La setmana passada va sortir el número 112 de s'Encruia; vos deix el "Temes per al debat" (secció que escric a la revista local de Deià per a promoure un debat) d'aquest trimestre:
TEMES PER AL DEBAT: EL SÀHARA OOCIDENTAL
El passat mes d’octubre vaig viatjar als camps de refugiats sahrauis amb el Consell de la Joventut de les Illes Balears; abans d’explicar el que m’hi vaig trobar, voldria agrair al CP Robert Graves, a l’AMPA, a l’Associació de Veïns, a l’Agrupació DEIA i a tots els particulars que em varen donar doblers i materials per dur allà. Poc d’aquí allà és un món. Em sap greu no haver fet una bona campanya per a què hi participàs més gent, però només me’n podia dur 30 kg de material i ja estava desbordat just començar.
Marc històric del problema
Sense entrar en detall, la història del poble sahraui és indefinida: tot i tenir caracterísitques de poble diferenciat, mai havien constituït una unitat política diferenciada fins que Espanya convertí el territori en província colonial.
El territori es va islamitzar el segle VIII (d’allà eren originaris els almoràvids que varen conquerir al-Andalus el segle XI); la població, però, va continuar essent berber sanhaia fins el segle XIV en què s’hi imposà la tribus àrabs hasanís i amb ells la seva llengua, el hasania (un dialecte de l’àrab). Seran societats bàsicament ramaderes i nòmades.
Així arribam al 1884 en què Espanya obté el territori a la Conferència de Berlín, que converteix en província (senyal d’un domini més o menys eficaç) el 1958. En aquest lapse té lloc un dels fets més importants de la història sahraui: s’hi descobreixen les principals mines de fosfats del món, a Bucraa.
Però a partir de mitjans de segle XX (bàsicament a partir de la II Guerra Mundial) el procés de descolonització és irreversibe. El 1967 l’ONU demana la descolonització del Sàhara Occidental, el 1968 es comença a organitzar el moviment nacionalista sahraui, i el 1973 es crea el Frente Popular para la Liberación de Saguia el Hamra i Río de Oro (POLISARIO), i comencen els enfrontaments armats amb Espanya. El 1974 Espanya anuncia autonomia i un referèndum d’autodeterminació, que xoca amb la idea del “Gran Marroc” marroquí, que compta amb el suport de Mauritània, que també en vol tallada; els dos països africans duen Espanya al Tribunal Internacional de la Haia, que condemna les seves pretensions sobre el Sàhara. Però aprofitant aquest lapse de temps i que el dictador Franco estava agonitzant, el rei marroquí Hassan II organitza la Marxa Verda i entra a el Sàhara; Espanya evacua les tropes, abandona els ciutadans sahrauis, espanyols fins aquell moment, i firma a finals de 1975 l’Acord de Madrid, en què cedeix l’administració del Sàhara al Marroc i a Mauritània. Argelia i el Front Polisari s’hi oposen; el Front Polisari proclama la República Àrab Sahraui Democràtica (RASD) mentre el Marroc i Mauritània se’n reparteixen el territori.
Comença una guerra en què sorprenentment la guerrilla sahraui manté el tipus, fins al punt que Mauritània es veu obligada a retirar-se i a cedir els seus territoris al Front Polisari; aquests, tanmateix, seran ocupats pel Marroc. Comença el reconeixement internacional del Sàhara: és admès a l’Organització per a la Unitat Africana, OUA, (el Marroc en surt), és reconegut per multitud de països i la ONU demanen la retirada de les tropes marroquines i la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.
Però a mitjans anys 80 i en el plànol militar les coses es comencen a tòrcer per al Sàhara; el Marroc afiança la seva ocupació i construeix un mur que divideix el país en dos i protegeix les mines de fosfats.
El 1988 el Front Polisari i el Marroc donen el vist-i-plau a un pla de pau proposat per l’ONU i l’OUA, que planteja l’alto al foc, el control del territori sahraui per una missió de les Nacions Unides i la celebració d’un referèndum.
Tanmateix, mai no hi ha hagut acord sobre el cens que s’ha de fer servir per al referèndum: el Marroc diu que el que ha elaborat ell, mentre que el Front Polisari afirma que l’espanyol de 1974, ja que acusa al Marroc d’enviar marroquins a viure al Sàhara per fer una substitució ètnica. L’ONU va arribar a proposar una autonomia dins el Marroc per al Sàhara, prèvia al referèndum, però el Marroc no ho va acceptar perquè troba inqüestionable la marroquinitat del territori.
Mentrestant, les organitzacions internacionals denuncien la vulneració dels drets humans de la població sahraui, perseguida i marginada al seu país; 44.000 sahrauis viuen exiliats en camps de refugiats a la província algeriana de Tinduf, a la frontera amb el Sàhara. El país segueix dividit pel mur marroquí, actualment costejat pels fons contra la immigració il·legal de la Unió Europea.
Espanya dóna tímit suport als sahrauis, però no s’oposa a la política marroquina. La població espanyola, en canvi, dóna suport quasi unànime a la causa sahraui i és, després d’Argèlia, la principal donant per als refugiats.
L’experiència personal
Quan estàs als camps de refugiats sahrauis (i no són els dies en què caus contagiat de febres tifoides) tens la sensació que allò és insostenible en el temps, per diverses raons:
Per les condicions paupèrrimes en què viuen. Excepte les haimes (una espècie de tendes de teles, habitatge tradicional beduí), edifiquen amb arena premsada, que es desfà cada època de pluges, quan han de reconstruir-ho tot. Els edificis que no són d'arena (l'hospital, l'escola i la mesquita) estan en molt mal estat: l'escola estava tota apuntalada, amb uns crulls d'un parell de dits d'ample, i a l'hospital hi tenen fonendos, ibuprofrens i poc més.
Perquè depenen completament de l'ajuda exterior. Al desert on estan (un camp de pedres, ni tan sols és el paisatge de dunes de les pel·lícules d'en Lawrence d'Aràbia) no hi creix res, i tampoc tendrien aigua per conrar-hi, si es pogués. Tenguent en compte que estan a hores en avió d'Argel, separats per desert de qualsevol àrea climàticament més benigne, t'envaeix la sensació que si algun dia deixen de rebre ajuda d'altres països, moriran en dies. L'únic que vaig veure que hi criaven són cabres i camells; les cabres se solen alimentar de cartró.
Per l'ociositat a què es veuen empesos: en un país que no és el seu, amb impossibilitat d'aconseguir matèries primeres, no tenen cap tipus d'iniciativa; viuen esperant el retorn a la seva pàtria un dia, un altre, un altre, un altre... i ja fa trenta anys que esperen, trenta anys de frustració.
Perquè entre els més joves està calant la idea que per la via pacífica no serveix, que la pau ha estat una presa de pèl i que s'ha de retornar a les armes. Els més grans (que varen viure la guerra contra el Marroc) hi són més reticents, però se senten abandonats per la comunitat internacional, especialment per Espanya (molts d'ells eren ciutadans espanyols); de fet solen dir "Marroc culpable, Espanya responsable".
Tanmateix, recoman anar-hi: són una gent extraordinàriament hospitalària, que xerra majoritàriament castellà (cosa que ens facilita bastant la comunicació...), amb una enorme capacitat de resistència, i amb moltes coses per ensenyar; i fan el millor te del món!
Preguntes
Què en penses del conflicte? Creus que té solució? Quin? I quin paper hauria de jugar Espanya? I la comunitat internacional?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada