any rere any, ella se manté inalterable, sempre sa mateixa energia, sa mateixa determinació, sa mateixa força.

No falla mai, i si ella fallàs, aleshores fallaríem tots. És com s'engranatge que ho encaixa tot; si un dia gira més lentament, sa resta de peces mos ressentim. Ma mare, que sempre va treballar (i ho continua fent) a casa, és indubtablement es centre de sa família, sa que permet continuar endavant fins i tot en es moments més difícils. Sa seva tasca és incansable. I sempre amb un somriure a sa cara, fins i tot quan la reny.

Ella sempre lluita per allò que creu just, perquè és justa. Es regeix per una justícia que no entén de legislacions, que surt directament des cor. I me va ensenyar a avançar enc que fos lentament, perquè conformar-se és perdre.

Avui és 8 de març, es dia de sa dona treballadora. Un dia per reconèixer sa tasca incansable de ses moltes dones que, com ma mare, fan moure el món i lluiten pes seus drets.

Moltes gràcies.