diumenge, 20 de febrer del 2011

Acord PSM-Entesa


Ahir va ser, per a mi i en clau política, un dia de festa. Aquells que em coneixeu o heu llegit els meus escrits sabeu que sempre he cregut que la gent que lluitam per a què Mallorca sigui un país just, sostenible, solidari i lliure hem de fer pinya. Amb la coalició entre PSM i IniciativaVerds férem una gran passa, que fa poc més de vint-i-quatre hores eixamplàrem amb la incorporació d'Entesa. Durant tot el procés negociador vaig donar suport a l'acord (sempre amb tranquilitat, perquè la frissor no ens havia de fer errar) i ahir al Consell de Direcció Política del PSM em va agradar sumar-me a la quasi totalitat de veus i vots afirmatius.

Sé que és un pacte complex i que aixeca passions entre la militància de les dues formacions, perquè els camins de molta gent d'Entesa i del PSM foren comuns fins que divergiren traumàticament. Per això la convergència crea qualcuns recels; l'anormal seria que no ho fes i s'ha d'escoltar els companys que els expressen. Però crec que allò que cal subratllar és la gran quantitat de vots a favor de tancar les ferides.

Calia fer-ho perquè la gent ens ho demanava; no entenia la divisió i estava decepcionada i marejada per tanta brega partidista. Hem demostrat que mentre la dreta corrompible es divideix i no s'entén, nosaltres hem sabut posar el país per davant de tot, amb aquest seny tan proverbialment nostrat i tan poc traduïble. PSM-Entesa i IniciativaVerds representam un aspectre polític molt ample, que pot i ha d'aspirar a representar un alt percentatge de la societat mallorquina i que tendrà un paper principal a l'hora de frenar la dreta neoliberal i ultraespanyolista i el bipartidisme en general (de fet és l'única opció apart de PP i PSOE amb garanties de sortir). I, si m'ho permeteu, és l'única eina veritablement fiable per a defensar els interessos de les classes populars i del país en un context de crísi del capital i d'involució nacional.

Ara queda molta feina per endavant: fins al maig per aconseguir els millors resultats per al país, i a partir de llavors per incloure els pocs sectors amb què encara no s'ha pogut arribar a un acord i per bastir una confluència orgànica que perpetuï aquesta unió.

Hem començat la campanya amb una festa; estic segur que l'acabarem amb una altra. De moment, l'enhorabona als negociadors i a tots plegats!

divendres, 18 de febrer del 2011

Sense senyal...



Sense senyal

TV3 ja no es pot veure enlloc del País Valencià des d’aquest dijous, 17 de febrer de 2011, a dos quarts de deu del vespre, després de 26 anys d'emissió

La llibertat d'informació, la llibertat pura i nua, i l'espai de comunicació en llengua catalana reben, d’aquesta manera, un colp immens.

Durant vint-i-quatre hores aquest web estarà tancat com a mostra de repulsa per la pèrdua d'una finestra de comunicació i perquè siguem ben conscients que és una derrota de tot el país, una derrota que ens afecta a tots, onsevulla que residim.

#sensesenyal #volemTV3

PS: Si qualcú sap co es deixa sense senyal efectiva un blog de blogspot, que per favor ho digui!

Revolucions, revoil·lusions

El joc de paraules entre revolució i il·lusió no és meu, tot i que m'agradaria ser l'autor d'una idea tan bona: era el lema del darrer congrés d'EU a les Illes Balears. Estic segur que me'l deixen, i és que en aquests moments el trob encertadíssim per descriure el que està passant a diversos indrets d'aquest planeta on vivim.

No sóc cap expert en política internacional, així que vos xerr des del cor i no des del cap: l'ona de protestes a Tunísia, el Cairo, Iemen o Jordània m'il·lusionen, em fan veure que això del postmodernisme i el triomf de l'individualisme que tant ens venen és en realitat un opiaci verbal, i que el poble ho pot tot sense necessitar cap arma. Aquests aixecaments populars, o el de l'any passat a Teheran, no tenen relació amb la religió; de fet, tot i que sigui sistemàticament silenciat, hi ha un moviment molt semblant a un país amb pocs seguidors de Mahoma com és Islàndia (si no el coneixeu, per favor cercau-ho al google o clicau aquí). Les aspiracions dels que protesten ens resulten familiars a tots els joves del món: feina i justícia, participació a la política i llibertat d'expressió. Al meu entendre, no estam assistint a extremismes ni a un xoc de civilitzacions, sinó a un nou episodi en la lluita intemporal per la llibertat i la justícia.

És cert que moviments integristes i/o poc democràtics poden tenir la voluntat d'aprofitar aquest moment caòtic per voler imposar les seves tesis, aprofitant que les revolucions no tenen cap lideratge clar sinó que són la suma de la insatisfacció col·lectiva; o que els lobbies occidentals voldran ficar-hi cullerada i intentaran que tot canviï per a què tot segueixi igual. Però no crec que els tirs vagin per aquí, no era això el que demanaven els milers de joves que per primera vegada han emprat el facebook i el twitter per enderrocar llurs governs. Demanaven, ampliant Blas de Otero, la feina, la pau i la paraula. I res pus. I això, què voleu que vos digui, m'il·lusiona.

Islandesos, tunesins o egipcis tenen ara el futur en les seves mans. La pregunta que hem de fer-nos és: l'hi tenim nosaltres?

Com en el maig del 68, recercam davall les llambordes; si no hi trobàrem la platja, per ventura hi trobarem el gessamí

dimecres, 16 de febrer del 2011

Una ment malaltissa o un incest olímpic


Es Jocs Olímpics de 2012, oficialment coneguts com sa XXX Olimpíada, tendran lloc a Londres des 27 de juliol a n'es 12 d'agost de l'any que ve. No som un friki dets esports, però s'altre dia en vaig estar mirant sa web oficial (no me demaneu com hi vaig acabar!); tanmateix, allò que vull compartir és es bot malaltís que sa meva ment igualment malaltissa va fer en veure es logo de s'aconteixement:


Insultau-me tot el que volgueu, però hi vaig veure claríssimament na Lisa i en Bart Simpson fent allò que un germà i una germana no se sol considerar olímpic que facin...













Faig massa feina? O realment he descobert un pervers missatge subliminal?

(Post dedicat a na Jéssica; sé que li agradarà!)

dimarts, 15 de febrer del 2011

PP-PSOE: ofensiva contra l’autogovern i contra els drets socials


Deu fer cosa d'un mes me varen demanar que escrivís aquest article d'opinió per al Diari de Balears en nom dels JEN. Ha tardat una mica a sortir, però més val tard que mai. Què vos pareix?


Fa temps que des dels JEN-PSM avisam del perill d'involució autonòmica; les declaracions del president Zapatero al Financial Times amenaçant de tutelar econòmicament les CA o les d'Aznar i González Pons afirmant la inviabilitat del sistema i la necessitat de retornar competències a l'Estat ens estan donant la raó. I sense pretensions sibil·lítiques, encara ens atrevim a dir que en plouran de més madures: amb el bonisme del PSOE o amb la versió bèstia del PP, s'intentarà recentralitzar Espanya i fer de les autonomies ens gestors sense capacitat de decidir.

Evidentment, no és la primera ofensiva espanyolista que patim: la dreta i l'esquerra espanyola se solen posar d'acord a l'hora de defensar l'essència pàtria (seva). Exemples en tenim molts: la LOAPA els anys 80, la Llei de partits a principi de segle o els pactes de govern a Navarra i al País Basc més recentment. Amb l'excusa de la crisi van i aniran llançant missatges que calen i calaran a certs sectors, com a preludi de l'atac final.

A més, atacar les autonomies és sucumbir a les tesis més neoliberals, actitud habitual en un PSOE que ja és poc més que "PE": el gruix de la despesa autonòmica es destina a sanitat, educació i serveis socials. És aquesta despesa que volen limitar?

El gran malgastador de l'Estat és l'Estat: el deute públic a Espanya està al voltant del 75% del PIB, mentre que el deute de les autonomies només n'és el 10%. L'Estat no ha fet els deures: no ha eliminat els ministeris de les competències transferides, manté un sistema provincial completament obsolet i perpetua una administració mastodòntica i improductiva. I són els dos partits majoritaris en l'àmbit estatal els que van crear la desraó territorial que entronitzà el "café para todos".

Que un president amb el mal currículum econòmic de Zapatero s'atreveixi a dir que ha de tutelar els comptes del nostre país em fa riure. On podríem ser si hagués assumit abans que estàvem en crisi? On podríem ser si la milionada del pla E s'hagués invertit en economia productiva i no en allargar l'agonia del sector de la construcció? Què podríem fer ara amb els 2.500€ per fill o els 400€ que va donar a tothom, ho necessitàs o no? Què podríem fer ara amb els doblers que es recaptava amb l'impost de patrimoni abans d'eliminar-lo? Aquestes mesures per ventura li han permès guanyar eleccions, però han fet que la crisi global hagi penetrat en el moll de l'os de l'economia espanyola.

Del PP ni en parlem: resulta còmic rebre lliçons de gestió d'un partit incapaç d'evitar que els càrrecs que col·loca en els executius saquegin els comptes públics. Evidentment, hem de treballar per fer front a la crisi, però no acceptarem altra tutela que la dels nostres ciutadans. El jovent dels Països Catalans posarem peu fiter a qualsevol intent recentralitzador, i per això necessitam que a les pròximes eleccions autonòmiques i locals els partits sobiranistes obtenguin un paper decisiu i no deixar el nostre govern en mans de partits-sucursals. I si segueixen pel camí de no acceptar-nos, de negar-nos el dret de comandar a ca nostra, que no passin pena, podem partir d'aquesta Espanya que tanmateix mai no ha mirat amb gaire bons ulls la seva diversitat nacional; no és de bona educació quedar on no et volen.

dilluns, 14 de febrer del 2011

Pa negre i la llei Sinde



Ahir se celebrà la gala dels Goya, en què l'Acadèmia Espanyola del Cinema es rendí a la pel·lícula Pa negre. Per aquestes terres estam de doble enhorabona, perquè primera vegada els cineastes espanyols premien un film rodat en català, i perquè és obra d'un director mallorquí, Agustí Villaronga.

(Alerta: SPOILER, que diuen) La història està ambientada en la Catalunya rural dels durs anys de la postguerra. N'Andreu, un nin que pertany al bàndol dels perdedors, troba al bosc els cadàvers d'un home i el seu fill; les autoritats volen carregar el mort (mai millor dit) al seu pare, però ell, per ajudar-lo, intenta averiguar qui els va matar. En aquest recorregut, neix per a Andreu una consciència moral davant el món dels adults alimentat per les mentides. Per a sobreviure, traïciona les seves pròpies arrels i acaba descobrint el monstre que habita dins seu (final de l'SPOILER).

Si encara no l'heu vista vos la recoman sincerament; la podeu veure al cine Renoir de Palma (entre altres, però el Renoir m'agrada més) a les 16.00, a les 18.10, a les 20.20 i a les 22.30.

A la mateixa gala, el director sortint de l'Acadèmia, Álex de la Iglesia, va aprofitar el seu discurs per llançar una dura crítica contra la Llei Sinde i els creadors acomodats que no s'adapten als nous temps. Reproduesc íntegrament les seves paraules, perquè crec que són d'una clarividència digna d'elogiar:

Buenas noches. El día de hoy ha llegado porque hace 25 años, doce profesionales de nuestro cine, en medio de una crisis tan grave como la nuestra, caminaron JUNTOS a pesar de sus diferencias. Quiero empezar este discurso felicitando a los fundadores de la Academia.

No sólo ellos, sino todos los que me han precedido en esta institución, vicepresidentes, miembros de las juntas directivas y el conjunto de los académicos, nos han traído esta noche aquí, al Teatro Real, para celebrar el 25º aniversario de la Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas y la existencia misma de los premios Goya. A todos, muchísimas gracias.

PUEDE PARECER que llegamos a este día separados, con puntos de vista diferentes en temas fundamentales. Es el resultado de la lucha de cada uno por sus convicciones. Y NADA MÁS. Porque en realidad, todos estamos en lo mismo, que es la defensa del cine. Quiero por ello felicitar y agradecer a todos los que estáis aquí, por caminar juntos en la diferencia, y hasta en la divergencia.

Hacemos mucho ruido, pero es que esta vez, hay muchas nueces. El choque de posturas es siempre aparatoso y tras él surge una nube de humo que impide ver con claridad. Pero la discusión no es en vano, no es frívola y no es precipitada.

No podemos olvidar lo más importante, el meollo del asunto. Somos parte de un Todo y no somos NADIE sin ese Todo. Una película no es película hasta que alguien se sienta delante y la ve. La esencia del cine se define por dos conceptos: una pantalla, y una gente que la disfruta. Sin público esto no tiene sentido. No podemos olvidar eso JAMÁS.

Dicen que he provocado una crisis. Crisis, en griego, significa "cambio". Y el cambio es ACCION. Estamos en un punto de no retorno y es el momento de actuar. No hay marcha atrás. De las decisiones que se tomen ahora dependerá todo. Nada de lo que valía antes, vale ya. Las reglas del juego han cambiado.

Hace 25 años, quienes se dedicaban a nuestro oficio jamás hubieran imaginado que algo llamado INTERNET revolucionaría el mercado del cine de esta forma y que el que se vieran o no nuestras películas no iba a ser sólo cuestión de llevar al público a las salas.

Intenet no es el futuro, como algunos creen. Internet es el presente. Internet es la manera de comunicarse, de compartir información, entretenimiento y cultura que utilizan cientos de millones de personas. Internet es parte de nuestras vidas y la nueva ventana que nos abre la mente al mundo. A los internautas no les gusta que les llamen así. Ellos son CIUDADANOS, son sencillamente gente, son nuestro PUBLICO.

Ese público que hemos perdido, no va al cine porque está delante de una pantalla de ordenador. Quiero decir claramente que NO TENEMOS MIEDO a internet, porque internet es, precisamente, la SALVACION de nuestro cine.

Sólo ganaremos al futuro SI SOMOS NOSOTROS LOS QUE CAMBIAMOS, los que innovamos, adelantándonos con propuestas imaginativas, creativas, aportando un NUEVO MODELO DE MERCADO que tenga en cuenta a TODOS los implicados: Autores, productores, distribuidores, exhibidores, páginas web, servidores, y usuarios. Se necesita una crisis, un cambio, para poder avanzar hacia un nueva manera de entender el negocio del cine.

Tenemos que pensar en nuestros derechos, por supuesto, pero no olvidar NUNCA nuestras OBLIGACIONES. Tenemos una RESPONSABILIDAD MORAL para con el público. No se nos puede olvidar algo esencial: hacemos cine porque los ciudadanos NOS PERMITEN hacerlo, y les debemos respeto, y agradecimiento.

Las películas de las que hablamos esta noche son la prueba de que en este país nos dejamos la piel trabajando. Sin embargo, el mismo esfuerzo o mayor hicieron tantas otras películas que NO HAN LLEGADO a los sobres de las candidaturas. Ellos tambien se merecen estar aqui, porque han trabajado igual de duro que nosotros.

Quiero despedirme en mi última gala como presidente, recordando a todos los candidatos a los Goya TAN SÓLO una cosa: qué más da ganar o perder si podemos hacer cine, TRABAJAR en lo que más nos gusta. No hay nada mejor que sentirse LIBRE creando, y compartir esa alegría con los demás. Somos cineastas, contamos historias, creamos mundos para que el espectador viva en ellos. Somos más de 30.000 personas que tienen la inmensa suerte de vivir fabricando sueños. Tenemos que estar a la altura del PRIVILEGIO que la sociedad nos ofrece.

Yo creo, con toda humildad, que si queremos que nos respeten, hay que respetar primero.

Y Por último, me gustaría contarle algo al próximo Presidente de la academia, que ya me cae bien, sea quien sea: estos han sido los dos años más felices de mi vida. He conocido gente maravillosa de todos los sectores de la industria. He visto los problemas desde puntos de vista NUEVOS para mí, lo que me ha enriquecido y me ha hecho mejor de lo que era. He comprobado que trabajar para los demás es una experiencia extraordinaria por muy duro que resulte en un principio, y sobre todo: han pasado 25 años MUY BUENOS, pero nos quedan muchos más, y seguro que serán MEJORES.

Buenas noches.

(He respectat les majúscules enfatitzadores del discurs).

Sant Valentí


Avui es vendran roses i bombons a dojo, i la gent celebrarà el(s) seu(s) amor(s). Tot i que això suscita crítiques, què voleu que vos digui? És cert que la gent hauria de demostrar la seva estima dia a dia i no quan ho marca el calendari, i que no fa falta fer-ho a cop de talonari... però benvingut sigui el dia en què es fa, i millor gastar els doblers en això que en donacions al PP (per exemple...)!

Però qui era aquest sant personatge que tan bé es duu amb el pagà Cupido?


Valentí era un sacerdot que devers el segle III dC exercia a Roma. Per aquells llavonses governava l'emperador Claudi II, que en un atac de romanticisme va prohibir la celebració de matrimonis entre els joves, ja que segons ell els fadrins sense família eren millors soldats (deu fer millor morir si no estàs pensant en la tropa de churumbeles que deixes horfes). El sacerdot va considerar que el decret era injost (que diria el meu professor d'Història de l'Art) i va desafiar l'emperador: celebrava en secret matrimonis per a joves folls d'amor. A partir d'aquí la consagració de Valentí com a patró dels enamorats.

L'emperador Claudi se'n va entèmer, i en una demostració de magnimitat i estima a la demostració de tendresa del seu posteriorment santificat súbdit, va donar ordre d'empresonar-lo, martiritzar-lo i executar-lo el 14 de febrer del 270 dC. La jove Júlia, agraïda al sant, va plantar un ametller de flors rosades devora la seva tomba. D'aquí que, fins a la irrupció de la rosa, l'ametller sigui el símbol de l'amor durador.

Després varen venir les cartes d'amor, i altres petits doiets. Fins arribar al dia d'avui en què el protagonista és el Corte Inglés.

dissabte, 12 de febrer del 2011

El nacionalisme lingüístic espanyol


Quan tengueu dotze minutets lliures, vos recoman veure aquest vídeo de Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de Lingüística General de la Universitat Autònoma de Madrid, sobre el nacionalisme lingüístic espanyol i els prejudicis lingüístics en general.

Realment cabal!

dijous, 10 de febrer del 2011

Sortu: una nova passa cap a la pau?

A Ona Mallorca m'han demanat un speech d'un minut sobre el nou partit abertzale en nom dels JEN. Petitio clementiae: seixanta segons no donen per massa... hehehehe! És broma, podeu ser tan despietats com volgueu.

Els Joves d'Esquerra Nacionalista-PSM reafirmam la nostra condemna a qualsevol tipus de violència, i el nostre rebuig a què qualsevol procés democràtic sigui tutelat per les armes i les llibertats siguis coaccionades per la por.

Dit això, i esperant la dissolució definitiva de la banda terrorista ETA, veim amb esperança el naixement del partit Sortu, hereu de l'antiga Batasuna, i l'aposta per vies purament democràtiques en la seva lluita cap a la independència. És una passa més en la pacificació del procés polític basc, que tanmateix és molt més complex i en la immensa majoria dels casos molt més democràticament madur del que ens volen fer creure certs mitjans de comunicació i certs partits.

Fa falta que ETA encara vagi molt més enllà, és cert. Però hauríem de plantejar-nos si toca a l'estat avançar una mica cap a la normalitat, acostant els presos al seu domicili familiar o alleugerint la situació de militarització extrema a la qual sotmet Euskal Herria. No com a cessió a la banda terrorista (cosa que no es pot acceptar), sinó com aposta per la normalitat democràtica d'Euskadi.

A aquells que clamen que cada passa és un engany, els convidaríem a mantenir l'esperança i a creure que podem aconseguir que no hi hagi més morts ni torturats per aquesta causa. Que no hi hagi ningú que compti els vots que pot treure per tal o qual postura enlloc de comptar les bales que no es dispararan o els cops que no es pegaran. És el moment de la pau. Que per nosaltres, els pacifistes, no quedi.


Què vos pareix?

dimecres, 9 de febrer del 2011

Orgull de cosí, orgull de deianenc


Etapa reina de la Challenge 2011
Cargado por RTVMallorca. - Videos de noticias recién publicadas.

Tenc múltiples cosins que me fan estar orgullós per múltiples raons, i són múltiples ses causes que m'enorgulleixen de ser deianenc. I avui, veure en Vicenç i sobretot en Joan m'ha fet sentir molt orgullós, com sempre!

















[Anècdota lluisenca de sa jornada: he arribat a les 10:20 a Valldemossa, sorprès i content d'anticipar-me dues hores a sa sortida de sa carrera; sorprenentment, sa carretera ja estava tancada; m'he barallat amb sa guàrdia civil que custodiava que només passassin cotxes de s'organització fins a límits de desobediència a s'autoritat; he deixat es cotxo; he caminat dos metres; he fet autostop a un cotxo de s'organització, no sense abans acomiadar-me amb sa mà dets agents de sa benemèrita, que crec que entenien tant com jo que era una pardalada que només pogués anar amb cotxo a ca meva si prèviament feia unes 5 passes a peu...]

diumenge, 6 de febrer del 2011

Volem veure Esport3!


Dissabte passat es va estrenar oficialment Esport3, el nou canal de Televisió de Catalunya que pretén aglutinar i incrementar la programació esportiva de la Corporació.

Aquesta notícia, que hauria de ser positiva en tant que augmenta l'oferta televisiva en la nostra llengua, resulta lesiva als ciutadans de les Illes Balears que, des dels anys 80, hem mirat els programes i les transmissions esportives de TV3, perquè Esport3 no es podrà sintonitzar des de cap lloc de l'arxipèlag. Un altre greuge contra aquells que creim que l'oferta televisiva en llengua catalana s'hauria de poder sintonitzar des de qualsevol indret del domini lingüístic (altrament dit país).

Fa temps els JEN-PSM vàrem organitzar una taula rodona amb el títol "Què passa amb TV3?"; especialment interessant és la intervenció que hi va fer en Maties Salom, llavors director adjunt d'IB3:



El juliol de 2009 ell ens aconsellava reclamar televisions temàtiques, i que aquestes comprassin els drets a les Illes Balears. Per què Esport3 no neix d'una col·laboració d'IB3 i TV3 (RTVV ho deix per més endavant, vist el panorama...)? Per què les corporacions de ràdio i televisió autonòmiques no s'ajunten per fer un panorama de temàtiques en català ben complet? Idò perquè no deu interessar, ni a IB3 ni a qui des del Principat s'ompl la boca amb els "Països Catalans".

El PSM ha anunciat que pressionarà per a què Esport3 es rebi a les Balears; però a més d'afegir-nos a aquesta reivindicació (si teniu twitter, podeu signar clicant aquí), hem d'aconseguir canviar la tendència fragmentadora de l'espai audiovisual en la nostra llengua, perquè si només protestam, si ens instal·lam en posicions permanentment defensives, ens cremarem, com diu en Maties. Canviar-ho és qüetió de voluntat política i de pressió ciutadana. O viceversa. Com tot.

Vos deix amb la intervenció d'en Damià Perelló a la mateixa taula rodona:

El diari del dia en què vares néixer


La Vanguardia ha digitalitzat tota la seva hemeroteca (clicau aquí). Podeu veure-hi les notícies dels aconteixements més destacats de la història d'ençà del 1881*, però també consultar què va succeir aquell dia que és important només per a vosaltres: quan vàreu fer la primera comunió, quan vos vàreu casar o quan en Mateu Montsolís va tornar d'entre els morts.

Com que al cap i a la fi això és un blog personal, em permet el luxe de fer-vos veure la portada del 26 de març de 1985, el dimarts en què un servidor va néixer:


Deixant de banda que el diari ja no val 45 pessetes, escarrufa pensar que hi ha coses que no canvien: el Barça guanyava la lliga (és un clam!) i el Constitucional jutjava la llei de l'avortament. Tanmateix, cal destacar importants variàncies respecte l'actualitat: a una cumbre germanogala ja no hi van en Kohl i en Mitterrand, sinó na Merkel i en Sarkozy (la diferència és especialment profunda pel costat francès) i ja no hi ha vigilants soviètics ni RDA on matar soldats americans.












*[per si sou tan beneits -amb amor- com jo: els periodistes no escrivien abans que passassin les coses; no cerqueu la notícia el dia que va passar, sinó l'endemà.]

dissabte, 5 de febrer del 2011

El nou zodíac


El recorregut que fa el Sol per les constel·lacions ja no es correspon amb el que es va fixar fa 2.600 anys amb els dotze signes zodiacals.
Javier Sales, Público
Mai he estat massa amant d'esoterismes; reconec que a vegades llegesc l'horòscop, però més com entreteniment que com a consulta. Tot i això, trob graciós haver viscut enganyat 25 (quasi 26) anys.

El zodíac que menegen els astròlegs fou fixat fa 4.000 anys pels babilonis, com un calendari amb què mesurar el temps, i actualitzat pels grecs (zodíac ve del grec "zoo-diakos", roda d'animals) un mil·leni i pico després. Des de llavors, deu haver regnat la mandra més absoluta, perquè varen haver de passar tres mil·lenis per a què la Unió Astronòmica Internacional calculàs, els anys 30 del segle passat, que l'eix de la Terra s'havia desplaçat respecte les constel·lacions zodiacals; afegiu-hi setanta anys més per a què l'astrologia tradicional ho reconegués i un parell de dies per a què EGB ho publicàs i el públic devorador dels horòscops de la Qué me dices! ho sabés.

Així, pareix ser que aquest eix bailongo s'ha mogut molt en els darrers 3.000 anys (més o manco, no ve d'un dia), i això ha fet que la seva sincronització amb les constel·lacions ja no sigui la mateixa i que els signes s'hagin desplaçat de data. Fins i tot hem de donar la benvinguda a dos nous signes!

EGB, sempre al servei de la veritat, vos ofereix la possibilitat de saber quin és el vostre signe real:

Capricorn: 21 de gener al 16 de febrer

Aquari: 17 de febrer al 11 de març

Peixos: 12 de març al 18 d'abril

Cetus: 12 hores devers el 27 de març

Àries: 19 d'abril al 13 de maig

Taure: 14 de maig al 21 de juny

Bessons: 22 de juny al 20 de juliol

Cranc: 21 de juliol al 10 d'agost

Lleó: 11 d'agost al 16 de setembre

Verge: 17 de setembre al 30 d'octubre

Balança: 31 d'octubre al 23 de novembre

Escorpí: del 24 al 29 de novembre

Ofiüc: 30 de novembre al 17 de desembre

Sagitari: 18 de desembre al 20 de gener

Idò! Resulta que si fins ara era Àries, m'he d'avesar a dir que sóc Peixos. Si fins ara era foc, confiat, energètic, apassionat i obert a noves experiències, però també inclinat a l'egoisme, la fanfarroneria, la intolerància, la irreflexió i a la impaciència, ara m'he de tornar aigua, sensible, altruista, de molt bon cor, preocupant-me més pels demés que per mi mateix, sommiador i molt fantasiós. I si fins ara em duia bé amb Lleons, Sagitaris, Bessons i Aquaris, ara he de cercar amics Crancs, Escorpins, Terra i Capricorn.

Què voleu que vos digui? Ara ja em fa peresa canviar de caràcter, i els meus amics me'ls estim massa; crec que seguiré mirant el rànquing de n'Esperanza Gracia (no iniciats, clicau aquí) només per saciar el meu esperit competitiu, i si consult els consells de l'astròleg de la Telva serà exclusivament per divertir-me. Fan bé de posar-los devora els passatemps.








Pregunta predominical: els dibuixants de "Los caballeros del zodíaco" hauran d'introduir dos nous persoantges, Ofiüc i Cetus?

dijous, 3 de febrer del 2011

Deià is deya

No és una aposta per recuperar la grafia castellana de Deià, sinó el títol del darrer article de la secció "En el nom de Deià" que he escrit per a s'Encruia:
Navegant per internet hem trobat una nova curiositat sobre el nostre nom, aquesta vegada amb la grafia castellana: deya en l'anglès de Jamaica vol dir "aquí" o "sóc aquí"; així, ens podem trobar amb frases com "mi deya di barber shop tonite to get up so i look decent...", que seria més o manco "avui vespre sóc al perruquer perquè em faci un tall i estar arreglat". Trobam un altre exemple d'aquest ús a la cançó Tomorrow People de Ziggy Marley & The Melody Makers: "Today you say you deya. Tomorrow you say you're gone", en català "Avui dius que ets aquí. Demà ja has partit". Així idò, podríem dir que Deià és a qualsevol lloc que volguem, perquè pertot és "aquí"... tanmateix, Deià només n'hi ha un, que és aquí... com dirien en jamaicà, "Deià is deya!".

dimecres, 2 de febrer del 2011

Temes per al debat: el Sàhara Occidental


La setmana passada va sortir el número 112 de s'Encruia; vos deix el "Temes per al debat" (secció que escric a la revista local de Deià per a promoure un debat) d'aquest trimestre:


TEMES PER AL DEBAT: EL SÀHARA OOCIDENTAL

El passat mes d’octubre vaig viatjar als camps de refugiats sahrauis amb el Consell de la Joventut de les Illes Balears; abans d’explicar el que m’hi vaig trobar, voldria agrair al CP Robert Graves, a l’AMPA, a l’Associació de Veïns, a l’Agrupació DEIA i a tots els particulars que em varen donar doblers i materials per dur allà. Poc d’aquí allà és un món. Em sap greu no haver fet una bona campanya per a què hi participàs més gent, però només me’n podia dur 30 kg de material i ja estava desbordat just començar.

Marc històric del problema

Sense entrar en detall, la història del poble sahraui és indefinida: tot i tenir caracterísitques de poble diferenciat, mai havien constituït una unitat política diferenciada fins que Espanya convertí el territori en província colonial.

El territori es va islamitzar el segle VIII (d’allà eren originaris els almoràvids que varen conquerir al-Andalus el segle XI); la població, però, va continuar essent berber sanhaia fins el segle XIV en què s’hi imposà la tribus àrabs hasanís i amb ells la seva llengua, el hasania (un dialecte de l’àrab). Seran societats bàsicament ramaderes i nòmades.

Així arribam al 1884 en què Espanya obté el territori a la Conferència de Berlín, que converteix en província (senyal d’un domini més o menys eficaç) el 1958. En aquest lapse té lloc un dels fets més importants de la història sahraui: s’hi descobreixen les principals mines de fosfats del món, a Bucraa.

Però a partir de mitjans de segle XX (bàsicament a partir de la II Guerra Mundial) el procés de descolonització és irreversibe. El 1967 l’ONU demana la descolonització del Sàhara Occidental, el 1968 es comença a organitzar el moviment nacionalista sahraui, i el 1973 es crea el Frente Popular para la Liberación de Saguia el Hamra i Río de Oro (POLISARIO), i comencen els enfrontaments armats amb Espanya. El 1974 Espanya anuncia autonomia i un referèndum d’autodeterminació, que xoca amb la idea del “Gran Marroc” marroquí, que compta amb el suport de Mauritània, que també en vol tallada; els dos països africans duen Espanya al Tribunal Internacional de la Haia, que condemna les seves pretensions sobre el Sàhara. Però aprofitant aquest lapse de temps i que el dictador Franco estava agonitzant, el rei marroquí Hassan II organitza la Marxa Verda i entra a el Sàhara; Espanya evacua les tropes, abandona els ciutadans sahrauis, espanyols fins aquell moment, i firma a finals de 1975 l’Acord de Madrid, en què cedeix l’administració del Sàhara al Marroc i a Mauritània. Argelia i el Front Polisari s’hi oposen; el Front Polisari proclama la República Àrab Sahraui Democràtica (RASD) mentre el Marroc i Mauritània se’n reparteixen el territori.

Comença una guerra en què sorprenentment la guerrilla sahraui manté el tipus, fins al punt que Mauritània es veu obligada a retirar-se i a cedir els seus territoris al Front Polisari; aquests, tanmateix, seran ocupats pel Marroc. Comença el reconeixement internacional del Sàhara: és admès a l’Organització per a la Unitat Africana, OUA, (el Marroc en surt), és reconegut per multitud de països i la ONU demanen la retirada de les tropes marroquines i la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.

Però a mitjans anys 80 i en el plànol militar les coses es comencen a tòrcer per al Sàhara; el Marroc afiança la seva ocupació i construeix un mur que divideix el país en dos i protegeix les mines de fosfats.

El 1988 el Front Polisari i el Marroc donen el vist-i-plau a un pla de pau proposat per l’ONU i l’OUA, que planteja l’alto al foc, el control del territori sahraui per una missió de les Nacions Unides i la celebració d’un referèndum.

Tanmateix, mai no hi ha hagut acord sobre el cens que s’ha de fer servir per al referèndum: el Marroc diu que el que ha elaborat ell, mentre que el Front Polisari afirma que l’espanyol de 1974, ja que acusa al Marroc d’enviar marroquins a viure al Sàhara per fer una substitució ètnica. L’ONU va arribar a proposar una autonomia dins el Marroc per al Sàhara, prèvia al referèndum, però el Marroc no ho va acceptar perquè troba inqüestionable la marroquinitat del territori.

Mentrestant, les organitzacions internacionals denuncien la vulneració dels drets humans de la població sahraui, perseguida i marginada al seu país; 44.000 sahrauis viuen exiliats en camps de refugiats a la província algeriana de Tinduf, a la frontera amb el Sàhara. El país segueix dividit pel mur marroquí, actualment costejat pels fons contra la immigració il·legal de la Unió Europea.


Espanya dóna tímit suport als sahrauis, però no s’oposa a la política marroquina. La població espanyola, en canvi, dóna suport quasi unànime a la causa sahraui i és, després d’Argèlia, la principal donant per als refugiats.

L’experiència personal

Quan estàs als camps de refugiats sahrauis (i no són els dies en què caus contagiat de febres tifoides) tens la sensació que allò és insostenible en el temps, per diverses raons:

Per les condicions paupèrrimes en què viuen. Excepte les haimes (una espècie de tendes de teles, habitatge tradicional beduí), edifiquen amb arena premsada, que es desfà cada època de pluges, quan han de reconstruir-ho tot. Els edificis que no són d'arena (l'hospital, l'escola i la mesquita) estan en molt mal estat: l'escola estava tota apuntalada, amb uns crulls d'un parell de dits d'ample, i a l'hospital hi tenen fonendos, ibuprofrens i poc més.

Perquè depenen completament de l'ajuda exterior. Al desert on estan (un camp de pedres, ni tan sols és el paisatge de dunes de les pel·lícules d'en Lawrence d'Aràbia) no hi creix res, i tampoc tendrien aigua per conrar-hi, si es pogués. Tenguent en compte que estan a hores en avió d'Argel, separats per desert de qualsevol àrea climàticament més benigne, t'envaeix la sensació que si algun dia deixen de rebre ajuda d'altres països, moriran en dies. L'únic que vaig veure que hi criaven són cabres i camells; les cabres se solen alimentar de cartró.

Per l'ociositat a què es veuen empesos: en un país que no és el seu, amb impossibilitat d'aconseguir matèries primeres, no tenen cap tipus d'iniciativa; viuen esperant el retorn a la seva pàtria un dia, un altre, un altre, un altre... i ja fa trenta anys que esperen, trenta anys de frustració.

Perquè entre els més joves està calant la idea que per la via pacífica no serveix, que la pau ha estat una presa de pèl i que s'ha de retornar a les armes. Els més grans (que varen viure la guerra contra el Marroc) hi són més reticents, però se senten abandonats per la comunitat internacional, especialment per Espanya (molts d'ells eren ciutadans espanyols); de fet solen dir "Marroc culpable, Espanya responsable".

Tanmateix, recoman anar-hi: són una gent extraordinàriament hospitalària, que xerra majoritàriament castellà (cosa que ens facilita bastant la comunicació...), amb una enorme capacitat de resistència, i amb moltes coses per ensenyar; i fan el millor te del món!

Preguntes

Què en penses del conflicte? Creus que té solució? Quin? I quin paper hauria de jugar Espanya? I la comunitat internacional?

dimarts, 1 de febrer del 2011

ELS JEN-PSM LAMENTEN QUE LA CONSELLERIA D'EDUCACIÓ NOMÉS HAGI CONVOCAT OPOSICIONS A 150 PLACES DE MESTRE


Els Joves del PSM diuen que fa falta apostar per la formació per a sortir de la crisi, i critiquen que el PSOE hagi baixat més el pressupost educatiu que el de Defensa

El Secretari General dels JEN-PSM, Lluís Apesteguia, es va desmarcar de la política, segons ell errònia, de la Conselleria d'Educació, afirmant que "des dels Joves d’Esquerra Nacionalista, JEN-PSM, volem repetir una vegada més que estam en desacord amb les polítiques educatives de la Conselleria d’Educació i Cultura. Governar dins un Pacte de Govern, no vol dir estar d’acord amb totes les decisions dels altres partits que formen govern". Apesteguia ha afegit que "durant els darrers mesos, hem pogut constatar que el PSOE fa polítiques en detriment de l’escola pública; per exemple: reduir el nombre d’interins, no cobrir les substitucions inferiors a un mes... i ara convocar només 150 places de mestre, quan en fan falta moltíssimes més per aconseguir una educació que doni a la generacions futures les armes per a sortir de la crisi i bastir una economia alternativa que no hi torni a caure". El portaveu dels joves nacionalistes va criticar les prioritats pressupostàries del PSOE, que segons la formació juvenil ha baixat més el pressupost d'educació que el de Defensa.

La mestra i militant dels JEN, Xisca Prats, ha conclòs afirmant que "a la nostra campanya d’educació, sota el lema Contra la crisi, eduació, ja vam anunciar els punts fonamentals que nosaltres creïem essencials per a garantir una educació de qualitat. Volem una escola pública, laïca, en català, que atengui correctament a la diversitat d’alumnes, progressista, ecologista... Repetirem una vegada més CONTRA LA CRISI, EDUCACIÓ".

Arena contra la guerra




Kseniya Simonova és la guanyadora de l'edició ucraïnesa de Tens talent. A la final, va pintar en directe una animació de la invasió alemanya d'Ucraïna durant la Segona Guerra Mundial, usant els dits i una superfície amb arena.

Una imatge val més que mil paraules...