Sí a la pau

Abans de dir res, vull citar uns versos de Miguel Hernández que m'ha recordat un amic estimat i admirat, i que quasi 80 anys més tard segueixen tenguent completa vigència:

Tristes guerras
si no es amor la empresa.
Tristes, tristes.

Tristes armas
si no son las palabras.
Tristes, tristes.

Tristes hombres
si no mueren de amores.
Tristes, tristes.

Avui els JEN-PSM hem fet públic un comunicat en què rebutjam la intervenció militar de l'OTAN a Líbia i condemnam una nova "Guerra del Petroli", alhora que blasmam el govern dictatorial d'en Gadafi i ens malfiam de bona part de l'oposició rebel, vinculada, en gran part, al totalitarisme islamista wahhabita i al règim monàrquic prerevolucionari.

És un tema complicat, i l'obligació d'estudiar-me'l a fons per a fer el comunicat no ha fet sinó crèixer en mi els dubtes sobre què és millor per al poble libi. Els mitjans de comunicació majoritaris ens ho presenten com una dicotomia "bons-dolents", i jo veig ombres arreu. Tanmateix, d'allò que estic convençut és que una intervenció militar no ens durà res bo, per diverses raons:

a) No es fa per raons humanitàries, pacificadores ni democratitzadores: és una guerra pel control del petroli libi, que comença a acabar-se i cada cop serà més costós d'extreure (si bé encara hi queden àmplies zones sense explorar que fan que les democratiquíssimes petrolieres europees i nordamericanes es freguin les mans). En definitiva, molt em tem que no estam alliberant el poble libi, sinó fent que canviï de les mans d'en Gadafi a les de la Shell (això sí, si Líbia ha aconseguit ser el primer país africà en l'índex de desenvolupament humà de l'ONU gràcies a la distribució socialista de la riquesa petroliera, ara el poble segurament en rebrà tant com els súbdits de l'emirat de Barhein). El neocolonialisme de sempre.

b) L'oposició rebel no ofereix garanties; què passarà després de la intervenció? Ho tenim planejat? Feim un nou Iraq? O millor encara, alçam al poder qualcú i resam per a què no ens surti fallit com a Iran?

c) La història ens ensenya que la guerra sol provocar més guerra, i que en qualsevol cas el gran damnificat és el poble (se sol amagar darrera el pseudònim eufemístic de "dany col·lateral"). Què voleu que vos digui? Per molt classicista que sigui, no crec en allò de "si uis pacem, para bellum" sinó més aviat en el molt més modern i oriental "no hi ha camí per a la pau, la pau és el camí". Si seguim entenent les relacions amb el món àrab des de la superioritat i el conflicte armat, les conseqüències poden esser catastròiques, com ja hem comprovat.

d) Els plans de l'OTAN sobrepassen l'autorització de l'ONU amb una clara intenció conqueridora d'un país sobirà.

Una altra cosa que em fa reflexionar és la hipocresia dels nostres governants i el descrèdit d'organitacions com l'ONU. Fins fa poc, Espanya i altres països que ara ataquen Trípoli amb un aureola de vestal ultrajada venien armes al coronel Gadafi, les mateixes que empra per a atacar als seus conciutadans rebels; però ara mateix el nostre estat segueix comerciant armament amb altres dictadors, com per exemple el rei alahuita. D'altra banda, l'ONU calla davant vulneracions dels drets humans que clamen al cel: el Sàhara Occidental, Israel, Bahrein, Xina, etc. Raó: els interessos comercials d'Occident amb aquests països i els seus règims.

Què cal fer? Evidentment forçar en Gadafi i la seva troup a deixar d'atacar el seu poble, amb mesures de protecció (exclusió aèria) i de pressió (congelament dels comptes bancaris del dictador a l'exterior). A partir d'aquí, treballar per una sortida pacífica a la crisi. I un cop fet, deixar-nos d'hipocresies i plantejar un nou model de relacions internacionals, amb institucions de nova planta que gaudeixin de credibilitat; impulsar la desmilitarització global; sortir de l'OTAN; aillar els països que incompleixin els drets humans; permetre el desenvolupament econòmic i social del tercer món. Mentre això no es dugui a terme, viurem un dejà-vu continu en què els mercats ens conduiran sempre a atzucacs on ens imposaran solucions armades "com un mal menor" i no serem més que espectadors en un teatre de titelles mogut per les grans corporacions internacionals.

I ara, vos deim amb unes fotografies que he extret del blog de n'Eberhard grosske, de quan en Gadafi no era ni dictador ni sanguinari (és a dir, de quan ens venia petroli):






I ara unes frases, de la mateixa font:

Este es un país de puentes, de acuerdos y de paz. La mejor garantía de la seguridad es la paz, no la guerra.
Mi idea de España es la de un país (...) defensor de la paz y la solución multilateral de los conflictos.
Toda guerra es un fracaso.

Són del blog d'en Grosske, però no són seves. Són d'en Zapatero. Del d'abans.

Tristes, tristes...