No sóc cap expert en política internacional, així que vos xerr des del cor i no des del cap: l'ona de protestes a Tunísia, el Cairo, Iemen o Jordània m'il·lusionen, em fan veure que això del postmodernisme i el triomf de l'individualisme que tant ens venen és en realitat un opiaci verbal, i que el poble ho pot tot sense necessitar cap arma. Aquests aixecaments populars, o el de l'any passat a Teheran, no tenen relació amb la religió; de fet, tot i que sigui sistemàticament silenciat, hi ha un moviment molt semblant a un país amb pocs seguidors de Mahoma com és Islàndia (si no el coneixeu, per favor cercau-ho al google o clicau aquí). Les aspiracions dels que protesten ens resulten familiars a tots els joves del món: feina i justícia, participació a la política i llibertat d'expressió. Al meu entendre, no estam assistint a extremismes ni a un xoc de civilitzacions, sinó a un nou episodi en la lluita intemporal per la llibertat i la justícia.
És cert que moviments integristes i/o poc democràtics poden tenir la voluntat d'aprofitar aquest moment caòtic per voler imposar les seves tesis, aprofitant que les revolucions no tenen cap lideratge clar sinó que són la suma de la insatisfacció col·lectiva; o que els lobbies occidentals voldran ficar-hi cullerada i intentaran que tot canviï per a què tot segueixi igual. Però no crec que els tirs vagin per aquí, no era això el que demanaven els milers de joves que per primera vegada han emprat el facebook i el twitter per enderrocar llurs governs. Demanaven, ampliant Blas de Otero, la feina, la pau i la paraula. I res pus. I això, què voleu que vos digui, m'il·lusiona.
Islandesos, tunesins o egipcis tenen ara el futur en les seves mans. La pregunta que hem de fer-nos és: l'hi tenim nosaltres?
Com en el maig del 68, recercam davall les llambordes; si no hi trobàrem la platja, per ventura hi trobarem el gessamí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada