Goodbye, 2008...

Tornam dir "adéu" a un any...

i "benvingut" a un altre!

Feliç 2009 a tothom!

Diada de Mallorca

Com que en temps del rei En Jaume no susava mirar n'Anne Igartiburu a TVE1 ni coneixien es cotillón, qualque entreteniment s'havien de cercar cada cap d'any. Vet aquí que el 1229 varen decidir passar es nadal a Mallorca, i com que hi fa bon estar varen decidir quedar-s'hi.

En una demostració de poca vista comercial, dia 31 de desembre queia Madina Mayurqa, i es mallorquins quedàvem condemnats a triar entre celebrar es nostro naixement com a país o ingerir compulsivament grans de raïm a toc de campana. Per sort ja fa anys que sa reivindicació se celebra es dia abans.

Avui a les 18:00 sa Plataforma 31D (Associació de Senegalesos de Mallorca, Bloc per Mallorca, PSM-EN, JEN-PSM, Comitè de solidaritat amb Euskal-Herria, Grup Blanquerna, Esquerra Republicana, JERC, Entesa per Mallorca, Lobby per la Independència, UOB i STEI) organitza sa manifestació anual, enguany amb so lema Països catalans: un poble lliure al món a Palma; després ofrena floral a n'el rei En Jaume + concert de Barrumbada i Oprimits a sa plaça des Patins.

Bon nadal!

ELS NÚVOLS DE NADAL

Els núvols de Nadal no sé què tenen
que són manyacs: no posen
gens de malícia al cel:
pel blau puríssim dolçament s'estenen,
a la llum de la posta suaus s'encenen
i de nit deixen veure algun estel.

És una de les coses més alegres
veure entre núvols els estels brillar.
Tenebres de Nadal, no sou tenebres;
més hi veig en vosaltres
que no en el dia clar.

Ai, nit que vas passant silenciosa;
ai, núvols blancs que pels estels passeu;
ai, llum que no ets enlloc misteriosa;
ai, portal de Betlem, que ets tot arreu!

Quan me vulgueu donar més alegria
parleu-me dels Nadals ennuvolats,
i em veureu com infant que somnia,
que riu a lo que veu amb els ulls aclucats.

Joan Maragall

And the winner is...

Estimades autoritats, lectors i lectores d'EGB,

Després d'una dura pugna amb La Bella i la Bèstia i El rei lleó, el guanyador del freaky d'or a la pel·lícula Disney més votada és...

(Redoblament de tambors)

ALADDÍN!

(Aplaudiments)

I com que es senyor Disney ha passat de venir, ho celebrarem noltros amb una cançó...













Nota apart: si mirau s'enquesta i teniu en compte que ses pel·lícules estan col·locades en rigorós ordre cronològic, descobrireu que sa qualitat de Disney se regeix pes principi de sa Campana de Gauss (si deixam de banda s'infumable Winnie the Poo i es pobre d'en Quasimodo). Si ho descobreixen es de Cuarto milenio en tenen per setmanes de programació especial!

Sabates antiimperialistes

Contra Bush, ni Zapateros ni Zapatistes...


Idò sí, això és el que ha fet Muntazer al-Zaidi, periodista d'Al Bagdhadiia (una televisió iraquiana independent amb seu a El Cairo); el llançament ha anat acompanyat del crit "jas una besada de comiat, ca" (en àrab sona bastant pitjor que en català).

El preu de convertir-se en una icona antibush són una mà i diverses costelles rompudes, hemorràgies internes i una ferida a l'ull, segons el germà del periodista. Això sí, ja té un centenar d'abogats disposats a defensar-lo gratuïtament... però abans l'hauran de trobar (segons es diu podria ser a un hospital militar dels EEUU).

Per cert, vos heu fixat amb el "quiebro" que fa en Bush? Carai, quins reflexos! Per no xerrar del placatge que fa el primer ministre iraquià!

I jo me deman... com pot tenir temps de llevar-se la segona sabata? Els guardaspatlles d'en Bush estaven a la parra o es varen quedar massa sorpresos amb aquesta arma de destrucció massiva de la talla 43?

4000 i crisi

Idò sí, acabam d'arribar a ses 4.000 visites en manco de mig any! S'equip redactor d'EGB està meditant sa forma de celebrar-ho... estau pendents perquè s'esperen regals sorprenents!

Per celebrar aquesta xifra, vos penj uns consells de com afrontar sa crisi... que sa costa del febrer és su-aquí!

Resultats eleccions

ELECCIONS AL CONSELL D'ESTUDIS DE CIÈNCIES POLÍTIQUES I DE L'ADMINISTRACIÓ

Cens.....................................................375
Votants.................................................78 (20,8%)

Estudiants per la Pública...................49 (62,8%)
SEPC......................................................25 (32,1%)
En blanc.................................................4 (5,1%)



Així que vaig ser elegit; durant un any em tocarà intentar que els interessos dels alumnes siguin respectats... mem si me'n surt! En tot cas, gràcies pels suports (dins i fora de ciències polítiques!).

Estudiants per la Pública

A ses següents eleccions a n'es Consell d'Estudis de Ciències Polítiques i de l'Administració (11 de desembre), un servidor encapçala sa candidatura Estudiants per la Pública. Vos en penj es programa... opinau sense pietat!


MODEL D’UNIVERSITAT A QUÈ ASPIREM

Estudiants per la Pública és una candidatura constituïda en el si de la Llicenciatura de Ciències Polítiques i de l’Administració de la Universitat de Barcelona.

Aspirem a una Universitat pública, laica, antipatriarcal, de qualitat, d’accés universal i que tingui com a llengua vehicular el català.

Rebutgem l’entrada del capital privat i de les empreses als òrgans de direcció de la Universitat. Defensem, per tant, que els únics òrgans legítims de la comunitat universitària són: el Claustre, les Juntes de Facultat i els Consells d’Estudi, que en cap cas es poden veure substituïts pel Consell Social. Un Consell amb una importantíssima presencia empresarial (constituït pel F.C. Barcelona, Bimbo...) i amb una carència en la representació democràtica dels membres de la comunitat universitària; sens dubte constitueix la punta de llança de la subordinació del servei públic als interessos empresarials. Aquest procés de privatització i mercantilització de la Universitat és la resposta al continu atac de les grans empreses contra l’autonomia universitària: Estratègia de Lisboa, declaracions de l’OMS (que considera les subvencions com efectes distorsionadors en el comerç de serveis) o del Círculo de Empresarios (dient clarament que no es tracta d'insertar la Universitat en el marc de l'Estat del Benestar, sinó d'integrar la Universitat de manera decidida en el teixit econòmic i productiu, fomentant l'excel·lència mitjançant la competència). D’aquesta manera, els estudiants ens hem d’erigir en defensa dels nostres drets i el caràcter públic de la Universitat, en col·laboració amb el professorat, el PAS i els altres membres de la comunitat universitària.

Per l’exposat, donem suport a la lluita estudiantil contra la reforma universitària (Procés de Bolonya: LOU, LUC...) que estem patint; una de les nostres intencions és complementar-la des de l’àmbit institucional.

POLÍTIQUES CONCRETES A DUR A TERME

A partir de les competències que té el Consell d’Estudis, les polítiques que la candidatura Estudiants per la Pública pretén dur-hi a terme són:

* Mantenir l’avaluació continuada com un dret i no com un deure: l’obligació de seguir-la va en contra del dret individual a poder compaginar treball i estudis, i ens duu inequívocament a l’elitització de la Universitat Pública.

* Instaurar unes ràtios mínimes d’alumnes per professor: per tal que l’avaluació continuada sigui efectiva, creiem necessari més recursos (finançament, infraestructura i creació de nous llocs de treballs docents); en el sentit de que l’avaluació continuada amb ràtios d’alumnes massa elevades no és factible, donat a més, que d’altra banda es pot, i de fet se sol, traduir en una multiplicació d’exàmens i treballs, una marató que significa la sobreexplotació dels professors i l’esclavitud dels alumnes.

* Mantenir la convocatòria extraordinària.

* Programar els exàmens (les convocatòries d’avaluació continuada, oficial i extraordinària), i vetllar per l'adequació entre els objectius específics de cada assignatura i les corresponents avaluacions.

* Garantir la coherència i la interrelació de les matèries de l'ensenyament en el marc del pla d'estudis, deixant-hi clara la importància del punt de vista de l’alumnat.

* Crear una oferta d’optatives que responguin als interessos reals de tot l’alumnat.

* Que les avaluacions del professorat siguin tingudes realment en compte i serveixin per a una millora de la docència i de l’aprenentatge.

TRANSFORMACIÓ DE LES RELACIONS ENTRE EL CONSELL D’ESTUDIS I L’ALUMNAT

* Promoció d’una Assemblea d’estudiants de Ciències Polítiques i de l’Administració.

* Encabiment de la representació de l’alumnat en el Consell d’Estudis en un moviment assembleari: ens comprometem a ser la veu de l’Assemblea de Ciències Polítiques i de l’Administració a dins el Consell d’Estudis, sempre i quan les seves decissions estiguin en la línia del nostre programa. Si algun punt no fos coincident, també el defensaríem sempre i quan els vots en l’assemblea fossin majors que els que hagi obtingut la nostra candidatura i el nostre programa.

* Aprofitament de les TIC per crear un plataforma comunicativa recíproca entre l’alumnat i els representats (a ser possible amb els altres representants d’estudiants del Consell d’Estudis).

Duis-me a casa

Una altra cançó mítica: Take me home, country roads. Dedicada a n'en Joan Yago.

Lletra i música d'en John Denver; canta n'Olivia Newton-John (increïble veure-la si no és a Grease!).



Almost heaven, West Virginia
Blue Ridge Mountains, Shenandoah River
Life is old there, older than the trees
Younger than the mountains growin' like a breeze.

Country roads, take me home
To the place I belong
West Virginia, mountain Momma
Take me home, country roads.

All my memories gather 'round her
Miner's lady, stranger to blue water
Dark and dusty, painted on the sky
Misty taste of moonshine, teardrop in my eye.

Country roads, take me home
To the place I belong
West Virginia, mountain Momma
Take me home, country roads.

I hear her voice in the mornin' hours, she calls me
The radio reminds me of my home far away
And drivin' down the road I get a feelin'
That I should have been home yesterday, yesterday.

Country roads, take me home
To the place I belong
West Virginia, mountain Momma
Take me home, country roads.

Country roads, take me home
To the place I belong
West Virginia, mountain Momma
Take me home, country roads
Take me home (down) country roads
Take me home (down) country roads.

En el nom de Bolonya

Darrerament el nom de Bolonya està en boca de tots; la ciutat, famosa per la seva salsa, ha esdevengut el símbol que uns combateixen i altres defensen. Però què és el Pla de Bolonya? En realitat és una declaració bastant generalista que varen firmar 29 països bàsicament per a avançar cap a la convergència universitària europea: els ensenyaments s'estructuraran en grau, màster i doctorat, facilitant l'homologació entre països de la UE; es clarificarà la formació rebuda per cada estudiant; en la distribució de crèdits (ara ECTS) es tendran en compte les hores de classe però també la feina feta per l'alumne a casa... Fins aquí poc a dir-hi -matitzacions apart-, avançar en la construcció europea em sembla més que desitjable. El problema és que la UE no té competències en educació, i per tant es deixa en mans dels estats signants el desenvolupament legislatiu del Pla; i és aquí quan comencen els problemes, ja que en el nom de Bolonya els estats aprofiten per dur a terme reformes universitàries que res tenen a veure amb la construcció europea. En el nom d'Europa ens han ficat molts de gols, i aquest n'és un altre exemple.

El govern espanyol i les autonomies (que es reparteixen les competències en universitat), amb la LOU, la LUC (a Catalunya), la LCSUV (al País Valencià)... han aprofitat la reforma per incloure punts que sí que des d'aquí critic obertament:

1) No es facilita la movilitat europea i l'homologació: la majoria dels països europeus han fet graus de tres anys i màsters de dos; aquí hi haurà graus de quatre anys i màsters d'un o dos.

2) Bolonya no parla de l'entrada de l'empresa privada a les universitats públiques i mercantilització dels estudis; un exemple d'això són la creació a la UB del Consell Social (on les empreses hi tenen un pes molt important) que resta competències al Claustre (molt més democràtic) o l'article 14 de la LOU segons el qual s'ha de promoure el finançament privat de l'activitat universitària. Certament Bolonya anima als països a cercar mecanismes per a invertir més a la universitat, però això no vol dir necessàriament tocar a la porta de les empreses... pensau: qui invertirà a carreres sense rendiment empresarial (per exemple les que jo estic estudiant, Clàssiques i Polítiques)? i en les carreres que si interessen al capital, es mantendrà la independència de recerca? les empreses farmacèutiques donaran suport a una investigació excel·lent sobre una malaltia que pateixen 4 persones o primaran la rentabilitat?

Ja fa temps que els empresaris volen entrar en les universitats: l'Organització Mundial del Comerç el 1995 amenaçava amb acabar amb el finançament públic qualificant les subvencions d'efectes distorsionadoes en el comerç de serveis; el Círculo de Empresarios de España deia el 2007 que no es tracta d'insertar la Universitat en el marc de l'Estat del Benestar, sinó d'integrar la Universitat de manera decidida en el teixit econòmic i productiu, fomentant l'excel·lència mitjançant la cometència. Com diuen en castellà, "de aquellos polvos estos lodos".

3) No surt a Bolonya res sobre els preus dels estudis, ha estat el Govern Espanyol i les CCAA que han decidit que el màster (que tocaria equivaldre a un segon cicle i que per a accedir a qualcunes professions -abogats, professors...- serà necessari) tengui un preu desorbitat: com a mínim el doble de car que les actuals llicenciatures.

4) Desapareixeran les beques a fons perdut en benefici de les beques-préstec, que s'hauran de tornar a entitats privades amb interessos; tal vegada així acabam amb la crisi bancària.

Des del dijous estan tancats a l'edifici històric de la UB (plaça Universitat) un parell de centenars d'estudiants; també hi ha hagut ocupacions a les facultats de Biologia, de Història i Filosofia (al Raval) i de Mundet a la UB; a la UAB s'han tancat a Filosofia i Lletres i a Política i Sociologia; a València a la facultat de Geografia i Història; a la Complutense de Madrid a Filosofia i Filologia... Un servidor també hi ha dormit perquè creu que el que demanen és just però sobretot però sobretot perquè s'havia de dir a l'estat que fins aquí podíem arribar. Podeu veure les reclamacions dels ocupants consultau el seu blog (bàsicament són: negociació i debat obert sobre el procés de Bolonya, aturar els processos contra els estudiants repressaliats i celebrar referèndums vinculants sobre Bolonya en què participin tots els membres de les universitats).

De moment s'ha aconseguit que el rector de la UB en funcions i la Comissionada d'Universitats de Catalunya prometin diàleg; i qui cregui que ja és massa tard, que miri a Grècia: allà el moviment estudiantil ha aconseguit frenar les pretensions del govern.

Si creus que de tot això cal, com a mínim, parlar-ne, ves a qualsevol de les facultats ocupades: hi trobaràs assemblees, conferències, xerrades... I no s'hi val l'excusa de tenir exàmens o treballs: l'organització (almanco a l'edifici històric de la UB) és impecable: hi ha aula d'estudi, a les nits es respecten les zones de dormir...

L'altra crisi

El juny passat es va reunir a Roma una cimera en contra de la fam. No esteim xerrant d'una entelèquia altermundista: segons l'ONU, amb 30.000 milions d'euros es pot erradicar la gana, acabar amb l'inanició que pateix quasi una sisena part de la població mundial (segons la FAO esteim xerrant d'uns vuit-cents milions de persones, tres-cents milions de nins). Els 19 països que hi varen assistir no varen ser capaços d'arribar a cap acord, només al compromís d'aportar 6.000 milions d'euros per a lluitar contra la fam; fins a la data se n'han recaudat 3.000.

Es calcula que només a Europa els estats han aportat més d'un bilió d'euros per a salvar empreses financeres. A Espanya en Zapatero ha posat prop de 100.000 milions d'euros a disposició d'uns bancs que el 2007 presentaven beneficis d'entre 2.000 i 10.000 milions d'euros. Això sí, els dirigents bancaris l'avarícia dels quals ens ha duit a la crisi financera actual (juntament amb el laissez faire, laissez passer de la majoria de governs) seguiran nadant en l'abundància; mentrestant, cada quatre segons una persona mor de fam.

Si em disculpau, me'n vaig a vomitar.

19è Congrés del PSM

A les 17:00 agafava un avió de retorn a Barcelona; darrere deixava un cap de setmana dedicat a veure família i amics, però sobretot al Congrés del PSM. Possiblement les tres coses que més m'apassionen, o sigui que no em puc queixar.

Ha estat un Congrés tranquil, que ja ens tocava! Hem discutit sobre què és una nació, quina ha de ser la feina d'un partit que pertany al nacionalisme d'alliberació, sobre la crisi, la protecció del territori, la socialdemocràcia, els reptes socials, el feminisme, la unió i desunió dels partits d'esquerra, l'estructura del partit... imaginau-m'hi! Un guster!

El resultat és un partit que pot i ha de saber créixer el 2011 (o abans, qui sap?). Perquè té el discurs més arrelat i compromés amb les Balears. Perquè aquesta onada bipartidista que tot ho arrossega no fa més que empobrir-nos com a societat, per no xerrar dels resultats nefastos que té per a les nostres illes. Perquè és un partit que es pren la seva tasca i les nocions ideològiques amb serietat. I per dignitat democràtica, perquè els partits del Bloc som els únics que no tenim cap diputat ni alt càrrec imputat... que altres prenguin llum de na Pintora!

I jo, un fan d'en Biel Barceló, he estat elevat a una mena de "sector crític" per la premsa (uid. el sisè paràgraf d'aquest link)... supòs que podria parafrasejar en Loquillo: "no vine aquí para hacer amigos/ pero sabes que siempre puedes contar conmigo".

Darrerament

Seguim amb sa nostra sèrie de n'Ismael Serrano.

"Últimamente", del disc La memoria de los peces.

Concentració a favor dels drets lingüístics a la sanitat pública‏

M'han fet arribar això; trob que si sou a Mallorca val la pena que hi aneu:


Davant els greus casos d'atacs contra els drets lingüístics que s'han produït darrerament dins la sanitat pública de les Balears, el Comitè d'Usuaris i Usuàries de la Sanitat Pública us convoca a una concentració que es farà el proper divendres, 7 de novembre, a les 19.00 hores davant el Consolat de la Mar. Perquè tenim dret a ser atesos en la nostra llengua a la salut pública; HI TENIM DRET.

Comitè d'Usuaris i Usuàries de la Sanitat Pública

La reina i jo

The Queen and I és una novel·la de Sue Townsend en què es relata com el partit republicà guanya les eleccions al Regne Unit i la família reial s'ha d'adaptar a la vida "plebea".

Aquest bloc és oberta i pretesament republicà, i el seu autor ansia la proclamació de la República a Espanya per mil i una raons. Però poc pensava que podria ser la reina qui ens hi ajudàs.

Sofia Margarida Victòria Federica de Grècia ha complit 70 anys; tanmateix, el seu aniversari s'ha vist obscurit per la publicació d'un llibre en què la reina s'explaia davant una periodista de l'Opus Dei sobre temes controvertits de l'escenari polític espanyol i internacional.

La monarquia, en el S. XXI, només pot tenir una explicació (que tampoc s'aguanta gaire, però vaja): erigir-se com a símbol i exercir de moderador apartidista entre els partits. Si la Casa Reial (o almanco un dels seus membres més destacats, com seria la reina consort) entra en les lluites ideològiques, quin avantatge ja pot oferir davant una institució democràtica com és la presidència d'una república?

La gent s'estira dels cabells per les opinions de la reina; però què esperaven? L'emmirallament de gran part de l'esquerra i del republicanisme amb el joancarlisme sovint ha fet que es perdés el nord. La monarca d'Espanya és la co-cap d'una institució de l'Antic Règim, i és coherent que en molts temes tengui un pensament decimonònic. Sincerament se me'n refot. La Reina pot pensar el que vulgui mentre no ho faci públic, perquè l'únic sentit de la monarquia és no entrar en el debat entre partits i, això ja és un mínim, respectar les lleis aprovades per una institució democràtica -aquesta sí- com són les Corts Espanyoles.

Qui s'ho hauria de mirar és el PSOE... trist ha estat veure'l defensar la Reina en tot aquest assumpte; una cosa és el respecte institucional i l'altra és quedar fotut i banyut, somriure i vendre's les idees.

Non sum dignus ut intres in tectum meum... això podria dir el ministre de cultura a la bandera amb què Manuel Azaña, president legítim de la II República, va sortir d'Espanya. Tanmateix des d'aquí celebram el seu retorn i esperam que torni onejar d'aquí no molt.









Això s'escriu mentre (a les 05:30, més o manco) Barack Hussein Obama és elegit president dels EEUU; acabam, a la fi, amb els vuit anys de govern republicà de George W. Bush.

Donaria una dent per mossegar més vida...

No hi ha dies en què vos aixecau amb unes ganes rabioses de viure? en què sentiu que una sola vida no vos basta? en què voldríeu fer qualque cosa que es recordàs quan ja no hi sigueu?

Donaria una dent per mossegar més vida
o una mà per sentir-me més instal·lat aquí.
Vendria el cos a grums per uns grams d’existència,
donaria el meu nom per saber més que visc.
Donaria la pau per ser com una pedra
adormida al llindar d’un instant infinit.
La vida a l’altre món també la donaria
per augmentar el cabal de la que tenc aquí.
Donaria la sang per trobar una paraula
davant la qual ningú pogués passar de llis.
Per sobreviure-ho tot, ara oferesc la vida
per un vers esclarit que em sobrevisqui a mi.

Miquel Àngel Riera, El pis de la badia

Frases cèlebres

Famosos patris i foranis ens solen deleitar amb frases que tenim el deure de passar als nostres descendents com el més preciat dels llegats. La intenció d'aquest post era fer-ne un recull, però he de confesar que m'he vist completament desbordat per la ingent creativitat d'aquestes ments preclares... vos deix, idò, amb aquesta modesta selecció que vos anim a ampliar en els comentaris:

Christina Aguilera

On se celebra enguany el Festival de Cannes?

George W. Bush

La gran majoria de les nostres importacions vénen de fora del país. (26-09-2000)

Sé que els peixos i els humans podran coexistir en pau. (29-10-2000)

Si t'acomiaden et quedes sense feina al 100%. (03-09-2001)

Tenc l'honor d'estrènyer la mà d'un valent ciutadà iraquià que té la mà tallada per Sadam Hussein. (25-05-2004)

Jeb Bush

La meva gratitut al president de la República d'Espanya: José María Aznar.

Yola Berrocal

No hay garrafas de viento.

¡Qué calor, qué soborno!

Terelu Campos

Es una persona maravillosa, un desecho de virtudes.

Fue una operación a vida o muerte para instalarle un pai-pai.

La aspirina fluorescente es más rápida y eficaz.

Norma Duval

Estoy que no salgo de mi apoteosis.

Malena Gracia

Aunque fue un accidente muy grave, no le quedaron espuelas.

Me hicieron una redundancia magnética.

No es para rascarse las vestiduras.

Se toma tanta drogaína que va a morir de una dobledosis.

Rocío Jurado

Es un reloj de acero inexorable.

Llovía muchísimo, parecía el Danubio universal.

Sofia Mazagatos

Aún no he encontrado la hormona de mi zapato.

Me gustan los toreros que están en el candelabro.

Se me ponen las plumas de gallina.

Isabel Pantoja

Le dio un simpósium de corazón.

Le tocó la lotería y ahora vive como un majara.

Mi hija es muy pequeña aún... traerla al Rocío es muy premeditado.

Carmen Sevilla

Soy mayor, pero no tanto como para ser del parque jurídico.

Brooke Shields

Fumar mata, i si mors has perdut una part molt important de la teva vida.

Jesulín de Ubrique

En dos palabras: im presionante.

No estaràs sola...

Una de ses meves cançons preferides, per si mai vos sentiu sols...

Ismael Serrano, No estarás sola

Perquè m'agrada...

Seguim amb sa nostra recerca per ses zones més obscures des youtube... avui, des de València i per a tots es seguidors d'EGB, sa més bonita i diferente:

Reportera: ¿Es usted de aquí, del barrio?

Rubita: Sí...

Reportera: Ah, ¿sí? ¿De toda la vida o qué?

Rubita: De muchos tiempo (sic).

Reportera: ¿Venía del mercado o qué?

Rubita: Pues sí, vamos a comprar a otro sitio también. Vamos a lugares, muchos lugares: vengo al mer, aquí al mercado; me voy a otro sitio...

Reportera: ¿Y por qué se maquilla tanto?

Rubita: ¡Porque me gusssta! ¡Es que me gusta para verme bon-nita! Cuando me levanto porr la mañana y me pongo delante del espejo, me miro y digo "me tengo que maquillar"; y me cojo y me pinnto, me arreglo. O sea, delante de mí me veo... ¡diferennte!

Reportera: ¿Elige cada día un color o sea, por qué va de azul?

Rubita: A mí me gusta el azul, siempre me ha gustado el azul.

Reportera: Le sienta muy bien...

Rubita: ¡De siempre! O sea, nunca he canv... sí, me he dado al rosa, me he dado al lila, me he dado otros col... ¡marrón! Pero me gusta el azul, como el cielo... o sea, creo que como soy rubita... me gusta el azul. ¿Cuándo salimos?

Reportera: Esto es d... para un programa que se llama "Callejeros".

Rubita: Ah, gracias. Se v...

Reportera: ¡A usted, ha sido muy amable!

Rubita: sllm... ah, Callejeros, ¡ah, bueno, vale!

Reportera: Callejeros, el programa Callejeros.

Rubita: Callejeros...

Reportera: Está usted muy guapa.

Rubita: Pero... ¿a las diez y...?

Reportera: Y cuarto de la noche.

Rubita: Y cuarto. (...) Bueno, gracias, señora.

Reportera: ¡Adiós!

Rubita: O señorita...

Reportera: ¡Gracias!

Rubita: Y señor... ¡Hasta luego, hasta luego!

PP: el darrer que tanqui la porta

Mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs assistim atònits a l'exhumació, al jardí de l'exgerent del Consorci del Desenvolupament de les Illes Balears, d'un pot de colacao amb 200.000€ procedents de comissions. Atònits per la forma de la caixa forta, perquè que un membre del darrer govern Matas robàs ja no sorprèn ningú: hem vist desfilar pels jutjats gerents de consorcis, directors generals... i tot ens fa pensar que no tardarem en veure-hi consellers. I això per no xerrar del que feren als ajuntaments! El ciutadà comprova que durant la darrera legislatura els peperos es varen dedicar o a saquejar l'erari públic o a mirar cap a un altre costat; ni la presidenta del partit posaria la mà al foc per cap afiliat!



Des de la cúpula del PP es diu que no tots són lladres; només faltaria que els 17.633 afiliats haguessin ficat mà a la caixa, no haguessin quedat doblers ni per contractar sopranos! Tot plegat recorda Abraham intercedint per Sodoma davant Déu ("potser hi haurà una cinquantena de justos dins la població. No perdonaries la població, per consideració a la cinquantena de justos que hi ha?"). La pregunta és: ha de perdonar la societat balear a tots els membres del PP en consideració als justos que hi pugui haver? O els ha d'exigir corresponsabilitat per mantenir un partit que no ha combatut (evitam el verb afavorir) aquests actes?

N'Estaràs darrerament es passa el dia expulsant del partit membres corruptes del govern que vicepresidia; lloable tasca de neteja de la que no sabem si se'n sortirà, ja que el costum de certs peperos de botar-se la llei ve d'antic i la llista de casos de corrupció és llarga i va en augment: Zeus i Torkal, Brokerval, Calvià, Túnel de Sóller, Bon Sosec, Mapau, Bitel I, Rasputín, Andratx, Cavallistes, Pla Territorial, Rodrigo de Santos, Bitel II, CDEIB, Palma Arena, Turisme Jove, Llucmajor... Tanmateix, a mode de guia, li recordam que hi ha un expresident (Gabriel Cañellas) amb acusacions de corrupció provades pels jutjats, un exconseller i actual diputat (Jaume Font) condemnat per frau electoral i que 3 de 7 jutges varen creure que ella mateixa estava implicada en un cas de corrupció electoral. També li suggerim que expulsi aquells que varen nomenar delinqüents i que no s'oblidi dels que, poguent-ho fer, no els varen vigilar a bastament. En acabat, que tanqui la porta en sortir i tiri la clau per dins la persiana; pels pocs innocents que quedin no val la pena pagar el lloguer.

Sopa d'amor

Youtube és un món que mai deixa de sorprendre.

Per això, s'equip de raraauis no se cansa d'investigar pes submóns de sa xarxa, cercant es vídeo més freak i servint-vos-lo encara calentet. Sa darrera troballa és de ses que donen sentit a tota una vida de dedicació; directe des des cap d'any de 1982, aquí teniu es hitàs Sopa de amor:


Què comentar? O millor dit, què no comentar? Particularment me pirren ses pintes des públic, sa cara de circumstàncies de sa nina, sa gesticulació des nin i es ball des cambrers; de qualsevol manera, res a s'altura de sa lletra (digne de ser considerada una obra cabdal dins s'art dadà):

Un beso en agua de anís,
bébelo sin miedo porque no cuesta dinero.

La brisa besa tus pies...

uooooooooooo.

Una mirada con helado de miel,
tómala despacio que se enfada el camarero.

Cierra los ojos y prueba el pastel...

uooooooooooo.

Sopa de amor, señor;
sopa de amor;
¡sopa de amor, camarero!
Sopa de amor, señor;
sopa de amor;
¡sopa de amor que te quiero!

¡Cómo me gusta la sopa de amor!

Un hola con bechamel
y un licor de frutas con helado de "te quiero".

Un "buenos días" sobre el mantel...

uooooooooooo.

Una sonrisa dentro del consomé,
tómala despacio que se enfada el cocinero.

Pena de amores hecha pure...

uooooooooooo.

Sopa de amor, señor;
sopa de amor;
¡sopa de amor, camarero!
Sopa de amor, señor;
sopa de amor;
¡sopa de amor que te quiero!

¡Cómo me gusta la sopa de amor!

Es més habituats a Salsa Rosa i programes per l'estil: sí, es dos són fills de na Rocío Durcal i d'en Júnior (de fet ella és na Carmen Morales, sa que fa anys va sortir a Al salir de clase). Na Sheila encara no havia descobert ses compreses Evax, així que per aquell llavors no tenia ni ofici ni benefici.

Es grup, anomenat Carmen y Antonio no va tenir massa continuïtat tot i es seu intent de conquerir el públic anglòfon (m'encanta que na Mayra Gómez Kemp se xapi quan n'Antonio xerra de fer un disc en anglès). Aquests estrangers mai han sabut apreciar la qualitat...

12 d'octubre

"En la fiesta nacional,
yo me quedo en la cama igual,
que la música militar
nunca me supo levantar."

Paco Ibáñez, La mala reputación

"Mañana tengo el coñazo del desfile... en fin, un plan apasionante."

Mariano Rajoy, president del PP





Tot i ser a Madrid, òbviament he passat de veure (ni de lluny) la desfilada militar que commemora l'inici del major genocidi de la història. Mariano, qui ens havia de dir que acabaríem tenint la mateixa opinió del dia de la hispanitat?

Jesus is not your friend

Alguns fidels que dissabte horabaixa assistiren a la missa que va celebrar el nou vicari Jaume Mercant a la parròquia de Sant Bartomeu han expressat la seva indignació amb determinats continguts de la seva homilia.
Diverses persones s'han dirigit a aquesta redacció per comentar que Mercant va instar les persones favorables a l'actural Govern que s'abstenguessin de combregar, ja que han participat en la posada en marxa de l'ampliació de la llei de l'avortament i de la possible legalització del suïcidi assistit.

Els testimonis consultats han explicat que moltes persones se sentiren extranyades i ofeses pel contingut del sermó i també pel seu to, i han explicat que hi va haver fidels que sortiren de l'església.

Sa Veu de Sóller (setmanari comarcal), 3 d'octubre de 2008.

És hora de tornar a casa

Malalties per mancança d'aire,
nits estranyes de ressaca i mala maror;
mil raons per a posar distància
entre mi i aquesta terra feta presó.
Començar en un altre lloc
on no sàpiguen qui sóc,
recobrar aquell dolç plaer
d'amagar-me i observar la gent.

Passa el temps i el vi de la nostàlgia
que engoleixes per les tardes quan es fa fosc
va recuperant, per art de màgia,
gestos oblidats, sorolls i certes olors.

I el mateix que em va portar
a anar-me'n nord enllà
ara té un perdut encant,
un avís de que ja arriba el meu dia perquè

content
enfilo les escales del tren,
és hora de tornar a casa.
Content
vull retrobar-me amb la meva gent
i veure'ls iguals però diferents.

Porto a les butxaques mil adreces
plenes de records que amb el temps s'esborraran,
com aquells colors de fotos velles
que per treure'm l'enyorança mirava allà.

I tot i que el mes entrant
pensaré ja en fotre el camp,
ara em moro per tornar;
el sotrac damunt la via marca el ritme perquè

content
enfilo les escales del tren,
és hora de tornar a casa.
Content
vull retrobar-me amb la meva gent
i veure'ls iguals però diferents.

Els pets, És hora de tornar a casa


Torn a ca nostra... fins diumenge!

Per un batec de l'ànsia amb què ton cor expira...

Dedicat a n'en Joan Pol, que me va descobrir en Fonollosa.

Miro a mi alrededor. De la penumbra
surgen enamorados que se besan.
Otros siguen el film atentamente.

¿Será, quizá, el amor lo que han logrado?
¿O sólo una muchacha a quien besar
como las que yo llevo algunas veces?

Seguro que hay amor. Como el del cine,
como aquel que palpita entre los libros
o el que uno se imagina estando a solas.

Mas yo no tuve suerte. O persistencia.
No sé de un gran amor. Sí de pequeños.
Únicamente rozo muestras nimias.

Breves, menudos cielos para el tacto,
los sentidos. Tristeza que da al alma
diminuto dolor. Amor pequeño.

Sólo un amor minúsculo y no obstante
me creo tan capaz de un amor grande,
de ese amor que aparece en libros, cine...

José María Fonollosa, La destrucción de la mañana.



Sovint me sent com ses dones d'aigua de ses coves d'Artà, que, veient com mor na Nuredduna, li diuen a cau d'orella:

Per un batec de l'ànsia amb què ton cor expira
daríem les centúries de calma que tenim.

Miquel Costa i Llobera, La deixa del geni grec

Quo usque tandem abutere, Antich, patientia nostra?

Antich quiere tener hecho el segundo cinturón antes que Son Espases.
El president balear afirmó en su reunión con el PP que Armengol va a ejecutar el proyecto "cambiándole el nombre".

Diario de Mallorca, 14 de setembre de 2008

Primer va ser l'hospital de Son Espases i ara serà el segon cinturó; si bé una infraestructura ja feia més o manco inevitable l'altra, no deixa de sorprendre-mos com un govern pot traicionar reiteradament els votants dels partits que el sustenten.

El PSOE balear va apuntar-se a totes les lluites que la societat va organitzar contra la política depredadora del Govern Matas II, cercant-hi una bona pesquera de vots. Antichs, Armengols i companyia varen donar suport obert a plataformes com Salvem la Real o No al Segon Cinturó, i de fet varen aconseguir que molta gent es cregués que tenien un model alternatiu.



Les eleccions de 2007 i UM varen truncar no només les expectatives d'en Matas i els seus, sinó que varen agafar per sorpresa una esquerra amb noves possibilitats de governar: el Bloc per Mallorca era una fórmula nova formada per uns partits (PSM, EU-eV i ERC) en crisi i recessió, i havia obtingut uns resultats francament dolents; en el PSIB-PSOE, després de la derrota de 2003, s'havien afilat les espases i n'Antich havia hagut de fugir a un escó de platea a Madrid. L'expresident creia tan poc en les seves possibilitats de tornar al Consolat de Mar que ni tan sols va dimitir de diputat (pensar què li podien fer els membres de la rebel i dissolta agrupació de Palma si tornava després d'una altra derrota li devia fer una porada!); com que no creien guanyar, almanco tractarien d'augmentar els escons: per la dreta l'assentadíssim PP i l'exèrcit d'estòmacs agraïts d'UM els ho impedia, així que només podien ocupar l'espai de l'esquerra alternativa... tanmateix no haurien de complir amb les promeses fetes!

I ens diran que en el punt en què es trobava Son Espases ja no es podia tornar enrere, i que un cop fet Son Espases el segon cinturó està justificat. I per ventura des d'un punt de vista gestorístic del poder és així, però si ho miram des de l'òptica democràtica la cosa és més clara: és injustificable que un partit prometi una cosa i després faci la contrària. El poder és del poble, i ell decideix en base a les propostes que fan els polítics; així els programes esdevenen (o haurien d'esdevenir) autèntics contractes vinculants entre el poble sobirà i els seus representants i governants (l'executiu, com tots els poders de l'estat, emanen del poble).

Com a ciutadà d'esquerres i activista polític em trob en un moment difícil: val tot per treure del poder un govern corrupte i destructor de Mallorca? el poble ha d'escollir forçosament entre un govern terrible i un que li prengui el pèl? quin sentit té votar si realment no decidim? com ens pot prendre tant per beneits el President, creient que digerirem millor un segon cinturó "canviant-li el nom"? què ha de fer l'altra opció d'esquerres (Bloc) davant tot això?

N'Antich ha de tenir clara una cosa: els constructors de Son Espases no el votaran; i possiblement molts ciutadans desenganats deixaran de fer-ho.

Podeu veure què en pensa el Diario de Mallorca, un diari no precisament anti-PSOE:

Los ´fontaneros´ del Consell llevan meses afanándose en diseñar un plan de maquillaje con el que pretenden disimular el pproyecto de segundo cinturón de Palma. Me los imagino quitando un carril por aquí, metiendo una curva por allá, colocando una rotondita... El resultado final se nos intentará vender como una avenida periurbana, "lejos de la megalomanía del PP", y tal y cual. Los del PSOE primero nos dijeron que no habría hospital en Son Espases; después, que nada de segundos cinturones. Pero es que ambas obras son imprescindibles. Si "gobernar con UM es muy difícil", hacer falsas promesas desde la oposición, sólo para ganar votos, es inaceptable.

Et tu partiras...

Perdona, ets de Mallorca? Saps d'una beca des Govern Balear?

Avui estic cercant sa millor manera de dir-te adéu...

... i tanmateix sé que qualsevol intent serà inútil. Com dir adéu a tot? Com dir adéu a ses nits en vetlla; a s'estudiar i a n'es no estudiar; a n'es pitills i ses coca-colitas; a ses baralles i ses converses d'hores; a n'es "treball"; a ses besades robades i a n'es cops regalats; a artà, deià, consell de cent, diputació i valència; a n'es dormir plegats; a n'es menjar com a locos; a n'es planificar règims com a locos; a n'es plorar; a n'es riure; a n'es riure; a n'es riure; a n'es cantar equivocant-me i a n'es teu riure; a s'educar i a s'avaciar; a n'es "cuqui" i sa "cuqui"; a n'es viure junts; a n'es parèixer un matrimoni... a s'estimar-mos com una mala cosa?

I és que un adéu mai podria anar bé, perquè jo me'n vaig en tu i tu quedes en jo. Quan pens en tu només me surt... holita!

El vent se'ls va endur...

Per la continuïtat del Festival de Música de Bunyola

El PP no atura de demostrar el seu despreci per la cultura; a Deià esteim avesats a què en passin, però pitjor estan a Bunyola on el govern municipal (PP-AVI) actua amb males intencions:

Des de fa 24 anys se celebrava en aquest poble de la Serra de Tramuntana el Festival de Música de Bunyola, que sota la batuta del director Bartomeu Quetgles havia esdevengut una cita cabdal en el pobre panorama cultural mallorquí: hi han passat grans figures de la música com Jordi Savall, Ramon Coll, Joan Moll, Pamela Thorby, el Brodsky Quartet, Emma Kirby, Hopkinson Smith, o l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, per citar només alguns exemples. Igualment, el Festival mai ha girat l’esquena al poble al qual es deu, deixant sempre un espai de la seva programació als joves músics bunyolins, bé fos com a estudiants o com a joves professionals.

Però ara des de la regidoria de cultura de Bunyola es vol canviar el format i la direcció del Festival, despreciant el prestigi aconseguit i la feina desinteressada d'en Bartomeu Quetgles.

Un amic bunyolí me va demanar el meu suport per la defensa del Festival i l'hi don sense dubtar-ho, a la vegada que vos convid a signar el seu manifest.

El podeu trobar aquí.

Excusatio non petita, accusatio manifesta

Sincerament m'és igual si s'infla a cocaïna o es colga amb na Maria de la Pau Janer. Però la responsabilitat política de presidir un govern que va saquejar literalment les arques públiques de les Illes Balears no s'assumeix en una entrevista a El (in)Mundo. I això per no parlar d'un més que possible enriquiment personal a base de malversacions i tràfic d'influències, del planejament d'un frau electoral -MaPau-, d'un cas d'espiament de l'oposició -Bitel I-, del...

Fer tot això, rentar-se les mans i fugir d'un país del que n'has maltractat el medi ambient, la cultura, l'economia... Quina manca de dignitat!

Ad censuram

Dedicat als que em tancaren el fotolog (www.fotolog.com/iouis) per penjar-hi la coneguda portada del Jueves.








(la venjança és un plat que se serveix fred)

Amors impossibles

Dedicat a n'Elena, que me recorda que sempre m'enamor de qui de mi no s'enamora...

Benaventurats aquells que tenen els amors impossibles
o de la noble estirp que els altres maleeixen.
Són foscos, volen baixos sense alçar ni la vista
i n'empren, del món, la banda de les ombres
com si, al moment d'anar a fer crui a viure,
als afores de la persona -igual que una herba creix
a l'encletxa més alta d'una façana humida-
els hagués arrelat una dolorosa nit personal.
No assoleixen que els surti la passa fendidora
i es mouen de costat. Saben de si mateixos
més que ningú no en sap. Una mà que els restàs, la donarien
per poder passar-la una sola vegada
pels llindars fonedissos
d'aquell cos refulgent que no gosen mirar.
Porten la vida a l'esquena com un sac de pedres,
s'aprenen de memòria, a un racó dels diaris,
el nom i els cognoms dels darrers suïcides
amb qui sempre se'n deriva un estrany parentiu.
Contemplen. Fugen. Callen. Tornen. Ploren.
Però part damunt de tot estimen com una mala cosa.

Miquel Àngel Riera, Llibre de les benaventurances


...tanmateix n'Elena i jo sabem que allò que m'enamora és estar enamorat.

Seguim miquelangelejant

...Perquè resulta que us estim començant per la carn,
succeeix que us estim perquè us veig carn,
que la carn que us estim és estrictament vosaltres,
que no aconseguesc destriar-vos si us cerc més enllà d'ella,
que en feis olor i m'agrada fer-ne també amb vosaltres,
que tota l'estètica de la corrupció que ens pot salvar
exactament comença
a la divina
carn humana.
Partint de tot això i que és des d'ella i per mor d'ella
que fruïm de la set,
que tenim fam,
que assolim les categories del goig,
que ens purificam amb la lenta destil·lació dels dolors
implacables
i fatalment som homes,
no comprenc ni de lluny
el secular anatema contra la carn,
la rara paradoxa dels gaudis anomenats prohibits,
la catalogació jeràrquica de les innobleses de la carn,
la maledicció d'ella centímetre a centímetre,
tot i sabent com jo sé que és just des d'ella
des d'on es pot parlar gràficament
de les proximitats humanes,
des d'on puc comprovar la vostra esplendorosa existència,
des d'on m'arriba
la feresta temporalada de mar profunda
que, per abreujar, anomenam amor.

Miquel Àngel Riera, La bellesa de l'home

La bellesa del món és el contacte

Benaventurats aquells als qui trastorna
la més indefugible necessitat de tocar.
L'entorn seu és tot pell. No miren: palpen.
La bellesa del món és el contacte.
Es refreguen amb tot. No existeixen més coses
que aquelles que ells copulen si més no amb la mirada.
Déu és la carn. El món els contamina.
No es volen moure d'on són: tot ho contemplen
amb l'esguard fenidor, oloren, freguen,
s'embruten tot arreu, tot ho embruten.
Benaventurats els impurs, perquè ells són homes.

Miquel Àngel Riera, Llibre de les benaventurances

Aquests suecs...

Quan poses a n'es youtube Worst music video ever ja saps que trobaràs una cosa graciosa, però es resultat realment supera qualsevol expectativa:



Voldria comentar i no sé ni per on començar...

Per la Mallorca que ens mereixem

El 13 de desembre de 2004 el Consell de Mallorca va aprovar definitivament el Pla Territorial de Mallorca (PTM). Aquesta eina, començada a gestar durant el Pacte de Progrés I, havia d'acabar amb el desgavell urbanístic que patia la nostra illa. Tanmateix, des del 2003 governava a Mallorca el pacte UM-PP, que va refer el projecte inicial a la seva imatge, semblança i interessos particulars.

S'aprovava un PTM criticat pels insaciables constructors i per la totalitat de les entitats ecologistes i partits d'esquerra (una mostra de "l'aurea mediocritas" del projecte, segons la llavors presidenta del Consell i d'UM, la conservadora i omnipotent Maria Antònia Munar). La legislatura del ciment, com pot ser perfectament anomenat el quatrienni 2003-2007 (autopistes a Mallorca i Eivissa, Son Espases, piscina de Pedro J., Òpera, metro, etc.) donava rang de llei a la destrucció. Especialment conflictives foren les Àrees de Reconversió Territorial (ART), que tenen com a finalitat "restituir o millorar el paisatge rural o urbà", però que en definitiva tenen com a finalitat urbanitzar nou sòl (triat amb criteris poc ortodoxos) "canviant-lo" per zones urbanes degradades.

Amb la pèrdua de la majoria absoluta del PP les esperances i les hores de lluita de milers de ciutadans es veien recompensades. No només esperàvem la redacció d'un nou PTM valent i ecologista (aprofitant la crisi constructiva per intentar crear un nou model econòmic no depenent de la construcció) sinó que vèiem com Bartomeu Vicens (exconseller de Territori del Consell per UM i redactor del PTM) i Jaume Font (exconseller de Medi Ambient del Govern Balear pel PP) eren investigats per la fiscalia anticorrupció en l'anomenat "Cas Pla Territorial de Mallorca", per tràfic d'influències i prevadicació (beneficiant, entre altres, a empresaris de l'altura moral d'en Grande).

Tanmateix, també en aquest tema el realisme ofegà l'entusiasme inicial, com en Son Espases: UM, soci indispensable per governar, diu que les ART no es toquen, el PSOE acota el cap, el Bloc s'ho envia, el PP veu que hi ha poders que mai es perden i la modificació del PTM (ara en exposició pública) és considerada pel GOB com un frau, amb l'excepció de la desclassificació d'una urbanització a Es Guix (Lluc).

El GOB demana ara la implicació ciutadana per a recordar als governants les seves reivindicacions de la passada legislatura, la necessitat d'un canvi de model econòmic i la pudor corrupta que envolta tot el Pla Territorial. No a un altre Son Espases!

Clicau aquí.

Per Pulitzer, Marina, per Pulitzer

Com vos vaig prometre, aquí teniu es vídeos des tall de cabells. Sa qualitat és pèssima, ho sé, però heu de tenir en compte que es que gravava era jo, o sigui que és un miracle que en moments donats enfoqui es punt adequat! També ho pdeu considerar un vídeo Dogma.



I si s'anterior és un document digne de Pulitzer, aquí teniu una interpretació musical que mereix, almanco, un o dos EMIs.



Es hitàs que interpret és Yo soy grunge, d'un internauta que na Marina i jo vàrem conèixer en un temps molt pretèrit; com que en aquella època mos estàvem iniciant en es món des llatí i -per què no dir-ho?- jo era un freak, la vaig començar a traduir a sa llengua que na Catalina Capó [Lluís, per què has abandonat es llatí? per què?] mos oferia. Feia així:

Ego sum grunge
et habeo pantalonem casum.
Ego sum grunge
et fumo iogim amicis meis.
Ego sum grunge,
placet mihi Kurt Cobain...

Carta oberta a Mn. Joan Darder Brotat, president del Capítol de la Seu, i a la resta de la Cúria Diocesana

Enviada al Diario de Mallorca:

L'any 1975 els bisbes de Mallorca (Teodor Úbeda) i Menorca (Miquel Moncades) varen publicar la declaració La responsabilitat dels cristians en la promoció de la nostra llengua i cultura. Lluny queda aquell 1975, en què no es pot dir que la defensa de les nostres senyes d'identitat fos fàcil.

Des del canvi de bisbe, l'allunyament de l'Església mallorquina de la defensa de la nostra llengua és palpable, lent però inexorable. L'avanç del castellà en les litúrgies, cartells, fulls parroquials... és un gota a gota que no passa desapercebut a ningú; la valencianització de les esglésies pareix anar més enllà del bisbe -cosa que podria no ser preocupant, vegi's el cas de Teodor Úbeda- i va calant en les formes de la principal insitució religiosa del país.

No seré jo qui dirà a l'Església quin paper ha de tenir en aquest tema, és una institució privada -amb unes facilitats públiques escandaloses per un estat laic, però privada al cap i a la fi- i com a tal pot fer el que vulgui. Correspon als catòlics practicants, entre els que no em compt, exigir a la seva Església un paper actiu en la promoció i defensa de la llengua catalana.

El que em pareix insultant no és que hagi fet deserció de la lluita per la llengua pròpia de Mallorca, sinó que la margini sense pudor. Fa pocs dies vaig dur a un amic barceloní a la Seu per a que la veiés (especialment la molt suggerent intervenció d'en Barceló), i després de pagar a la taquillera (que no sabia mallorquí) vàrem entrar al museu, on quasi la totalitat dels cartells explicatius estaven única i exclusivament en castellà. Diu la web de la Seu, en boca del bisbe Murgui, que la Catedral de Mallorca <és> el monument d'art i fe més emblemàtic de la nostra illa; és possible, però també és un lloc on es margina la llengua pròpia d'aquesta illa, patrimoni cultural de tots els seus habitants. I si el Capítol ens maltracta -fent content a qualque locutor de la seva COPE-, almanco les institucions que li donen ajudes haurien de vetllar pels nostres drets.


Lluís Enric Apesteguia Ripoll, Deià

Bye bye melena!

Després de nombroses enquestes en què s'imposàs es Lobby pel tallat de cabells, he decidit rendir-me. Adéu a sa formosa i frondosa cabellera que me va fer famós, hola a la circularitat des meu cap.

Abans


Moment emo


S'autora


Sa por


Resultat final




També hi ha vídeos de com, a n'es més pur estil torer, me tallen sa coleta (que podeu veure, semblant a una rata, a l'esquerra de sa segona foto). Una dificultat tècnica anomenada ".mov" m'impedeix penjar-vos-la, però de més verdes n'han madurades.

Venga, opinau! Sigau despietats!

Llàgrimes de Sant Llorenç

Avui, devers les 5:00 de la matinada, alçau els ulls cap al cel. No tots els dies es veu un sant plorar. Ni ploure una estrella.

Porreres 13-8-2008: Barrumbada

BARRUMBADA

[d'origen onomatopeic]

f 1 HIDROG Creixent sobtat d'un riu, d'una riera, d'un torrent.

2 Pluja torrencial, aiguat.

No me direu que aquest dimecres pensàveu quedar-vos a caseta mirant Fiscal Chase?! Amb a'estar d'àngels que fa a ses vetllades estiuenques!

Res, res... dimecres a Porreres hi falta gent! A veure Barrumbada, es seu carisma i es seu ritme rumber!

Jo no m'ho perdré! I tu?
















PS: Sí, també toquen Antònia Font i Obrint Pas, però no estan sponsoritzats per aquest bloc.

La mala reputació

En mi pueblo sin pretensión
Tengo mala reputación,
Haga lo que haga es igual
Todo lo consideran mal...
Yo no pienso pues hacer ningún daño
queriendo vivir fuera del rebaño!
No, a la gente no gusta que
uno tenga su propia fe.
No, a la gente no gusta que
uno tenga su propia fe.
Todos, todos me miran mal...
salvo los ciegos, es natural!

Cuando la fiesta nacional
yo me quedo en la cama igual,
que la música militar
nunca me supo levantar.
En el mundo pues no hay mayor pecado
que el de no seguir al abanderado...
No, a la gente no gusta que
uno tenga su propia fe.
No, a la gente no gusta que
uno tenga su propia fe.
Todos me muestran con el dedo...
salvo los mancos, quiero y no puedo!

Si en la calle corre un ladrón
y a la zaga va un ricachón,
zancadilla pongo al señor
y he aplastado el perseguidor.
Eso sí que sí que será una lata,
siempre tengo yo que meter la pata!
No, a la gente no gusta que
uno tenga su propia fe.
No, a la gente no gusta que
uno tenga su propia fe.
Todos tras de mí a correr...
salvo los cojos, es de creer!

No hace falta saber latín
yo ya se cual será mi fin,
en el pueblo se empieza a oir:
"¡Muerte, muerte al villano vil!"
Yo no pienso pues armar ningún lío
con que no va a Roma el camino mío.
No, a la gente no gusta que
uno tenga su propia fe.
No, a la gente no gusta que
uno tenga su propia fe.
Todos, todos me miran mal...
salvo los ciegos, es natural!

Paco Ibáñez, La mala reputación (a l'Olympia de París)

L'equivocació de rebutjar el llatí com a mitjà per a entendre la massa uniformitzadora i enfurismada va ser subsanada per en Loquillo, que a la seva versió de la cançó la va fer acabar a la tercera estrofa.





I per als que sou més guais que un servidor i dominau el francès, vos penj la versió original La mauvaise réputation, d'en Georges Brassens:

Comunicat d'Agrupació DEIA per la brutor a Sa Cala de Deià

Se'n varen fer ressò (almanco) el Diario de Mallorca i el Diari de Balears.

La Cala de Deià i la costa que en parteix fins al Canyeret (el caló de Llucalcari) és un dels indrets més emblemàtics de Mallorca, lloat per desenes de poetes, pintat per centenars d'artistes, fotografiat per milers de turistes.

Llastimosament, la contaminació que afecta tota la Mediterrània no ha respectat aquest bocí paradisíac i durant tot l'estiu hi podem veure una insana sabonera, a més de trossos d'aigua tornasolats per mor de la benzina vertida. Els deianencs, més per importència que per acord, ens hi hem resignat.

Però sempre hi ha una gota que fa vessar el tassó de la paciència. I el vessament és pitjor quan la darrera gota és d'aigua bruta!

El proppassat dia 29 de juliol va aparèixer a la Cala de Deià una quantitat de brutor completament intolerable: plàstics, bosses, restes de menjar, compreses... i fins i tot defecacions humanes! Alertats per les queixes de nombrosos veïnats ens hi vàrem desplaçar i vàrem poder comprovar el dantesc espectacle, del qual adjuntam fotografies.

No només ens preocupen la mala imatge que donam als turistes o la desagradable experiència de nadar entre brutor, sinó també la higiene i salubritat de la nostra mar. Veure nins i nines enmig de femtes ens hauria de fer recapacitar com a societat.

Tot fa pensar que la brutor l'havia amollada un dels iots, els ocupants del qual en són els màxims responsables. Som conscients d'això i són ells qui haurien de pagar per la seva bàrbara actuació.



Ara bé, els responsables polítics que no lluiten per a que aquests fets no ocorrin (o fins i tot els afavoreixen!) també han d'acceptar la seva corresponsabilitat. Agrupació DEIA instarà a l'Ajuntament, al Consell de Mallorca (Conselleria de Medi Ambient; Conselleria de Territori i Paisatge; Conselleria de Turisme), al Govern Balear (Conselleria de Turisme; Conselleria de Salut i Consum; Conselleria de Medi Ambient; Conselleria d'Agricultura i Pesca) i a la delegació del Govern Espanyol posar-hi remei. Nosaltres proposam:

a) que les boies s'allunyin més de la costa, protegint de iots i velers tota la badia de la Cala de Deià.
b) dotar la Cala de Deià de vigilància (guardacostes i socorrista).
c) establir mesures proteccionistes del territori marítim deianenc, a més de limitar el número de velers i iots que hi poden fondejar.
d) campanya de conscienciació, així com posada de petits panells informatius (integrats en el paisatge) amb telèfons on els banyistes puguin denunciar actituts incíviques i antiecològiques.
e) organitzar, com ja ha proposat l'Associació de Veïns de Deià (ASVED), jornades populars de neteja de Sa Cala.

Òbviament estarem encantats d'estudiar les propostes que les altres institucions i partits vulguin aportar, però el que no tolerarem serà la inactivitat i el passotisme, que pareix haver-se apoderat sobretot de les les nostres Cases de la Vila.

La directiva de la vergonya

Des del naixement de la meva segona neboda, n'Alba, pul·lula per ca nostra un llibret titulat Cuéntame un cuento. Suplemento del número 180 de Crecer feliz (suposam que Crecer feliz deu ser una revista per a papàs i mamàs nouvels).

A la pàgina 34 hi trobam el conte "El jardín del Arco Iris" de na María Leticia Luque Martín (Granada), que vos reproduesc a continuació:

Això era i no era un jardí de flors multicolors anomenat "El Jardí de l'Arc de Sant Martí". Tot hi era alegria, color i abundància. Els raigs de sol feien carreres per arribar-hi els primers, l'aigua fluïa constantment entre les tiges, els ocells cantaven i les papallones jugaven aletejant entre l'herba. En un jardí d'aquesta mena era impossible trobar-hi una flor mústia.

A l'altra banda de la tanca que envoltava el jardí hi trobàvem l'anomenat "Jardí del Color Gris". Difícilment hi havia cap rastre dels raigs de sol, escassetjava l'aigua i cap animal el visitaba, de manera que les flors hi creixien grises i sense quasi forces. Les flors grises sempre miraven el meravellós "Jardí de l'Arc de Sant Marti" i es demanaven si mai podrien gaudir d'aquella llum, d'aquella aigua, de tanta alegria...

Un dia una floreta grisa va voler abastar el jardí veí i, per aconseguir-ho, va arrabassar la seva arrel d'enterra. Amb grans esforços, es va arrossegar fins que va aconseguir arribar a l'altre jardí. Hi va entrar i va cercar un lloc on plantar la seva arrel. Mentre ho feia, les flors multicolors s'adonaren de la presència de la flor grisa. Totes es miraren estranyades i tot d'una varen dir-se les unes a les altres:

-Quina pocavergonya!
-Què s'ha pensat?
-No pensarà venir a viure aquí!
-El seu color és horrorós! No podem permetre que es quedi aquí. Si ho feim, les altres flors seguiran el seu exemple i espenyaran el nostre jardí.

La pobra flor grisa els demanava entre plors: "Deixau-me estar aquí, per favor. Jo necessit només una mica d'aigua i, a més, vos promet que no vos llevaré cap raig de sol que vos pertanyi".

-No, no, no, de cap manera!, varen dir les flors de colors. És que no veus com som d'hermoses? Si et quedes, només aconseguiràs espenyar el nostre jardí.

La flor grisa estava a punt de tornar al seu jardí quan una petita violeta va aixecar la seva minúscula veu i va dir: "Deixau-la en pau! Per què vos molesta tant? Ella només vol fer el mateix que feim nosaltres cada dia: viure feliç i gaudir del que ens ha donat la nostra Mare Naturalesa... (continua)

Per al tema de la Directiva de la Vergonya, en què es considera l'immigrant com una mala herba que s'ha d'arrabassar d'arrel del jardí europeu (i recordem que ha estat aprovada amb els vots del PSOE!!!), vos recoman el bloc No a la directiva de la vergonya, d'ICV.

Allà trobareu un manifest que podeu signar (jo ja ho he fet) i una sèrie d'articles que són de gran interès. Només per a violetes que vulguin aixecar la seva minúscula veu.

Tira la copa!

Lluc: ..per favor... des de quan?

Manuela: Bé, davant de tot tinc que dir que sóc de l'Empordà, de la terra del Salvador Dalí i vaig aprendre de molt petita lo que era el subrealisme. Crec amb els grans homes que han trencat llances a la vida; no crec amb les dictadures, ni crec amb Mussolini ni crec amb-amb Franco ni crec amb tot això que ha fet de les societats... una porqueria! El que hi ha aquí és veritat, és la realitat... del que hi ha en el carrer...

Lluc: És de ver...

Manuela: ...de la mediocritat cultural! Jo he es... jo vinc... jo he estat quatre anys en un conservatori, a Sòfia, Bulgària; he cantat a Bratislava; he estat a totes les ciutats de Bulgària, i allí se m'ha respectat com a ser humà! Aquí no, a casa meva, a Catalunya, en el Liceu de Barcelona! Per què? Jo sóc una dona que provoco, perquè no crec en les víctimes! Jo crec en la gent que lluita, en la gent que dia a dia fa les coses i s'empenya a fer les coses! A mi ningú m'ha ajudat, i he fet tot lo que tenia que fer per fer i jo ho he aconseguit, i me'n dic Manuela Trasobares i ningú, ningú me pot dir lo contrari!

Aplaudiments

Lluc: El tacó... Manuela!

Manuela: Una cosa: Estem casi en el segl... en el sicle XXI! La tolerància! A mi m'agrada el poder de la individualitat, de veure aquesta senyora provocant, parlant del sexe. Per què no? Per què no? M'agrada veure un senyor que provoca perquè sap que la provocació és lo que ven (cop a la taula); que intenta imitar a les màscares que hi... que hi han avui en dia a la tele, com Moros y Cristianos i aquests programes que ta.. que són tan vendibles, però que per desgràcia no té el suficient carisma, com ha dit el Manolo!

Lluc: Home, el senyor Adriansens té... (suposam que tenia el que havia de tenir, perquè curiosament en Juan Adriansens era contertulià de Moros y Cristianos i altres programes igualment vendibles).

Manuela (passat d'en Lluc): Bueno...

Lluc: Sí...

Manuela: Aquestes noietes... Os voy a decir una cosa, cariños: ¿os queréis operar? ¡Luchad por ello! ¡Luchad! ¡Luchad como yo he luchado y como han luchado todas! A mí no me han regalado. Yo me he ido (cop a sa taula) a Bulgaria y me he pagado los (cop a sa taula) estudios y nadie me-me los ha pagado, y voy a p... voy a pasar por delante de quien sea y voy a l... voy a vencer! ¡No creo en las víctimas! ¡Las víctimas son-son-son... es-es-es la parodia de la sociedad! ¡Hemos de ser fuertes y nos hemos de unir todas!

Espontània: ¡Todas, todas!

Manuela: ¡Todas nos hemos de unir!

Espontània II: ¡Di que sí!

Aplaudiments

Manuela: Yo soy artista, soy cantante de ópera, soy mezzosoprano dramática, pero a parte de esto soy una persona que adora la estética... ¡Me encanta Rubens! ¡Me encanta el barroquismo! ¡Qué bonito esas figuras! ¡Qué bonito esos dorados! ¿Por que no la mujer vestirse con toda su lujuria? ¿Por que no hablar del sexo? ¿Por que no hablar de la fuerza de la carne? ¿¡Por que!? ¿Por que nos hemos de reprimir, por que? ¡Durante tantos años la represión y la máscara! ¿De qué me tengo que disfrazar ahora? ¿De una...? (tira una copa) ¿De una qué?

Aplaudiments

Manuela: ¿De una qué me tengo que disfrazar ahora? ¿De qué? (tira uns papers) ¿De qué? ¿De qué me tengo que disfrazar ahora, de qué? A ver, ¿de qué? ¿De (tira una segona copa) qué? A ver, ¿de qué? ¿de qué?

Lluc (mentre una dona des públic corr a besar na Manuela): Tranquila, només li demane que no tire més coses...

Adriansens: ¿Puedo decir algo yo?

Lluc: Un moment, anem a continuar parl... anem a continuar...

Manuela: Perdón, perdón, perdón, pero es que he estado aguantando toda la noche y no puedo más, ¡no puedo más! ¡No puedo más!

Lluc: Manuela, Manuela, el microfon! Manuela! Un moment, tranquilitze't!

Manuela: ¡No puedo más! ¡No puedo más con esta, con e-esta sociedad... pero ¿que no lo veis que nos tiene marginadas? ¿Que no lo veis? ¿pero que no es palpable lo que estamos oyendo, toda la noche?

Espontània III: Bastante sufrimos ya, a partir de las... de la mañana maquillándome...

Manuela: ¿Pero que no lo veis, lo que está pasando? ¿Que no lo veis? (Tira papers) Si tenemos que hacer esto, hacer esto ¡y más!

Espontània IV tira una copa.

Lluc: No! Una cosa...

Manuela: Tira la copa, (cop a sa taula) ¡tira la copa! (s'espontània IV tira una altra copa) ¡Tira! ¡Tira! ¡Tira la copa!

Confusió: n'Adriansens vol intervenir, na Manuela té una bajona, na Manolita la tranquilitza...

Surt un home dient "tinc un vidre ahí dins!", assenyalant-se s'ull, i en Lluc troba que és s'únic que en tot es programa mereix ser renyat! El treuen i conviden na Manuela a cantar, però amb un micro de mà...

Manuela: Sí... necesito un peu de micro!

Lluc: És possible tenir un peu de micro després?

Manuela: No, sense el micro no vull.. sense el peu de micro no vull cantar! Això no és varietés, això és ópera! Necesito un peu de micro i necessito el micro aquí davant!

etc.

Estelle Getty, una golden girl

In memoriam.

Per ses hores de rialles durant sa infància mirant Las chicas de oro. Perquè na Blanche (sa luxuriosa), na Rose (sa ingènua) o na Dorothy (s'amargada) eren bones, però na Sophia (sa siciliana anciana mare de na Dorothy, d'aspecte encantador però amb un humor corrosiu) era hilarantment genial!

I perquè jo també voldria partir a viure amb quatre amics/gues a Florida -qui diu Florida diu Deià- en arribar-mos sa maduresa. Me deman ser na Rose!