II Jornades Internacionalistes

Des dels JEN-PSM vos volem convidar a les II Jornades Internacionalistes que hem organitzat a Palma durant els pròxims 28, 29 i 30 de desembre. Si voleu veure el programa complet, basta que cliqueu aquí. O una telefonada i vos el dic, però ja sabeu com sóc de desastrós amb els horaris...

Conferència "La Sibil·la, patrimoni de la Humanitat" a Deià

Per celebrar la Diada de Mallorca i la declaració de la Sibil·la com a patrimoni de la Humanitat, l'OCB de Deià hem organitzat aquesta conferència... si no hi veniu, no demaneu pietat lo jorn del judici!

Molts d'anys!

Quan somrius

Ara que la nit s'ha fet més llarga;
ara que les fulles ballen danses al racó;
ara que els carrers estan de festa;
avui que la fred du tants records;
ara que sobren les paraules;
ara que el vent bufa tant fort;
avui que no em fa falta veure't, ni tan sols parlar
per saber que estàs al meu costat...

És Nadal al meu cor
quan somrius content de veure'm,
quan la nit es fa més freda,
quan t'abraces al meu cos.
I les llums de colors
m'il·luminen nit i dia,
les encens amb el somriure
quan em parles amb el cor.

És el buit que deixes quan t'aixeques,
és el buit que es fa a casa quan no hi ha ningú.
Són petits detalls tot el que em queda,
com queda al jersei un cabell llarg!
Vas dir que mai més tornaries;
el temps pacient ha anar passant...
qui havia de dir que avui estaries esperant
que ens trobéssim junts al teu costat.

És Nadal al teu cor
quan somric content de veure't,
quan la nit es fa més neta,
quan m'abraço al teu cos.
I les llums de colors
m'il·luminen nit i dia,
les encén el teu somriure
quan et parlo amb el cor.

34è aniversari del PSM

El PSM va celebrar dissabte passat el seu 34è aniversari. La festa va ser a l'Auditori de Porreres, i com a secretari general dels JEN em va tocar fer el primer dels discursos (de 2 minuts, el temps és or!). Com que la providència* no m'ha dotat de la figura i la veu de Marilyn Monroe, vaig descartar sortir amb un vestides blanc i cantar "Happy bithday to you, dear Pisiem!"; enlloc d'això, vaig dir el següent:

Bon vespre a tothom,

abans de res, voldria recordar els i les sahrauis que aquests dies estan patint la repressió del govern del Marroc, en alguns casos fins a la mort; per als JEN, i sé que també per al PSM, la seva lluita és la nostra lluita, com totes les lluites per la llibertat. A més, aquest recordatori no és nimi en el nostre 34è aniversari: el 1976 el Front Polisari declarava la independència del Sàhara. Ni el major dels membres del JEN va viure aquell any, i no recordam el debut de Maradona, l'elecció d'en Jimmy Carter, el nombrament d'en Fidel Castro com a president de Cuba, l'aprovació de la Llei per a la Reforma Política, la mort d'en Mao o el Pacte Autonòmic de les Illes Balears. Evidentment res d'això no ens és aliè, perquè ha configurat el món que vivim, però són coses que sempre hi han estat, com el PSM. El nostre dia a dia dista del moment fundacional: hem arribat a l'edat adulta en plena crisi econòmica global, amb el neoliberalisme traient pit, la progressiva desfeta de l'estat del benestar, el perill de regressió en l'estat autonòmic... i en Maradona és seleccionador**! Però creim en una alternativa, i creim en la seva victòria; no perdem l'èpica ni l'esperança, i seguim pensant que davall les llambordes hi segueix havent arena.

El PSM ha sabut evolucionar d'aquell 1976 al 2010; hem perdut un parell de vegades, i n'hem guanyat un altre parell (manco)... i també hem demostrat que quan governam som els millors gestors. I tot això sense perdre el nostre valor més especial: el desig de transformar, el desig de justícia, el desig de sostenibilitat, el desig de llibertat i d'igualtat. Així podem guanyar; però ens ho hem de creure, anar a la gent, escoltar-la, xerrar-hi. El derrotisme no duu cap victòria. Ara tenim una nova fita, el 22 de maig de 2011, i els joves hi podem jugar un paper decissiu, i el jugarem. I guanyarem!

Salut, independència, socialisme, molts d'anys i que tinguem molta molta sort i la vida ens doni un camí ben llarg!

*Sóc conscient que l'ús del terme "Providència" enlloc de "Déu" serà qualificat pel Papa com un clar exemple del laïcisme actual, hereu directe de l'anticlericalisme del 32.
** Poc afeccionat com sóc al futbol, no vaig saber fins més tard que en Maradona ja no és seleccionador...

Bicicletada "SALVEM SES FONTANELLES"

Els JEN i el PSM de Palma hem organitzat aquesta bicicletada reivindicativa per mirar d'evitar que construeixin un macro centre comercial a la zona de ses Fontanelles, la darrera zona humida de Palma. Vos convid a venir-hi perquè crec que s'ho val!

Vos deix amb l'escrit que hem enviat en Toni Verger i jo explicant una mica el perquè de tot plegat:

Per què feim la Bicicletada Reivindicativa “Salvem ses Fontanelles!”?

72 hores després de perdre les eleccions, Catalina Cirer va concedir una llicència per a què l’empresa Aqua Magica construís un gran centre comercial sobre la darrera zona humida de Palma, Ses Fontanelles. Des del PSM-EN ens hi oposàrem de bon principi per l’impacte medioambiental, per l’impacte socioeconòmic (un nou Portopí a can Pastilla, a més d’innecessari, feriria de mort el petit i mitjà comerç de tota la zona) i per la baixesa democràtica d’una llicència de gran envergadura atorgada per un govern en funcions. I no érem nosaltres sols: els veïnats, les entitats ecologistes i els comerciants varen constituir la Plataforma “Salvem ses Fontanelles”.

Durant aquesta legislatura, gràcies a la Llei de Mesures Urgents, es va inviabilitzar la construcció sobre la zona humida, però hi ha intenció de desplaçar el centre comercial al lateral de ses Fontanelles, on segueix afectant la fauna i la flora, així com un seguit d’elements etnològics que s’han de defensar.

No acceptam que se’ns torni a vendre un mal menor com l’única opció possible. Seguim dient NO al centre comercial de ses Fontanelles, ni sobre la zona humida ni al lateral.

Per això us demanam que hi vengueu, perquè la força és nostra, podem i hem de salvar ses Fontanelles. Íntegrament.

Fins dissabte!

Apesteguia Ripoll, Ripoll Apesteguia

Apesteguia Ripoll o Ripoll Apesteguia? La segona possibilitat m'és tan estranya que em costa de creure que estigui formada pels meus llinatges; qüestió de costum, sense cap mena de dubte. Perquè vaig ser Apesteguia Ripoll per tradició, de la mateixa manera que hagués pogut ser a l'inrevés si aquesta fos una societat matriarcal; o tant l'una com l'altra si la nostra fos una cultura igualitària.

Precisament ahir vèiem al diari que que s'està tramitant un Projecte de Llei del Registre Civil que va en aquest sentit i que podria suprimir la prevalència del llinatge patern; aquesta proposta ha provocat, com vos podeu imaginar, controvèrsia entre els sectors més progressistes i els més reaccionaris: els un diuen que suposa una passa més per a equiparar els drets d'homes i dones, mentre que els altres consideren que és una pardalada, que no existia cap tipus de demanda social com per a canviar una tradició i que el govern només vol crear cortines de fum per a distreure el personal davant la crisi.

Evidentment estic entre els que aplaudeixen aquesta mesura, com qualsevol altra passa que ajudi a canviar una societat multisecularment masclista i patriarcal cap a una nou món més igualitari. I no puc entendre què té a veure això amb la crisi... no seran els reaccionaris els que l'empren per a no parlar d'allò que no els interessa? Vull imaginar que els nostres legisladors poden canviar un article de la Llei de Registre Civil i encara tenir temps i cap per a pensar en altres assumptes... i si n'hi ha que no poden fer això, que es replantegin el seu lloc de feina.

Reflexió final sabatina: Servidor, enlloc de LEAR, seria LERA; entre el rei Lear i na Lera Auerbach, qui triaríeu?

La casa que vull...

La casa que vull,
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.

Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.

Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.

Que al temps de l'estiu
niui l'oreneta
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.

Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.

Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i se sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.

Joan Salvat-Papasseit

Musicada per Lluís Llach i amb imatges de ca nostra, la casa que vull...:



(Dedicada als xipriotes, amb qui vaig descobrir la cançó, i a la família de son Bauçà, mb qui m'encanta compartir la casa que volem!)

EL PREU DE SER DEIANENC/A

"A Deià tothom té doblers", "Deià és un poble de rics"... són tòpics que tots els deianencs hem hagut de sofrir. Costa fer veure que la majoria dels que hi vivim som treballadors que cada dia ens hem d'aixecar i anar a fer feina.

El problema és quan el govern municipal de PP+UM afavoreix que a Deià només hi pugui viure gent rica: de mitjana, cada deianenc/a paga a l'Ajuntament 1.755€ anuals; escarrufa pensar que una família de 4 persones han de posar 7.020€. Si miram pobles demogràfica i orogràficament semblant a nosaltres, ens trobam que a Fornalutx cada persona en paga 566, a Banyalbufar 584, a Estellencs 544 i a Mancor 502. Trobau que tenim tres vegades millors serveis que a tots aquests pobles?

També podem mirar els pobles veïnats: ser solleric val 1.077€, una mica més que valldemossí (997€) o i bastant més que bunyolí (566€); però podem sondejar municipis de tots els tamanys i de totes les comarques de l'illa: a Palma paguen 684€ anuals, a Escorca 834, a Alcúdia 1.138, a Artà 1.058, a Esporles 504 i a Santanyí 1.074. Amb els nostres 1.755€ anuals quasi doblam al nostre "competidor" més proper...

I ni tan sols és un assumpte de dretes o esquerres: a Petra, amb govern del PSM, paguen 299€ anuals; a Puigpunyent, amb batlle del PSOE, paguen 612€; però és que a Binissalem, amb el PP al govern, en paguen 594! De fet, abans que en Jaume accedís a la batlia, els deianencs pagàvem 800€ anuals de mitjana; així, del 2003 al 2009 aquesta quantitat es va més que doblar!!!! (i, tenguent en compte que encara no teníem l'escoleta, no sabem on anava aquest increment...).

No serem nosaltres qui atacarem els impostos de forma barroera, com sol fer el PP; Agrupació DEIA defensam que els ciutadans han de contribuir segons les seves possibilitats per a mantenir uns serveis públics de qualitat i afavorir la redistribució de la riquesa. Però la contribució ha de ser raonable i s'ha de veure reflexada en els serveis rebuts! I quan anam a aquests pobles que paguen fins a tres vegades menys que nosaltres, podeu creure que quasi sempre tenim enveja de veure quantes coses es fan des dels Ajuntaments.

Confirmam que el batle i el govern del PP (ara amb UM) són uns nefastos gestors públics. Ja ho havíem vist moltes vegades, quan repassàvem el que es gasten en restaurants i mòbils; o el deute municipal, que no ha aturat de crèixer durant el mandat d'en Jaume. Trista herència deixen als deianencs...

ELS JEN-PSM DONEN SUPORT A QUÈ LES ILLES BALEARS ES CONSTITUEIXIN EN ESTAT INDEPENDENT, TAL COM PLANTEJA JOSÉ RAMÓN BAUZÁ

Els joves del PSM han celebrat descobrir que el sector independentista illenc ha aconseguit convèncer José Ramón Bauzá, president del PP de les Illes Balears.

En un vídeo difós a través del youtube, l'encara batlle de Marratxí ha proposat que les Illes tenguin el domini .ib; Lluís Apesteguia, Secretari General dels joves independentistes, ha declarat: “suposam que el President del principal partit illenc es documenta sobre un tema abans de parlar-ne, i els dominis de dues lletres estan reservats per a estats sobirans; nosaltres empram el .cat perquè representa la nostra comunicat cultural, però si el PP vol anar més enllà, endavant! És un canvi sorprenent, però ens alegra que el partit de Delgado hagi vist que s'ha de posar fi al tracte colonial al qual ens sotmet Espanya".

Apesteguia ha afegit que demanarà a Bauzá "una reunió per tal de traçar el full de ruta conjunt per a caminar cap a l'alliberament nacional dels pobles de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera en el marc d'uns Països Catalans lliures i federals".

Contra sa incultura i sa demagògia, a vegades el millor és una mica d'humor...

Prest va aixecar la mort el vol...

Avui es celebram el centenari del naixement de Miguel Hernández; la manera com ens va abandonar, amb just 32 anys, fa que ampliem els seus versos dient que no perdonam a la mort enamorada, ni a la vida desatenta, ni a la terra ni al no-res, però que sobretot no perdonam als feixistes que varen procurar que morís abandonat i malalt a una presó franquista pel greu delicte de voler justícia entre els humans.

Fa temps vaig dedicar un post al seu poema Aceituneros; avui em fa ganes recordar Elegía a Ramón Sijé, que consider l'escrit més bell dedicat mai a l'amistat.

ELEGIA A RAMÓN SIJÉ

(En Orihuela, su pueblo y el mío, se me ha muerto como del rayo Ramón Sijé, con quien tanto quería.)

Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.

Alimentando lluvias, caracoles
y órganos mi dolor sin instrumento,
a las desalentadas amapolas

daré tu corazón por alimento.
Tanto dolor se agrupa en mi costado,
que por doler me duele hasta el aliento.

Un manotazo duro, un golpe helado,
un hachazo invisible y homicida,
un empujón brutal te ha derribado.

No hay extensión más grande que mi herida,
lloro mi desventura y sus conjuntos
y siento más tu muerte que mi vida.

Ando sobre rastrojos de difuntos,
y sin calor de nadie y sin consuelo
voy de mi corazón a mis asuntos.

Temprano levantó la muerte el vuelo,
temprano madrugó la madrugada,
temprano estás rodando por el suelo.

No perdono a la muerte enamorada,
no perdono a la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.

En mis manos levanto una tormenta
de piedras, rayos y hachas estridentes
sedienta de catástrofe y hambrienta

Quiero escarbar la tierra con los dientes,
quiero apartar la tierra parte
a parte a dentelladas secas y calientes.

Quiero minar la tierra hasta encontrarte
y besarte la noble calavera
y desamordazarte y regresarte

Volverás a mi huerto y a mi higuera:
por los altos andamios de mis flores
pajareará tu alma colmenera

de angelicales ceras y labores.
Volverás al arrullo de las rejas
de los enamorados labradores.

Alegrarás la sombra de mis cejas,
y tu sangre se irá a cada lado
disputando tu novia y las abejas.

Tu corazón, ya terciopelo ajado,
llama a un campo de almendras espumosas
mi avariciosa voz de enamorado.

A las aladas almas de las rosas...
de almendro de nata te requiero,:
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.

DISSABTE 30 D'OCTUBRE ENGRESCAT A VALLDEMOSSA

Divendres és un bon dia per a enamorar-se...

I don't care if Monday's blue,
Tuesday's gray and Wednesday too;
Thursday I don't care about you!
It's Friday, I'm in love!

Monday you can fall apart;
Tuesday, Wednesday break my heart;
oh, Thursday doesn't even start.
It's Friday, I'm in love!

Saturday, wait,
and Sunday always comes too late...
But Friday, never hesitate!

I don't care if Mondays black;
Tuesday, Wednesday: heart attack.
Thursday, never looking back...
It's Friday, I'm in love!

Monday, you can hold your head,
Tuesday, Wednesday stay in bed
or, Thursday, watch the walls instead.
It's Friday, I'm in love!

Saturday, wait
and Sunday always comes too late...
But Friday, never hesitate!

Dressed up to the eyes,
it's a wonderful surprise
to see your shoes and your spirits rise
throwing out your frown
and just smiling at the sound,
and as sleek as a sheik
spinning round and round
always take a big bite.
It's such a gorgeous sight
to see you eat in the middle of the night;
you can never get enough,
enough of this stuff...
It's Friday, I'm in love!

I don't care if Monday's blue,
Tuesday's gray and Wednesday too.
Thursday I don't care about you!
It's Friday, I'm in love!

Monday you can fall apart;
Tuesday, Wednesday break my heart...
Thursday doesn't even start.
It's Friday I'm in love!

Hi va haver mai onze mil verges?

Si cercau què celebram es dia de les Verges, trobareu que honoram sa memòria de Santa Úrsula i onze mil amigues seves, que moriren immaculades.

Però hi va haver mai onze mil verges?

Me sap greu pes beatarros i ses beatarres que segueixen EGB, però després d'investigar per internet, he de dir que sa resposta és no. Vaja, enteneu-me... verges n'hi ha moltes, però totes juntes llançades a n'es sacrifici per a conservar sa seva virginitat, no. I que consti que no vull desmitificar sa festa, que a un servidor es bunyols i es clavells li agraden molt!

Sa cosa és:

A n’es segle IV un rei de Britània va prometre sa seva filla Úrsula en matrimoni (primera mostra de sensibilitat cap a ses dones, una constant durant tota sa llegenda). S'escollit per sa règia decissió era un angleset noble i, ai las, pagà. Sa pobra Úrsula, cristiana convençuda, vegent tal panorama, demana i obté tres anys per a poder peregrinar a Roma. Amb ella se'n van deu companyes més (Marta, Saüla, Brítula, Gregòria, Saturnina, Sencia, Pinnosa, Rabàcia, Satúria i Palàdia). Una mena d'erasmus devot, just que amb noms molt rars.

Tornant de Roma, se varen aturar a Colònia (Alemanya) i varen caure a ses rudes mans des bàrbars huns... es de n'Atila i companyia... en llenguatge d'APM: "de moment tot va malament".

Ets huns en qüestió no s'ho podien creure, tantes al·lotetes capturades... i totes verges! Varen tractar que perdessin sa virginitat, però com que elles s'hi varen negar, les varen matar. Uns cavallers, vaja.

L'Església Catòlica va considerar que n'Úrsula i ses seves companyes eren màrtirs i les varen elevar als altars. Sense voler fer d'antropòleg (més per incapacitat que per manca d'interès) hi veig un intent de legitimar i fins i tot sacralitzar es masclisme imperant que reprimia i reprimeix sa sexualitat de ses dones (hi ha cap home màrtir per voler morir verge?).

En qualsevol cas, a un document datat l'any 922 i trobat a un monestir prop de Colònia se fa referència a sa història de Santa Úrsula i ses seves companyes. Aquest document, entre moltes altres coses, diu:

Dei et Sanctas Mariae ac ipsarum XI m virginum.

Sa m no eren millia (onze mil verges), com es va fer creure, sinó martires (onze màrtirs verges); bastant més lògic i factible: onze mil donzelles de Britània cap a Roma no hagués estat una peregrinació, sinó un moviment poblacional sense precedents!

Amb es pas des segles, sa confusió va arribar a convertir-se en realitat, acceptant-se com a tal. A partir de llavors, sa llegenda de ses onze mil verges va anar prenent cos i sa història de Santa Úrsula se va escampar com sa pólvora.

Com això acaba en clavells, bunyols i serenates, ho desconec... ho haurem de deixar per a un post de l'any que ve!

BON VESPRE PORTAL DITXÓS...

Bon vespre, portal ditxós!
Que mos voleu donar entrada?
Que som una tracalada
que venim a cantar-vos!

Bon dia de les Verges i molts d'anys (si escau...)!

Els pressuposts

A Ona Mallorca m'han demanat un speech d'un minut sobre els pressuposts. Petitio clementiae: no en sóc cap expert i seixanta segons no donen per massa... hehehehe! És broma, podeu ser tan despietats com volgueu.

Tal com es presenta la tramitació parlamentària dels pressuposts, els JEN-PSM i el PSM hem estat d'acord amb una premisa bàsica: o hi ha un bon text, progressista i valent, o no hi ha d'haver llei. Tot pareix indicar que PP i UM no estan interessats en negociar uns comptes a la baixa i prefereixen deixar que sigui l'esquerra qui hagi de defensar-los, patint tota sola el desgast. Què hi farem? Cadascú es colga amb la conciència que es colga.

Com he dit, els joves del PSM hem demanat un bon text, progressista i valent, o prorrogar l'actual i que el govern que sorgeixi de les urnes el maig que ve elabori el seu. Però ara fan falta uns pressuposts d'esquerres, per assegurar-nos una sortida digna de la crisi: s'han de pujar els impostos als més rics i s'han d'incrementar les partides en sanitat, educació i benestar social (i no com ha plantejat el govern, que és baixar-les només un poquet). Evidentment la resta hauran de disminuir, especialment les corresponents a sectors no productius (perquè el Parlament no pot eliminar partides supèrflues estatals, com les de la Casa Reial o l'exèrcit).

Com a joves ens preocupa especialment l'educació, i des del JEN-PSM ens hem cansat de dir que només amb una bona dotació sortirem de la crisi amb una classe treballadora preparada per a forjar un nou sistema econòmic, més estable i just. Des d'aquí demanam al Bloc i al PSOE que siguin valents, més encara del que ho han estat.

Què en pensau?

Cymru

BREU DIARI DE VIATGE (breu fins que torni: preparau-vos, perquè he fet fotos per na Bet i sa mare!)

Dia 1: Aberystwyth

Després d'una esgotadora jornada de viatge (8 hores, sumant s'avió Palma-Birmingham, es tramvia Birmingham Airport-Birmingham Train Station, es tren Birmingam Train Station-Aberystwyth), arribam a sa casa que mos servirà de llar durant es següents 3 dies; sa típica encantadora casa gal·lesa en es típic encantador entorn gal·lès: tot verdíssim, tot de fusta, tot amb aquella flaire mescla d'humitat i pancakes acabats d'enfornar. Sa dona, na Sarah, resulta encantadora, i per sa meva sort, té un accent anglès bastant entenedor (característica lingüística no massa comuna a Gal·les). Anam a sopar amb molta gent a un restaurant hindu, triat per na Catrin (sa filla d'en Dai i na Francisca, deianenca que estudia a Aberystwyth); ses seves dues amigues són de Cymdeithas yr iaith, una mena d'OCB influenciada pes luddisme i que de tant en tant crema coses (i quan dic coses me referesc des de material urbà a ponts...); amics moderats, podem descansar tranquils: darrerament estàn més calmats...

Abans d'anar a dormir anam amb en Dai a un pub a fer una cervessa (donde fueres...). Imaginau-vos un pub galles... ido aixi. Xerram del Pais de Galles, i me conta ses seves expectatives nacionals i sa seva situacio linguistica, no massa diferents de ses nostres; com Anglaterra els ha intentat dominar i assimilar, i com es va perseguir sa seva llengua (amb metodes similars a n'es que se practicaven a ses escoles franquistes... per que ets opresors son tan poc imaginatius? Supos que respondre que per manca d'intelligencia resulta ofensiu per evident...).

The Old Language

England, what have you done to make the speech
My fathers used a stranger to my lips,
An offence to the ear, a shackle on the tongue
That would fit new thoughts to an abiding tune?
Answer me now. The workshop where they wrought
Stands idle, and thick dust covers their tools.
The blue metal of streams, the copper and gold
Seams in the wood are all unquarried; the leaves'
Intricate filigree falls, and who shall renew
Its brisk pattern? When spring wakens the hearts
Of the young children to sing, what song shall be theirs?

R.S. Thomas

Dia 2: Parc Cenedlaethol Eryri

Començam sa primera de ses moltes excursions que farem. Es sol, tot i el que és típic i tòpic de Galles, brilla damunt noltros (per ventura gràcies a n'es mantra que na Francisca i jo repetim dins es cotxo), i fa que es paisatge, ja de per si idíl·lic, sembli de conte: muntanyetes i muntanyetes verdes (como la albahaca, que diu sa cobla), tacades de tant en tant per un poblet, un ramat d'ovelles o un grup de vaques (negres i baixetes, si són autòctones). Amb so cotxo no tardam a arribar a n'es Parc Cenedlaethol Eryri (Snowdonia National Park, en anglès), reserva natural que acollirà ses excursions des pròxims tres dies i que, segons m'asseguren, és sa mes antiga del món. Tardam dues horetes a rodejar una muntanya, veim un parell de llacs i, fins on mos arriba sa vista, valls plenes de prats i tancats dedicats a s'ovicultura.

De tornada, mos aturam a sa fàbrica de mel que na Sarah regenta amb en David, es seu ex. Me decidesc a ser apicultor.

Dia 3: Cadair Idris

Mos aixecam prest perquè s'excursió d'avui serà llarga. Un parell de sandwitxos a s'esquena i a dins es cotxo. No hi som tots: de Deià, en Dai i un servidor; de Gal·les, en David i n'Ambar (sa filla que te amb na Sarah). Anam cap a Cadair Idris (Cadira de n'Idris, un gegant sa biografia des qual desconeixen), i descobresc que es cel clar i solejat que havia experimentat no és el que un sol trobar a Gal·les: es niguls són baixos i densos, i a ras de terra bufa un vent de mil dimonis que fa que es fred penetri molt més fàcilment per sa poca roba que he decidit agafar, confiat per sa bona experiència des dia 2. Amb aquest panorama emprenem sa pujada; i quina pujada! Arribam a un llac, on mos amagam davall una roca per dinar. Amb sa darrera mossegada de sandwitx dins sa boca, en David treu un fogonet i se posa a fer te... Es gal·lesos no són anglesos, pero sens dubte son britànics!

Encara falta el pitjor (o el millor, perquè no se pot dir que ho passàssim malament, tot i ses dificultats): es cim, invisible darrere s'espessa boira (bah, it's not fog, it's only mist... i què punyetes deu ser fog?????). Només dire que, segons es meus càlculs, hi veim un metre davant noltros, i, que en arribar a n'es cim, mos hem d'aferrar fort a n'es piló que l'assenyala per a què es vent no tombi. Pero ha valgut la pena, hem coronat es Cadair Idris, una muntanya màgica: diu sa tradició que si hi passes una nit de lluna plena, en davalles boig o poeta. Si es que hi ha cap diferència...

Emprenem es descens, no sense aturar-mos a una cabanya de pastors a fer un te... geni i figura! I just quan duim un quartet d'hora baixant, es niguls desapareixen i es sol que surt mos descobreix ses vistes més hermoses que se puguin imaginar. Gràcies Idris, gràcies mantra de na Francisca!

Acabada s'excursió, anam a can David i feim es major i més deliciós tast de mels que vos pogueu imaginar. Me decidesc definitivament a ser apicultor.

Dia 4: Yr Wyddfa

Mos aixecam prestet, mos ficam a n'es cotxo de na Sarah i cap es nord, on hem de passar es darrers dies. Abans, però, ens aturarem a fer sa darrera excursió pes Parc Cenedlaethol Eryri, en concret per sa zona des Yr Wyddfa, sa muntanya més alta de Gal·les.

Després de serpentejar per una carreterona estreta que puja fins una altura considerable, ens aturam a un alberg des d'on començam a caminar. Dinam damunt un penyal que balconeja sobre una vall tallada per un riu (ben bé com la vall del Riu Vermell de sa cançó), un tron que ja voldrien molts de reis pes seus àpats! Seguim pujant, i descobresc que sa zona és freqüentada pets excursionistes anglesos que troben a Gal·les ses muntanyes que sa seva campinya no els ofereix... sé que són anglesos perquè no obtenc resposta a ses salutacions en gal·lès que m'he esforçat a aprendre (bore da, bon dia; naun da, bon capvespre; nos da, bona nit); de fet, sa reacció és sa mateixa que si els etzibàs un "bon dia" ben mallorquí. Anglaterra desconeix Gal·les.

Sa pujada ofereix vistes increïbles, a més d'estar amenitzada amb 3 llacs enormes. Creuam una zona minera i encara en podem veure el rastre arquitectònic. Tanmateix, s'excursió des dia anterior ha fet mella i agraïm bastant es cafè amb pastes que prenem en retornar a s'alberg.

Amb aquest recobrament de forces i ànims, reprenem es camí. Es viatge transcorr entre pujols cada vegada més plans, sempre quarterats en prats plens d'ovelles. Impossible no dir-vos que passam pes camps on se va rodar sa batalla (no sé si sa final, en tot cas sa des culs a l'aire) de Braveheart -Vaig Fort a Mallorca-; com a bon guiri, m'emocion moltíssim amb aquesta anècdota.

Arribam a Beaumaris, ciutat amb un castell de sa dominació anglesa i on hi ha s'hotel que mos acollirà ses dues nits que resten. Beaumaris està situada a una illa tan aprop de sa costa de Gal·les que es braç de mar que les separa pareix un riu; ho desmenteixen ràpidament es vaixells que reposen damunt s'arena, obra d'una marea inconfundiblement marinera. A s'altra costat de la riba hi ha Bangor, ciutat universitària on viu un altre mallorquí que sa fortuna no voldrà que trobi; tanmateix, deix constància des lent però incessant desembarcament balear a terres gal·leses.

S'hotel és de luxe total; en temps passat va acollir hostes com Turner o la Reina Victòria. S'habitació individual fa que no enyori es sofà de ca na Sarah, on tanmateix he dormit tan bé. Abans de dormir anam a sopar amb son pare de na Sarah, un homo de 90 anys que conserva una ment més lúcida que sa meva; mos demana sobre Mallorca i Espanya i demostra que en té un coneixement sorprenent.

Dia 5: Ynys Enlli

Berenam a s'hotel d'un típic berenar gal·lès: ous frits, bacó, torrades, mantega, butifarra, salsitxa... I amb aquest plaer sensorial i colesterolialment prohibitiu encara a sa boca, agafam es cotxo i anam a sa península de Llyn, on agafarem un vaixell cap a Ynis Enlli (Bardsey Island en anglès).

Es barquer nom Colin, i tot d'una connectam. Se mostra molt interessat per Mallorca i Deià, mos demana molt i mos conta una mica què trobarem després de sa mitja hora de travessia que separa Gal·les d'Ynis Enlli (la mar està planíssima, tot i que ens havien advertit del pitjor: diu sa llegenda que a n'es condemnats gal·lesos a galeres els oferien fer aquest estret tres vegades o anar una a Roma... imaginau-vos quin perill per fer tal equivalència). Giram un cap i sa discreta silueta d'Ynis Enlli apareix davant noltros.

És una illa més petita que Cabrera, amb 8 habitants permanents que poden arribar a una vintena en èpoques de vacances. En Colin ja no hi viu, ha hagut de deixar cas pares i anar a terra ferma perquè ha tengut un nin (no hi ha metge ni escola). Ets habitants se reparteixen entre sa ramaderia, sa pesca, sa poesia i s'artesania. Devers vuit cases, un far, una capella i dues tendes completen un paisatge dominat per un pujol i per prats on senyoregen vaques i ovelles. No puc passar per alt ses tendes sense destacar que aquesta paraula s'ha d'adaptar a sa realitat d'aquest paratge: és un comerç sense comerciant; tu entres, esculls el que vols, mires què has de pagar segons una llista de preus que hi ha a sa paret i deixes es doblers dins una guardiola. Control, cap. Confiança, tota. Efectivitat, completa. Delinqüència, nul·la. Sens dubte és es lloc amb més pau que he visitat.

En Colin, amb qui ja hem fet amistat i de qui m'he declarat fan (per sa seva capacitat de lligar moderna empenta empresarial amb fidelitat a sa terra), mos presenta sa mare, una poetessa anglesa. Mos regala un llibre firmat i mos ve a acomiadar a n'es port. També mos diuen adéu un parell de foques, que jeuen peresoses damunt ses roques i que de tant en tant bramulen i assusten ses gavines.

Sopam a un poblet de Llyn on va viure un poeta que agrada molt a n'en Dai, en R. S. Thomas. En compra dos llibres, un per ell i un per jo. Una mica més amunt vos n'he escrit un poema.

Dia 6: Beaumaris-Bangor-Manchester-Palma-Deià

Mos despertam i emprenem una honrosa però trista retirada. Sa jornada és llarga (Beaumaris-Bangor en cotxo; Bangor-Manchester en tren; Manchester-Palma en avió; Palma-Deià en cotxo) i pes camí anam acomiadant-mos de na Sarah i en Dai, que queda una estona més. Però definitivament i sense cap mena de dubte, Gal·les val la pena.

Els JEN-PSM demanen a Antich que clarifiqui les seves propostes

Els joves del PSM recorden a Antich que l'atur juvenil no es soluciona amb bonificacions sinó amb un canvi en la reforma laboral

Els Joves d'Esquerra Nacionalista - PSM han valorat que el President Antich hagi dedicat als joves una part important de la seva intervenció al Debat de Política General, i han destacat els microcrèdits a joves emprenedors, el programa "Segona Oportunitat" i el cofinançament del primer sou.

Lluís Apesteguia, Secretari General dels JEN-PSM, ha afirmat que "es nota que el PSM-EN gestiona l'àrea de Joventut al Govern, ja que durant els anys d'UM no es va fer feina per a què se'ns tengués en compte". També ha aprofitat per felicitar el Director General de Joventut, Joan Ferrà, per "punyir fins que els joves hem estat a l'agenda política del President".

Tanmateix, els JEN-PSM han demanat al President que fos més precís en les seves propostes, perquè afirmen que als joves se'ls fan moltes promeses que després tenen una lletra petita inassumible, especialment en un context de crisi, precarietat pressupostària i sota l'amenaça de pressupostos prorrogats.

Entre les preguntes que els joves del PSM han dirigit al cap de Govern hi ha quin pressupost es destinarà a aquestes mesures, quants joves se'n podran beneficiar, quines empreses assessoraran al Govern a l'hora de definir les necessitats en FP i quin tipus de contracte s'oferirà a qui vulgui compatibilitzar educació i estudis.

A la vegada, els joves independentistes han demanat al President que entre els coneixements suficients per crear una empresa que es posaran a disposició dels joves es doni preferència a la formula de cooperativa, ja que, segons el seu Secretari General, "és la que ha demostrat major resistència a la crisi i assegura l'equilibri entre treball i capital". També han exigit que el programa "Segona Oportunitat" s'apliqui als universitaris i que el cofinançament del primer sou no sigui una coartada per a les empreses que abusen dels joves amb contractes precaris. Apesteguia ha conclòs recordant al President que no calen bonificacions sinó una reforma laboral digna i que beneficiï els joves.

Els JEN-PSM donen suport a la directora del CP de Son Caliu (Calvià) i acusen Carlos Delgado d'estar darrere la persecució

Els joves del PSM remarquen que el català ha de ser la llengua de l'ensenyament perquè és la llengua del país, perquè ho marca la llei i per aconseguir la cohesió social de tots els mallorquins; animen els progenitors que no ho entenguin (als quals acusen de ser el braç de Delgado a les aules) a optar per l'ensenyament privat.

Els Joves d'Esquerra Nacionalista - PSM donen tot el seu suport a Maria Morell, directora del CP de Son Caliu, davant l'escomesa d'un grup de pares i mares que pretenen que destitueixi per la decisió de fer l'assignatura de matemàtiques en català, la qual cosa, segons els joves independentistes, "seria normal a qualsevol país normal del món i garanteix la cohesió social dels mallorquins (independentment del seu lloc d'origen) i la supervivència del nostre idioma en un món globalitzat".

Asseguren, a més, que aquesta decisió fou aprovada pel Claustre de Professors i pel Consell Escolar (en el qual tenen representació els pares i mares), a més d'estar en la línia del que promou la legislació lingüística i educativa vigent.

"Si els pares i mares del CP de Son Caliu no són capaços de respectar una persona qualificada en ensenyament com és la directora, no accepten les decisions d'òrgans democràtics com el Claustre o el Consell Escolar i es burlen de les lleis de les Illes Balears -i de sentències del Tribunal Constitucional espanyol, per si no saben de quines illes estic parlant- tal vegada s'haurien de plantejar dur els seus infants a una escola privada i no sotmetre's a la normativa que el Govern estableix per a la pública" ha assegurat Lluís Apesteguia, Secretari General dels JEN-PSM. Després ha afegit que "convid els pares a conèixer la realitat de la nostra llengua i fins a quin punt el seu ús a l'ensenyament és bo per als infants. Realment ho sent per ells, que no en tenen cap culpa i a ca seva només hi aprendran odi cap al seu propi país".

A més, els joves del PSM acusen Carlos Delgado i els seus d'estar darrere d'aquesta confrontació. Apesteguia ha demanat a Rotger, Font, Soler i Pastor que es pronunciïn sobre aquest fet.

Per acabar, Apesteguia ha recordat que avui és el Dia Internacional del Docent, figura que s'ha de reforçar i dignificar, i que això no s'aconsegueix recollint firmes en contra seva sinó respectant les decisions que des de la ciència pedagològica creguin millors per als infants.

Veurem una terra que posi llibertat (J.A. Labordeta)

Homenatge a José Antonio Labordeta.



Canto a la libertad

Habrá un día en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.

Hermano, aquí mi mano,
será tuya mi frente,
y tu gesto de siempre
caerá sin levantar,
huracanes de miedo
ante la libertad.

Haremos el camino
en un mismo trazado,
uniendo nuestros hombros
para así levantar
a aquellos que cayeron
gritando libertad.

Habrá un día en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.

Sonarán las campanas
desde los campanarios,
y los campos desiertos
volverán a granar
unas espigas altas
dispuestas para el pan.

Para un pan que en los siglos
nunca fue repartido
entre todos aquellos
que hicieron lo posible
por empujar la historia
hacia la libertad.

Habrá un día en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.

También será posible
que esa hermosa mañana
ni tú, ni yo, ni el otro
la lleguemos a ver,
pero habrá que empujarla
para que pueda ser.

Que sea como un viento,
que arranque los matojos,
surgiendo la verdad
y limpie los caminos
de siglos de destrozos
contra la libertad.

Habrá un día en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad...

Pero hombre, yo voy tranquilamente... ¿pero no puede uno hablar aquí, o qué? ¡Coño!, que a ver si no puede uno hablar aquí... a la mierda, joder! Estoy hablando con el ministro y no con ustedes... Estoy hablando con el ministro y no con ustedes. Ustedes están habituados a hablar siempre, porque aquí han controlado el poder, ustedes, toda la vida, y ahora les fastidia que vengamos aquí las gentes que hemos estado torturados y ¿roturados? por la dictadura a poder hablar. ¡Eso es lo que les jode a ustedes! Coño, ¡si es verdad! Joder, ea a la mierda! (...) Usted culpa a los socialistas y yo le voy a decir: ¿y a mí qué? ¿a mí qué? Yo no tengo nada que ver con los socialistas.

ASSUMIRÀS LA VEU D'UN POBLE / ELS JEN-PSM A LA DIADA DE CATALUNYA

Un any més, els illencs hi vàrem esser; com diu el company Toni Trobat "com el 1714 però sense fer de mariners o artillers. Festa sí, lluita també!".

Hi hi va haver lluita, i hi va haver festa. Reivindicant i festejant que sense les illes no hi ha país, i que tot país té dret a decidir el seu futur.

I mentre caminàvem cap a Arc de Triomf, rodejat de gent coneguda i estimada que vol construir un país lliure, just, sostenible i solidari, vaig recordar unes paraules del sud...

ASSUMIRÀS LA VEU D'UN POBLE

Assumiràs la veu d'un poble
i serà la veu del teu poble
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs sed,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentres dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les sil.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntad d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat
com no sia la del teu poble.

Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
Vicent Andrés Estellés

No hi ha camí per a la pau, la pau és el camí

Citar Gandhi mai està de més. Però en dies com aquest és més adient que mai.

ETA ha anunciat que fa mesos va decidir no dur a terme accions armades ofensives. Benvingut sigui, manco és res. Però l'únic que realment cal esperar d'una banda armada terrorista és la seva dissolució; el demés, fum que enfosqueix la llum de la llibertat.

Als Governs espanyol i basc els toca estar a l'altura, i treballar per la pau sense caure en el joc d'uns terroristes que tenen el cinisme de demanar "els mínims democràtics per a emprendre el procés democràtic". La majoria de ciutadans tenim ben assumits els mínims democràtics; certament hem de millorar certs aspectes, com per exemple el dret a decidir de les nacions sense estat, però sempre des de la democràcia mateixa.

Pel que fa a ETA, el mínim democràtic per a emprendre res és la seva pròpia inexistència. Fins llavors, tot serà fum.

Si quan arriba es divendres ja no podeu pus...

M'ho han recomanat i funciona!

Quan es cervell està sobrecarregat, ets especialistes recomanen aquesta tècnica per a una bona relaxació. Basta que facis això:

Amb s'ajuda des ratolí, arrossega sa lletra A cap a sa lletra E.

Envia-ho tot a la merda i vés-te'n a prendre una CERVESA

Encara queda estiu per ballar! Avui Lloseta i demà Santa Margalida mos esperen!!!

No tots som UM...

...per sort. Encara que a en Melià li costi entendre-ho.

El president d'UM va dir ahir, referint-se a la darrera acusació de corrupció que els cau a sobre, aquesta vegada per frau electoral i compra de vots:

Al darrer congrés de la formació deixàrem clar que rebutjam i hem acabat amb les pràctiques clientelars. Unes pràctiques que les han fet tots els partits en major o menor mesura, també sobre els col·lectius d'immigrants.

És un detall que el seu partit, en el darrer congrès, no assumís i donàs suport a les pràctiques clientelars. S'agraeix una mínima aparença democràtica, encara que només sigui per deferència a aquells a qui han robat/enganyat.

Evidentment defens i respect la pressumpció d'innocència; de la mateixa manera evit caure en maniqueismes simplistes del tipus "al PP i a UM són tots corruptes", perquè sé que no és cert (i perquè si els devers 20.000 militants que sumen haguessin omplit el seu pot de colacao, a n'Antich no li hagués quedat ni per comprar paper de vàter). Però deman en resposta que la dreta d'aquest país sigui una mica humil i rigorosa quan parla del tema, ja que no gosa ser ni honesta ni valenta; si ho fos, en Melià hauria dit:

Al darrer congrés estàvem tan empegueïts d'haver col·laborat amb tots aquests que heu vist desfilar pel jutjats que vàrem haver d'especificar que condemnàvem la corrupció. Però el que no farem serà admetre davant els ciutadans que en som còmplices; còmplices perquè els vàrem demanar que votassin lladres i un partit que va ser incapaç de controlar la gent que col·locava a les institucions, perquè no vàrem preferir no veure-ho i molt manco ens vàrem plantar per denunciar-ho. Vàrem preferir callar i seguir al partit. I com que la millor defensa és un atac, moriré matant: diré que tots som iguals. Que així la política es desprestigia? Bé, almanco ens desprestigiam tots... Què no en tenc cap prova? Bé, el dubte ja està llançat!

El botellon

El tema del botellon està duent molta coa. Genera discussions acalorades als bars, als carrers, als plens i als partits. Per primera vegada no és l'eix esquerra-dreta el que vertebra els bàndols; ni tan sols el catalanisme-espanyolisme. Aquesta vegada, l'enfrontament sol ser joves contra no (tan) joves. Precisament l'altre dia em varen telefonar del Diario de Mallorca per demanar-me com s'havia viscut entre el PSM i les seves joventuts, els JEN; podeu veure l'article a la seva pàgina web.

La veritat és que quan es va començar a plantejar una ordenança ad hoc a l'Ajuntament de Palma hi va haver diferències substancials de posicionament entre seniors i juniors. En un principi, ens oposàvem a què hi hagués una ordenança específica, ja que crèiem (i creim) que els efectes nocius lligats al botellon, com són la renou i la brutor, ja estan previstos per la normativa municipal actual. Però com que empresaris i alguns mitjans varen crear la necessitat d'una norma escrita, vàrem acceptar negociar un text tal com ens demanaven els majors del partit; no puc dir que el PSM assumís la majoria de les nostres tesis, però sí he de reconèixer que va millorar el text que havia presentat el PSOE, molt més moralista i sotmés als interessos d'hotelers i restauradors.

La nostra postura partia d'un supòsit: les úniques motivacions acceptables per a una ordenança sobre el botellon són assegurar el descans dels veïnats i la convivència entre els ciutadans i fomentar de la salut pel que fa al consum d'alcohol, però això sense oblidar el dret a l'entreteniment, també el lliure, espontani i respectuós amb l'altri. No és assumible que es presuposi que els joves som incívics i per tant se'ns hagi de prohibir realitzar segons quines activitats en públic; això abans que cometem cap infracció, just en previsió que ho farem! N'Aina Calvo ha conseguit extrapolar a les ordenances municipals la lògica de la guerra preventiva basada en supòsits no provats, obra de George W. Bush.

Qualsevol temptació de regular el consum d'alcohol en via pública per se és afavorir el consum d'alcohol en locals, els propietaris dels quals són els vertaders causants del botellon, per mor dels preus astronòmics a què cobren les consumicions; qui pot pensar que un jove prefereix estar enmig del passeig marítim en ple 9 de febrer a resguardar-se del fred i gaudir de la música dins un bar? Recuperant termes marxistes que mai hauríem d'haver abandonat, ens trobam amb una lluita de classes: els vertaders damnificats del text del govern Calvo són els joves de classe baixa, que no es podran permetre engatar-se a un bar ni poden pagar-se una casa on montar un guateque amb els seus amics. Sospit que els fills d'en Botín no notaran aquestes restriccions. M'agradaria demanar a la senyora Calvo o als empresaris si la renou i la brutor que generen els joves (i adults) que consumeixen l'alcohol en un bar és menys molest que si s'haguessin engatat al carrer.

Un altre tema en què vàrem donar molta branca fou el de prohibir el botellon per zones (sota la disfressa de Zones d'Especial Protecció): primer perquè creim que crea greuges comparatius entre ciutadans (perquè ha de ser més especialment protegit el Passeig Marítim que la Soledat?); segon, perquè si la regulació no és global pot produir dos efectes: el trasllat del botellon o la seva atomització i dispersió. On anirien els joves si es prohibeix el botellon en el Passeig Marítim pareix ser un tema en què ningú ha caigut a Cort, com si fos baladí! No se'ns ocorre cap lloc que combini millor la llunyania d'habitatges, la proximitat a zones d'oci, la magnitut per assumir tota la problemàtica, etc. A qualsevol altra banda de Ciutat es molestaria els veïns que intenten dormir, s'hauria d'agafar el cotxe, etc. Aquest tema fou millorat gràcies al Bloc per Palma, que va fer substituir les Zones d'Especial Protecció per les Situacions d'Especial Intervenció (o qualque cosa així), de manera que no s'intervendrà per zones sinó si es generen un seguit de situacions previstes; però encara no s'ha afrontat el debat que està al darrere de tot plegat: "i si no és al Marítim, on?" (ningú dubta que el botellon de Son Armadans ha de desaparèixer, el debat no és allà...).

Un altre tema que va causar controvèrsia i per tant no va propiciar una opinió comú com a JEN fou la prohibició de consumir alcohol en la via pública a menors; personalment trob que era suficient deixar-ho com està ara, que es permet beure (si bé no comprar) a partir dels 16 anys. En allò que sí que hi va haver unitat fou en rebutjar les altes multes previstes i demanar-ne la supressió i/o la condonació per serveis a la comunitat; i en qualsevol cas no castigar els pares si els seus fills són enxampats in fraganti fent un cubata al carrer (està previst fer-los fer un curs!!!).

Allò que sí que es va assumir per part del PSM va ser la demanda de donar un pes específic (i no anecdòtic) a l'eduació en salut dins l'ordenança, però que al final es plasmà de forma poc ambiciosa: si es considera que s'ha de lluitar contra l'alcoholisme i les patologies lligades al consum d'alcohol, perquè ens limitam a la via pública? L'Absolut a 12€ el tassó és més sà que l'Absolut a 12€ la botella??

Ara esteim en un període en què el text pot ser esmenat; ara toca discutir-ho amb la tranquilitat que n'Aina Calvo no va saber imposar a hotelers i restauradors, que escudats en els veïnats, fan botellons sense alcohol davant Cort, una mena d'akelarre antiesquerrà per a pressionar una batlessa que s'ha mostrat dèbil. Els JEN-PSM volem fomentar aquest debat, convençuts que els joves podem gestionar cívicament el nostre oci; per això presentarem esmenes al text. Si tens cap proposta, diga-ho!

L'agost, feixuc i mandrós...

Descamisat Sisquet fa tard,
diu adéu a la colla.
L´han vacunat contra l´asfalt
en un poblet de costa

on d´amagat l´espera,
darrere de l´església,
mig tremolós
aquell petó
que tindrà gust a sal de mar i a nit
plena d´estrelles.

Un pèl suat Cesc s´ha llevat
de fer la migdiada,
mentre al costat la dona va
desant rasclets i pales

i mirant com la nena
arrebossada d´arena
dorm al sofà
pensa que mai
tindrà millor moment per anar buscar
la parelleta.

Que arribi l´agost,
feixuc i mandrós,
que ens fa recordar
la bellesa del temps que passa a poc a poc.

Des del cafè el senyor Francesc
mira la gent com tomba
fent el tallat on fa tants anys
té un reservat a l´ombra

i quan la dona arriba
li acosta la cadira
del seu costat;
li estreny la mà
pensant que el mar és com la vida
que no atura el ritme mai.

Que arribi l´agost,
vital i enganxós,
per treure´ns les presses
i recuperar la tendresa del món.

Que arribi l´agost,
feixuc i mandrós
que ens fa recordar
la bellesa del temps que passa a poc a poc.

Llàgrimes de Sant Llorenç

Rabindranath Tagore fou un escriptor hindú que guanyà el Premi Nobel de Literatura el 1913. No el coneixia, però durant els anys d'adolescència vaig dur sempre una cita seva escrita a l'agenda: Si plores perquè no pots veure el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles.

Avui és el cel qui plora; no te'n perdis les llàgrimes.

FESTES DE DEIÀ

Ja han arribat, puntuals com cada any, ses festes de Sant Joan. Si en voleu veure el programa, clicau aquí; són de pinyol vermell, ses eleccions de l'any que ve compten més que sa crisi! Tanmateix, són ses festes i toca disfrutar, ja xerrarem de política en acabar!

DEYA CHURCH, UK (ESGLÉSIA DE DEYA, REGNE UNIT)

Fa una setmana que va ressuscitar el blog i des de llavors el tenc abandonadet, però amb excusa! Aquests darrers dies he tengut el XXè Congrés del PSM (ho tenim tot per aconseguir-ho tot!) i la primera meitat de les festes de Deià (revetlla inclosa).

En fi, he d'anar recuperant el ritme i el costum d'escriure al blog. Mentrestant (i ja que som diumenge a les 2:48) vos deix amb el darrer "En el nom de Deià" (per als no iniciats, secció que escric a la revista local s'Encruia sobre indrets, empreses, etc. d'arreu del món que es diuen "Deià"):

DEYA CHURCH, UK (ESGLÉSIA DE DEYA, REGNE UNIT)

En la nostra recerca del nom de Deià per l'orbe ens hem trobat amb una nova sorpresa: una església evangelista britànicokeniana anomenada Deya. Tot i no tenir una relació directa amb el nostre poble, ens ha cridat l'atenció: el fundador d'aquesta professió és un tal Gilbert Deya, un pastor evangelista oriünd de Kènia però habitant d'Anglaterra des de fa quasi qunze anys; en aquest temps ja ha obert centres a Liverpool, Londres, Birmingham, Nottingham, Luton, Reading, Manchester, Sheffield i Leeds.

Segons internet, la seva organització (Gilbert Deya Ministries) assegura que Deya is able to help infertile women to conceive through the power of prayer and the Lord Jesus (Deya ajuda a concebre a dones infèrtils mitjançant el poder de la pregària i nostre Senyor Jesús). Al Regne Unit una dona afirma haver tingut tres fills en menys d'un any gràcies al pastor Deya.

Llegint més, hem descobert que el que es venia com un miracle va resultar ser quelcom més obscur: Gilbert i la seva dona varen ser arrestats per tràfic d'infants, i ell està condemnat pendent de la seva extradició a Kènia, d'on es veu que obtenien els infants i on les dones havien de viatjar per a "donar a llum".

Un ús de Deià pel món ben desafortunat.

Església d'aquest pàcaro a Liverpool

Tornem-hi!!!

Un any i un parell de mesos després del "cessament temporal de la convivència"* entre el blog i un servidor, em dispòs a reprendre-la!

Podeu donar suport o rebutjar aquesta decissió. La vostra opinió serà vinculant (uid. l'enquesta a la dreta de la pantalla)!










*Qualsevol coincidència amb n'Elena de Borbó i en Jaime de Marichalar és producte de la vostra malvolença!