2n Congrés de Joventut de les Illes Balears

Si em cercau els pròxims tres dies, seré al 2n Congrés de Joventut de les Illes Balears. Serà un espai de debat i construcció dirigit als joves de les Illes Balears entre 16 i 35 anys. L’objectiu general del congrés és recollir aportacions i idees per definir i dissenyar les polítiques de joventut futures amb la participació dels diferents agent que alhora en són els protagonistes.

Que es tornàs a celebrar un Congrés de Joventut era una reclamació de les entitats juvenils del país, que ens veim capaces i capaços de dir què volem i com ho volem. I a la fi, aquí el tenim! La meva enhorabona al Consell de la Joventut de les Illes Balears, a la Direcció General de Joventut del Govern i a totes les treballadores i treballadors que tants d'esforços hi han dedicat. I molt especialment a na Marta Carrió, en Joan Ferrà i n'Edgard Ginard, amics i companys dels JEN-PSM que s'hi han deixat la pell. Sou uns cracks!

Si voleu veure-ne el programa, clicau aquí.








PS: el cartell és obra d'en Petit! Enhorabona també!

Primer vídeo de sa 26 HOURS PARTY PEOPLE!

Per celebrar que finalitzava es meu 26è any sobre aquest planeta, impagables amigues i amics me varen organitzar una impagable festa que mai oblidaré, guardada com la tenc en es calaix des moments meravellosos. Com que se mereixerà un vídeoresum i un post ad hoc, no vos n'avançaré res excepte que va durar 26 hores i que va constar de 26 proves amb sos seus respectius 26 premis-regals. Crec que poques vegades m'ha passat de fer es balanç d'un dia i estar del tot segur que no en borraria ni en canviaria ni un segon. Espectacular. Mil gràcies!

Idò sa 4a prova va ser sortir en es lipdub d'Esporles m'agrada fent de gallina (vestit de gitana, però això era herència de sa primera de ses tasques que me varen posar). Es resultat el podeu observar i jutjar a n'es següent vídeo (2'00''):



(moltes gràcies a sa gent d'Esporles per permetre que hi féssim es burinot!).

26 és edat d'una sola vocal!

Es vint-i-sis és un nombre natural que segueix a n'es vint-i-cinc i precedeix a n'es vint-i-set. S'escriu 26 en xifres àrabs, XXVI en ses romanes i 二十六 en ses xineses.

És es nombre atòmic des ferro.

Segons sa cronologia jueva, Déu va donar la Torà a sa 26a generació des de sa creació.

És sa quantitat de lletres que té s'alfabet anglès.

Designa s'any 26 i es 26 aC.

I és, si no arrib a centenari, es darrer des meus anys que tendrà una sola vocal; i el vull compartir amb tots voltros!!!

Els llums s'han apagat, han tret el pastís.
Aplaudien els pares, els tiets i els amics,
tots alhora, agrupats en un únic crit:
que demani un desig,
que demani un desig!

I tu, nerviosa,
com sempre que et toca ser el centre d'atenció,
has fixat els ulls en un punt imprecís del mejador.

Un segon, dos segons, tres segons, quatre... i cinc!

Els teus ulls que cavalcaven buscant un desig;
les espelmes cremaven i alguns dels amics t'enfocaven amb càmares de retratar;
una veu comenta: que guapa està!
I jo en el fons m'acabava el culet de la copa
decidit a trobar un raconet adequat
per fer-me petit, petit...
del tamany de una mosca,
del tamany de un mosquit!

Per un cop empetitit, sota els tamborets
i la taula allargada pels dos cavallets,
fer-me pas amb prudència per un entramat
de sabates d'hivern i confeti aixafat.

I esprintar maleint la llargada dels meus nous passets;
i amagar-me entre un tap de suro i la paret
just abans que no em mengi el collons de gatet;
i escalar les sanefes del teu vestit;
i falcar el peu esquerre en un descosit;
i arribar-te a la espatlla i seure en un botó;
i agafar un pèlet d'aire i amb un saltiró
enganxar-te un cabell i impulsar-me en un últim salt final;
i accedir al teu desig travessant la paret del llagrimal,
ara un peu, ara un braç, ara el tors, ara el cap.

I ja dins del desig veure si ha ha bon ambient.
Repartir unes targetes, ser amable amb la gent
i amb maneres de jove discret i educat
presentar els meus respectes a l'autoritat.
Escoltar amb atenció batalletes curioses als més vells,
fent-me fotos gracioses amb altres il·lustres viatgers
i amb un home amb corbata que no sé qui és.

I en un núvol de somnis que tens a l'abast,
i altres que ho sento però ja mai viuràs,
detectar un caminet que m'allunyi del grup
o una ombreta tranquila on desapercebut
estirar-me una estona i per fi relaxar-me celebrant
el plaer indescriptible que és estar amb tu avui que et fas gran
mentre fora de l'ull les espelmes es van apagant.

Aniversari, de Manel

I ara un moment manco cultureta...

Sí a la pau

Abans de dir res, vull citar uns versos de Miguel Hernández que m'ha recordat un amic estimat i admirat, i que quasi 80 anys més tard segueixen tenguent completa vigència:

Tristes guerras
si no es amor la empresa.
Tristes, tristes.

Tristes armas
si no son las palabras.
Tristes, tristes.

Tristes hombres
si no mueren de amores.
Tristes, tristes.

Avui els JEN-PSM hem fet públic un comunicat en què rebutjam la intervenció militar de l'OTAN a Líbia i condemnam una nova "Guerra del Petroli", alhora que blasmam el govern dictatorial d'en Gadafi i ens malfiam de bona part de l'oposició rebel, vinculada, en gran part, al totalitarisme islamista wahhabita i al règim monàrquic prerevolucionari.

És un tema complicat, i l'obligació d'estudiar-me'l a fons per a fer el comunicat no ha fet sinó crèixer en mi els dubtes sobre què és millor per al poble libi. Els mitjans de comunicació majoritaris ens ho presenten com una dicotomia "bons-dolents", i jo veig ombres arreu. Tanmateix, d'allò que estic convençut és que una intervenció militar no ens durà res bo, per diverses raons:

a) No es fa per raons humanitàries, pacificadores ni democratitzadores: és una guerra pel control del petroli libi, que comença a acabar-se i cada cop serà més costós d'extreure (si bé encara hi queden àmplies zones sense explorar que fan que les democratiquíssimes petrolieres europees i nordamericanes es freguin les mans). En definitiva, molt em tem que no estam alliberant el poble libi, sinó fent que canviï de les mans d'en Gadafi a les de la Shell (això sí, si Líbia ha aconseguit ser el primer país africà en l'índex de desenvolupament humà de l'ONU gràcies a la distribució socialista de la riquesa petroliera, ara el poble segurament en rebrà tant com els súbdits de l'emirat de Barhein). El neocolonialisme de sempre.

b) L'oposició rebel no ofereix garanties; què passarà després de la intervenció? Ho tenim planejat? Feim un nou Iraq? O millor encara, alçam al poder qualcú i resam per a què no ens surti fallit com a Iran?

c) La història ens ensenya que la guerra sol provocar més guerra, i que en qualsevol cas el gran damnificat és el poble (se sol amagar darrera el pseudònim eufemístic de "dany col·lateral"). Què voleu que vos digui? Per molt classicista que sigui, no crec en allò de "si uis pacem, para bellum" sinó més aviat en el molt més modern i oriental "no hi ha camí per a la pau, la pau és el camí". Si seguim entenent les relacions amb el món àrab des de la superioritat i el conflicte armat, les conseqüències poden esser catastròiques, com ja hem comprovat.

d) Els plans de l'OTAN sobrepassen l'autorització de l'ONU amb una clara intenció conqueridora d'un país sobirà.

Una altra cosa que em fa reflexionar és la hipocresia dels nostres governants i el descrèdit d'organitacions com l'ONU. Fins fa poc, Espanya i altres països que ara ataquen Trípoli amb un aureola de vestal ultrajada venien armes al coronel Gadafi, les mateixes que empra per a atacar als seus conciutadans rebels; però ara mateix el nostre estat segueix comerciant armament amb altres dictadors, com per exemple el rei alahuita. D'altra banda, l'ONU calla davant vulneracions dels drets humans que clamen al cel: el Sàhara Occidental, Israel, Bahrein, Xina, etc. Raó: els interessos comercials d'Occident amb aquests països i els seus règims.

Què cal fer? Evidentment forçar en Gadafi i la seva troup a deixar d'atacar el seu poble, amb mesures de protecció (exclusió aèria) i de pressió (congelament dels comptes bancaris del dictador a l'exterior). A partir d'aquí, treballar per una sortida pacífica a la crisi. I un cop fet, deixar-nos d'hipocresies i plantejar un nou model de relacions internacionals, amb institucions de nova planta que gaudeixin de credibilitat; impulsar la desmilitarització global; sortir de l'OTAN; aillar els països que incompleixin els drets humans; permetre el desenvolupament econòmic i social del tercer món. Mentre això no es dugui a terme, viurem un dejà-vu continu en què els mercats ens conduiran sempre a atzucacs on ens imposaran solucions armades "com un mal menor" i no serem més que espectadors en un teatre de titelles mogut per les grans corporacions internacionals.

I ara, vos deim amb unes fotografies que he extret del blog de n'Eberhard grosske, de quan en Gadafi no era ni dictador ni sanguinari (és a dir, de quan ens venia petroli):






I ara unes frases, de la mateixa font:

Este es un país de puentes, de acuerdos y de paz. La mejor garantía de la seguridad es la paz, no la guerra.
Mi idea de España es la de un país (...) defensor de la paz y la solución multilateral de los conflictos.
Toda guerra es un fracaso.

Són del blog d'en Grosske, però no són seves. Són d'en Zapatero. Del d'abans.

Tristes, tristes...

Els Montoya, segona part: el petit Peláez a l'escola

Examen oral del petit Peláez, cosí d'enfora dels nostres Montoya...

Padre Palomino: Bueno, vamos a proceder ahora al examen oral de diferentes materias. Peláez, sal por favor a la pizarra.

Peláez: No ha venío, Señolita. Se encuentra ausente.

Gordopilo: Yo, yo, yo, Padre! Padre! Yo, Padre Palomino!

Padre Palomino: ¿Tú qué?, Gordopilo, ¿tú qué?

Gordopilo: Yo estaría encantado de realizar el examen oral.

Padre Palomino: Anda, cállate, Gordopilo, que me tienes quemado de lo pelota que eres... ¡Peláez! ¡sal de debajo del pupitre, que te he reconocido por la voz!

Peláez: ¡Aaaay, Señolita, que salga Gordopilo que es un pelota, cobarde, gallina, capitán de lah sardinah!

Padre Palomino: Vaaaale, Peláez, ¡al pizarrín! Vaaaamos, a dar la lección.

Peláez: ¡Aaaay, el payo Cura, siempre me dice a mí que sarga!

Padre Palomino: Veeenga, vamos a empezar a repasar la geografía.

Peláez: La geografía es eso de lah cuentas.

Padre Palomino: No, Peláez, no, ¡eso es otra cosa! A ver, los Montes de Toledo...

Peláez: ¡Aaaaaay, Señolita, los Monteh de Toledo son muchoh! Cómo me pregunta u'té eso, a mala idea!

Padre Palomino: Ay, Señor, Señor... Peláez, mira, cuéntame cuáles han sido los pueblos que han invadido España.

Peláez: ¡Ay! ¡Ay! ¡No me diga que han invadío E'paña, Señolita!

Padre Palomino: Peláez, ¡en la Antigüedad!

Peláez: Ay, no me pegue u'té esoh sustoh, ¡se muera mi Papa! ¡Loh su'toh que me pega! Dice "han invadío E'paña", dice el payo, Cura...

Padre Palomino: Mira, Peláez, te voy a poner un cero rojo que te va a levantar ampollas... Anda, vamos a repasar las matemáticas...

Peláez: ¡Esoh eh lo de lah cuentas!

Padre Palomino: ¡Sí, Peláez, sí! Dime los triángulos.

Peláez: Los triángulos son adiferentes de los cuadraus.

Padre Palomino: ¡Bien, bien! ¿Y qué tipos de triángulos hay?

Peláez: ¡Aaay, qué tipoh dice! ¡Pues depende de los que los dibujen, unos más grandes y otroh máh pequeñoh!

Padre Palomino: Mira, Peláez...

Peláez: Los trisángulos, esoh son los de los picos.

Padre Palomino: Sí, sí, los de los picos... ¡Los picos que te voy a poner yo en las clasificaciones! Vamos a ver, Peláez -¡ay, que me sacas de quizio!-, dime la tabla del seis, hijo.

Peláez: ¡Ay, eso sí me lo sé mú bien!

Padre Palomino: Venga.

Peláez: Eso eh la tabla del seis: uno por seis, eh seis; y así, sucesivamente!

Padre Palomino: "Y así sucesivamente..."; ¡te voy a poner un cero rojo que te va a levantar ampollas de sangre! ¡Ale, a tu sitio!

Peláez: Señolita, ¿me ha aprobau?

Padre Palomino: Fuera de clase, Peláez, ¡expulsado!

Peláez: ¡Aaaay, se lo voy a dicir a mi hermano el Richald y se va a cagal! ¡Aay, el Cura payo!

Padre Palomino: ¡Ale, fuera, fuera!

Peláez: ¿No me puedo quedal aquí a robal gomas?

Padre Palomino: ¡Peláez, que te he dicho que estás expulsado! ¡Fuera de clase!

Peláez: ¡Pos asín me voy a fumal!

Padre Palomino: Bueno, ¿algún voluntario para dar la lección?

Gordopilo: ¡Yo! ¡yo, Padre Palomino!

Padre Palomino: ¿Para qué habré preguntado?

Els Montoya

Aaaaaay mi aaaarma, que no conoceh a loh Montoya Heredia? Aaaaay que no me lo puedo de creer, se muera mi papa! No desesperal, que sus voy a presental a mi familia! Si sus miráis la afoto de i'quierda a deresha, de pie:

La Marina Montoya: mi hija, la mayó; se nos saca unah perrillah vendiendo romero. La encontraréih en la plasa d'E'paña. No se va a casal, va a cuidal de sus padreh (useasé, der Juan y de mí, claaro!). Como en "Como agua para chocolate", pero de verdá.

La Mónique Montoyé: la segunda carne de mi carne; le pusimoh Mónica po' la parturienta que me asistió, pero la llamamoh Monique, a lo francé, porque el primo Antonio pensó que va máh a tono con su profesió: se noh graduó en sacá la buenaventura con matrícula de honó en er CCC (me dise que diga que eh técnica superió en previsioneh futurológicah!).

Er Juanillo Heredia: el hijo de mi hermano; lleva el nombre de mi Juan, que eh su padrino. Como no tuvimoh hijo varoneh, pueh lo medio adot·tamoh, sobretó dende que mi hermano fue ingresao en prisión. Le hemoh pagau to loh e'tudioh, y siempre va con Juan. Noh quiere. Eh de bien nasíoh se agradesíoh.

Er Joselillo Heredia: mi hermano; dende pequeño siempre fue un poco tarambana, sobretó po lah malah compañíah, y porque tiene querensia a la bebida y al juego; bueno, a lah bebida y a loh juegoh, porque le da a to... Acabó en prisión, e'tando ausente veinte añoh, por robal leña. Ahora e'tá en libertá condisioná, normarmente en er ba.

La Yessi Montoya: mi tercera hija. En la afoto no sale con la Mire Amaya, su amiga, pero siempre van juntah. Un beso a la madre de la madre y la tía de la Mire, lah Juanillah, mú famosah! Si ha'ta le han pue'to su nombre a una calle! Bueno, que hablábamoh de la Yessi! Eh que me pongo a hablal y me voy, me voy! La Yessi eh la máh blancah de toa mih hijah; mi Juan me se enfadó musho porque desía que no era suya, que era der leshero... ay mi Juan! Qué pronto tiene! Luego me dijeron que una tal Ana Torrija, que noh e'cushó di'cutil en la parada de fruta, hiso una cansión con nue'tra historia. No sé... yo no soy de loh dubedé, sólo 'cusho al Juanillo, que toca mú bien la guitarra, y con la Yessi se ganan unos leuroh en lah boah y la comunioneh cantando po solerareh.

La Laurita Heredia: la hija de mi hermano er Joselillo. Eh mu buena shica, me plancha, me lava, me hase la comía... Una joya! Me recuerda a mi mare... Aaaaaay, mi maaaaaaare! Me se morió tan joven...

Y sentao, a mi deresha, mi Juan Montoya: el patriarca. Ha lushao musho por toa su familia. Si argún día me farta, yo no sé que haré... Yo sin mi Juan no quiero vivil!!!Ozú, qué maloh pensamientoh! Largarto, lagarto!


En et·ta podéih vè, a mi vera, a la Elenilla Montoya, mi menó, que me se quedó embarazá de tanto í a la sharca! Y mira que yo le desía "no vaya a la sharca, que sólo pue encontral mala gente, y cuidau con loh hombreh, que van a lo que van, y tienen suh e'pertozoideh, que saben lo que hasen, que ya lo dise su nombre, que son e'pertoh!". Pero no me hiso caso y ya tenemoh con nosotroh ar pequeño Kevincostner Montoya, de padre de'conosío. Mi Juan se enfadó un poco, él eh máh hesho a la antigua, po eso del honó, pero yo le dije "yo la parí, y ahora ella ha parío; a cuidal al niño". Y él hizo que sí con la cabesa. Mi Juan tiene pronto, pero eh güeno. Por eso le "compró" la flagoneta blanca de la afoto: ella noh trae loh malacatoneh y la anaranjah a la parada y nosotroh le damoh unah perrillah pal niño.

Ahora ya noh conosen. Asín que me voy a pelal papas, aaaaay, que voy a hacé una tortilla pa cenal. Con Dió, amigoh dels blos!!

Paca Heredia

Dia de la poesia en català al facebook

Resulta que avui és el dia de la poesia en català al facebook; i trescant trescant he trobat un poema desconegut al perfil d'en Guillem Colom, apreciat en la vida, admirat en la lluita i mestre en la dinamització; és de na Maria Mercè Marçal i xerra d'allò que som, una col·lectivitat. El mallorquí em va bastant bé per l'omnipresència del "som" en tots els nombres de la primera persona: jo som en tant que nosaltres som, perquè només em definesc en la relació que establesc amb tots vosaltres. I amb tots vosaltres vull remar, amb vosaltres ser bruixa.

Canço de fer camí

Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.

Maria Mercè Marçal, Bruixa de dol

L'espectacle

Per a què anigueu practicant per al Lipdub de diumenge!



L'espectacle ha començat i només has arribat.
Veig d'aquí la teva llum reflectida en un instant
que se'n va ràpidament tal com si no hagués passat,
que se'n va igual que el temps que ha oblidat la seva sort!

Ets enmig per tot arreu, algun cop tots es fan lluny;
potser això és el que vols, has de creure i has cregut...
I te'n vas carrers amunt
podent demanar a algú si has guanyat o si has perdut...

T'has quedat mirant la mar a cop de tacó t'hi has anat acostant
i has vist dibuixat aquell foc que amb tots aquests anys no has sabut apagar.

L'espectacle ha continuat, som tu i jo a l'habitació;
no tenc fred quan ets amb mi, per desfer tot el desig
que s'escampa com el vent, que no deixa res enmig,
que s'acaba quan no hi eeeeeeets...

T'has quedat mirant la mar, a cop de tacó t'hi has anat acostant
i has vist dibuixat aquell foc que amb tots aquests anys no has sabut apagar.
Tornes a casa més tard, llegeixes les cartes que vas amagar;
i aquella cançó que vas fer encara la cantes les nits a la gent. (bis)

T'has quedat mirant la mar, a cop de tacó t'hi has anat acostant
i has vist dibuixat aquell foc que amb tots aquests anys no has sabut apagar.

(txa-pom txa-pom)

Fora des Sembrat

Lipdub PSM-IniciativaVerds-Entesa

Agafa bolígraf i agenda, obre per la pàgina de diumenge 20 de març i escriu ben gran "Lipdub PSM-IniciativaVerds-Entesa", a les 10:00 a Petra.



Si creus que la coalició PSM-IniciativaVerds-Entesa et representa, i que és necessari que tregui els millors resultats possibles a les pròximes eleccions municipals, insulars i autonòmiques, implica't en la Campanya Jove! I ho pots fer d'una forma tan lúdica com és la participació en un lipdub! No saps què és??? Idò clica aquí!

Hi pot participar gent de totes les edats; i com has vist a l'exemple anterior, pots venir disfressat o vestit normals, passar desapercebut o demostrar-hi les teves habilitats més amagades!!!

La cançó que hem triat per a realitzar el lipdub és S'espectacle, de Fora des Sembrat. Demà la penjaré per a què l'aniguem recordant!

Devers la 13:30 o les 14:00, quan haguem acabat el vídeo, tots els participants estam convidats a dinar. Per això, per tal de poder calcular quants serem, estaria bé que diguessis si vendràs i quants t'acompanyaran a jenmallorca@jen.cat (si ho fas aquí també serveix, però no siguis tan peresós!!).

Vine, riurem molt! El canvi ha de ser divertit!!!

35è aniversari del PSM

Avui vespre celebram el 35è aniversari del PSM a Algaida, i em toca parlar en nom dels JEN; després d'una bona estona pensant-hi, aquest és el resultat:

Bon vespre a totes i tots,

com passa el temps, pareix mentida que ja faci un any del darrer aniversari del PSM! Cosa de la joventut, supòs!

En aquest lapse de temps, han passat coses de gran transcendència: hem vist com l'esquerra perdia estrepitosament a Catalunya i CiU tornava al poder, hem sabut les intimitats dels EEUU gràcies a wikileaks, hem quedat aïllats i sense vacances per una vaga de controladors, hem sortit dels bars sense olor a fum i hem vist caure dictadors als països nord-africans perquè milers de ciutadans sortien i surten al carrer amb unes aspiracions ben familiars a tots els joves del món: feina i justícia, participació a la política i llibertat d'expressió. Al meu entendre, no estam assistint a extremismes ni a un xoc de civilitzacions, sinó a un nou episodi en la lluita intemporal per la llibertat i la justícia. Malgrat la prudència amb què ens ho hem de mirar, no són moviments massa diferents a la revolució pacífica que té lloc a Islàndia, i que en molts d'aspectes ens pot servir de guia cap a una societat políticament millor.

A ca nostra, sense cap mena de dubte, l'aconteixement principal ha estat la desaparició d'UM. No farem llenya de l'arbre caigut, però era un fet del tot necessari des del punt de vista de salut democràtica, i el partit d'en Bauzá i en Delgado hauria de prendre llum de na Pintora. Com que no ho faran, ens toca a nosaltres vèncer-los a les urnes. Com diu l'aferratina que duc, jo no vot corrupció.

Arribam a les importantíssimes eleccions de maig amb una coalició ampla i coherent, arrelada al país, ecologista, progressista, honrada i honesta. El meu enhorabona a tots plegats. Serem l'única força que frenarà el bipartidisme empobridor, i estic segur que ho farem amb escreix. Els joves hi assumim un paper principal, i el durem a terme.

Salut, independència, socialisme, molts d'anys i enhorabona, perquè fa quinze anys que tenim vint anys i encara tenim força, no tenim l'ànima morta i ens sentim bullir la sang; i cuidau-vos, perquè el PSM ha d'arribar als 100 anys sense jubilar-se per a què la meva generació ho puguem fer abans de ser centenaris.

Bon vespre i bon profit!

Què vos pareix?
(petitio clementiae: sé que és molt esquemàtic, però només tenc 2 minuts!!!)

El nin més beneit del món s'ha fet gran

Amics i amigues que reivindicau manco politiqueo, vet aquí una nova entrega de "EGB recerca a l'inframón youtuber" (ho heu de dir amb sa musiqueta de Cuarto Milenio):

Vos enrecordau des nostro vell amic Buster? Es no iniciats, clicau aquí i descobriu-lo, tot i que avís que és addictiu i pot perjudicar greument ses jornades d'estudi! Idò en Buster ha tornat gran, s'ha separat de son pare i se dedica a boicotejar partits de pàdel:



Genio y figura hasta la sepultura, que diuen en castellà.